Els guants sense penjar de Butxana

per Xavier Aliaga

Entre-veus

Ferran Torrent
Ferran Torrent
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El passat mes de maig, Ferran Torrent i Llorca (Sedaví, 1951), un autor fonamental de la literatura facturada en la nostra llengua al País Valencià de les darreres dècades, arribava a la setena dècada d'existència. Una trajectòria vital i literària prolífica, que l'ha convertit segurament en el narrador valencià en llengua catalana més llegit de l'era moderna. Una producció, sortosament, encara per tancar.

Quan arribem a la dècada del 1970, la narrativa en català al País Valencià és gairebé un erm. En assaig i poesia hi ha dos fars encesos ben potents, els de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. Però la narrativa, que el mateix assagista de Sueca considerava imprescindible per normalitzar la nostra literatura, encara no havia despertat. Ho anirà fent al llarg dels setantes, amb la irrupció de noms i registres ben diferents com ara els d'Amadeu Fabregat, Joan Francec Mira, Camelina Sánchez-Cutillas, Isa Tròlec o Josep Lozano. Resseguir els premis Andròmina dels Octubre d'aquella dècada ens posa en la pista d'aquella narrativa en construcció.

Quan arribarem a la dècada següent, aquella literatura incipient es consolida a través sobretot de Mira i Lozano, amb el gènere històric com a proposta narrativa de prestigi. Un operatiu que genera lectors i que, a més, en aquella identitat en construcció és absolutament necessari. Amb el temps, Joan Francesc Mira diversificaria el seus interessos narratius i esdevindria un dels pilars de la novel·la en clau contemporània que serveix per explicar València i el país en el seu conjunt. I també hi ha la irrupció d'Isabel-Clara Simó i una altra novel·la de caire històric, Júlia, un debut brillant que és el pòrtic d'una carrera importantíssima. Manca, en tot cas, una altra pota imprescindible, la de generar una novel·lística de gran abast, capaç de generar públics sense renunciar a la qualitat. Ferran Torrent i les seues novel·les ompliran aquest buit.

No emprenyeu el comissari (1984), esdevé un autèntic fenomen literari, la porta d'entrada a la narrativa contemporània en la nostra llengua de milers de valencians i valencianes

En un acte recent d'homenatge a la seua trajectòria en l'Ateneu Barcelonès, l'escriptor de Sedaví assegurava no ser conscient d'omplir cap mancança, però després d'una presentació en societat amb una obra escrita a quatre mans amb Josep Lluís Seguí (La gola del llop), la seua primera novel·la en solitari, No emprenyeu el comissari (1984), esdevé un autèntic fenomen literari, la porta d'entrada a la narrativa contemporània en la nostra llengua de milers de valencians i valencianes abans que es fixara el model, clarament pervers, de les lectures facturades expressament per a instituts.

És el debut de dos personatges inoblidables, alguns dels molts creats per Torrent, el detectiu Toni Butxana i l'antic boxejador Hèctor Barrera. I l'inici d'una sèrie de novel·les de factura i èxit desigual com ara Penja els guants, Butxana! i Un negre amb un saxo, origen de la seua primera adaptació cinematogràfica, que serveixen en qualsevol cas per fixar l'imaginari torrentià, els personatges en els marges (o en el subsòl), els diàlegs vigorosos o el llenguatge directe, col·loquial i, tot just per això, versemblant. Torrent, de pas, posa les bases de la novel·la negra valenciana i mostra com un escriptor amb vocació popular és capaç d'arribar a milers de lectors, al País Valencià però també a Catalunya.

Bromera (1994)

Les dues inflexions

El trànsit entre dècades marca un tall en la producció de Torrent. Novel·les bastant menys aconseguides que les esmentades adés com Cavall i rei (1989) i L'any de l'embotit (1992) semblen indicar un cert esgotament creatiu. El de Sedaví, un escriptor intuïtiu i amb un nivell d'autoexigència certament elogiable, n'és conscient. La resposta és una de les seues grans obres, Gràcies per la propina, Premi Sant Jordi del 1994 i entrada en escena dels germans Torres i la que es considera una de les seues novel·les «més personals», un cert canvi de registre amb una història ubicada en la València del franquisme, trets autobiogràfics i algunes innovacions estilístiques. La novel·la va ser la segona de les adaptacions al cinema, de nou a càrrec de Francesc Bellmunt. L'obra, com va dir Torrent en una entrevista, li fa sentir-se «més escriptor». Amb Gràcies per la propina «vaig aconseguir eclosionar, madurar», reblava.

Tot i que alguna crítica identificarà un punt d'inflexió més endavant, amb Societat limitada (2002), l'escriptor considera que Gràcies per la propina suposa també un cert tall en la seua producció, un altre treball que el va fer avançar i madurar. Comptat i debatut, és la porta d'entrada a una diversificació també temàtica, que donaria lloc a una altra de les novel·les portades al llenguatge audiovisual L'illa de l'holandés (1999), a càrrec aquest viatge de Sigfrid Monleón. La mirada del tafur (1997), la primera gran immersió en el món del joc, i Cambres d'acer inoxidable (2000), són altres novel·les importants d'aquest període.

Societat limitada, en qualsevol cas, marca un dels cims de la seua producció. No sols és la novel·la que va generar un consens més gran entre crítica i públic (premi Serra d'Or i la novel·la més venuda de Torrent juntament amb Gràcies per la propina), és una autèntica operació a cor obert a la València del miratge, la ciutat (i el país) de façana aparent i colorista i interior fosc i olor de resclosit, de cambres sense finestres ni escletxes per fer córrer l'aire fresc. L'obra, esdevinguda en trilogia amb Espècies protegides (2003) i Judici final (2006), és premonitòria i, de lluny, la dissecció més fina –encara no superada– d'aquella València corrupta i cosmètica.

Bromera (2002)

Entremig d'aquesta radiografia, una altra novel·la també amb tints autobiogràfics, La vida en el abismo (2004), finalista del Premi Planeta. Tot i que Torrent ja havia estat traduït al castellà, és l'intent més decidit d'eixamplar la parròquia lectora a la resta de l'Estat. La novel·la, La vida en l'abisme en la versió en català, és un llibre que li va proporcionar una certa notorietat a la resta de l'Estat però no poques crítiques a casa nostra pel canvi de llengua. Va ser, en tot cas, una incursió anecdòtica. L'obra, això sí, és un dels títols més preats per l'autor i una altra de les obres que conté claus autobiogràfiques.

El «tercer sistema» i una novel·la grandiosa

Després de l'esbudellament que suposa la trilogia política amb Juan Lloris, Francesc Petit, Júlia Alexandre i la resta dels seus inoblidables personatges, Torrent lliura una novel·la imperfecta i esquemàtica però preparatòria, Només socis (2008). És un llibre amé, que recupera a Butxana i els germans Torres, introdueix l'alter ego de Ferran Torres i una certa trama d'espionatge que funciona parcialment. És un llibre menor en la trajectòria de Torrent però, alhora, és important, perquè més que un apèndix de les obres precedents, com s'ha escrit, està prefigurant la trilogia posterior, la dedicada al “tercer sistema” i que inaugurava la magnífica Un dinar un dia qualsevol (2015), una altra de les grans novel·les de Torrent. I un títol extraordinari, un més, malgrat no tenir les benediccions inicials dels editors.

Fet i fet, la crítica, sobretot a Catalunya, va saludar aquesta novel·la com una mena de tornada de la millor versió de l'escriptor, la de Societat limitada, una visió que negligia que, abans d'això, Torrent havia publicat la que és per a mi –també per a l'interessat– una de les dos o tres millors novel·les de la seua producció, la sorprenent Bulevard dels francesos (2010). Lector voraç de tot tipus de gèneres, el de Sedaví té en l'altar de les predileccions un lloc reservat a Out of the night (traduïda al castellà com La noche quedó atrás) de Jan Valtin, pseudònim de Richard Julius Herman Krebs, la història biogràfica d'un actiu agent comunista en el període d'entreguerres que acaba renegant de la direcció del partit.

Tal vegada influenciat per aquesta lectura, Torrent conta en Bulevard dels francesos la història de tres joves militants comunistes de la dècada del 1960 enfrontats amb la línia del partit. Una novel·la escrita en uns pocs mesos però reescrita i depurada durant un any i mig. Siga com siga, el llibre conté, al meu parer, una prosa esplèndida, alguns dels fragments de més volada literària de la carrera de l'escriptor. I un dels millors inicis de la seua carrera. Ombres en la nit (2011), la novel·la posterior, conté personatges memorables i és un llibre sòlid, però pateix en la comparativa amb l'anterior.

Bulevard dels francesos va funcionar, va fer lectors, però tal vegada no va tenir el predicament crític que mereixia perquè no era el que s'esperava exactament de Ferran Torrent, pels seus seguidors fidels. Un dinar un dia qualsevol, al contrari, complia amb escreix aquells requisits, és efectivament un desbordament, una torrentera torrentiana, una bacanal de personatges memorables (nous i antics), ritme i uns diàlegs memorables que confirmen el valencià com el millor dialoguista de la nostra literatura. Algú que si haguera nascut a l'altra banda de l'Atlàntic podria haver estat un cotitzat guionista amb l'estatus d'un Aaron Sorkin. Aquesta mateixa frase la vaig escriure el 2017, quan Torrent llança Individus com nosaltres. Perquè a diferència de la trilogia anterior, la segona novel·la és tan bona o més que la precedent. El ritme era encara més frenètic i la precisió dels diàlegs, aclaparadora. Hi havia ofici a cabassos, però també un argument interessant i, novament, una radiografia social, la del «tercer sistema», el que hi ha per sota de la societat oficial, encertada i brillant, fruit del coneixement directe de les matèries que aborda. D'algú amb un bagatge vivencial excepcional.

Grup 62 (2020)
malgrat el cansament lògic, fruit del desgast, de l'autoexigència i les servituds promocionals, d'una carrera tan llarga, el Tigre de Sedaví continua escrivint. Preparant el que serà una nova novel·la

Poder contar-ho (2019), el seu darrer llibre, perd una mica de factor sorpresa, però es tracta d'un prodigi tècnic, una novel·la en la qual, encara més que en les anteriors, el diàleg és el recurs narratiu, allò que fa avançar, i de quina manera, la història. Demostració que, quasi quaranta anys després de la seua irrupció, Torrent encara conserva bales en la recambra. I malgrat el cansament lògic, fruit del desgast, de l'autoexigència i les servituds promocionals, d'una carrera tan llarga, el Tigre de Sedaví continua escrivint. Preparant el que serà una nova novel·la.

Butxana no penja els guants. I per això hem de donar les gràcies per les propines que vindran. O qui sap si per un dinar pantagruèlic, en algun restaurant al costat de l'Albufera, abans que els deliris de grandesa i el canvi climàtic acaben amb aquest espai màgic. Però serà, per descomptat, quan no ho esperem. Un dia qualsevol.