‘Tríptic de la terra’: la mirada Ibarz sobre el paisatge

per Lourdes Toledo

Narrativa

Mercè Ibarz
Mercè Ibarz

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Hi ha reedicions que són encerts literaris, i aquesta n’ha estat una. La recuperació amb el volum Tríptic de la terra de dos dels textos iniciàtics de Mercè Ibarz (Saidí, 1954), La terra retirada (1993) i La palmera de blat (1995), amb l’afegitó d’un tercer text, Labor inacabada, ha estat ben acollida per part de molts lectors, perquè hi ha maneres de contar els orígens i les transformacions i de mirar el paisatge, que perduren i guanyen amb el temps, la d’Ibarz n’és una.

En principi, els lectors podrien pensar que Tríptic de la terra és una nova proposta sobre uns mateixos textos, ara retocats per part de l’autora, revisitats i revisats passat un temps, un bon grapat d’anys! Tanmateix, no és exactament així. Com diu la mateixa Ibarz: «No hi ha molta reescriptura. He tornat a publicar La terra retirada tal qual, no hi he canviat res. En el cas de La palmera de blat, l’he revisada i l’he polida, que per mi sempre vol dir treure, no afegir. En aquest sentit, diria que no he fet un treball de reescriptura, precisament».

Bona observadora, amant del paisatge, de la imatge i de l’instant, coneixedora excel·lent de tendències i artistes importants de l’art contemporani

Mercè Ibarz és una escriptora excepcional del nostre panorama literari, sovint ingrat, que convindria valorar i rellegir. Una periodista aguda i creativa, autora d’una obra narrativa i assagística breu però consistent, de prestigi, algú que no decep. Moltes hores de periodisme al darrere, però també hores dedicades a la fotografia, a la crítica d’art i, last but not least, al relat testimonial. Bona observadora, amant del paisatge, de la imatge i de l’instant, coneixedora excel·lent de tendències i artistes importants de l’art contemporani, Mercè Ibarz és diferent, és brillant, és mordaç: és una escriptora d’alt voltatge.

de la descripció d’un paisatge evolucionat de tasques agrícoles al no-res, d’aquest territori metafísic d’una frontera desolada, del relat i el seu arrelament a una manera de viure en extinció

Es va parlar a bastament dels dos llibres d’aquest cicle, La terra retirada i La palmera de blat, quan es van publicar als noranta: de la descripció d’un paisatge evolucionat de tasques agrícoles al no-res, d’aquest territori metafísic d’una frontera desolada, del relat i el seu arrelament a una manera de viure en extinció. I recentment, se n’ha tornat a parlar. El complement ara és un tercer text, Labor inacabada, que conté els records i el retrat d’alguns dels personatges de l’àmbit familiar de l’escriptora. I el títol, com la mateixa Mercè deixa entendre al llibre, ve d’una troballa atzarosa: «una labor de costura que la mare va deixar inacabada abans de morir i que jo vaig retrobar. I per tant, a partir d’aquí Labor inacabada, com a metàfora de tantes coses...»

Anagrama (2020)

Però Labor inacabada és també una galeria, com una lectura comparada, amb fotografies de Patti Smith, Germanie Krull, Cristina García Rodero, Lee Miller, i aparicions estel·lars, entre d’altres, del director Luca Guadagnino i les actrius Ava Gardner i Tilda Swinton. Són imatges que demostren la seua passió pel cinema i com la fotografia és també una manera d’escriure, «en ella aïlles la quotidianitat, un instant, una parla. De fet –explica– en Labor inacabada les imatges són part del text, en parlen, no estan només per a acompanyar. Diuen molt també per elles mateixes...»

I així és perquè en aquesta darrera part es conjuguen els personatges casolans amb els de l’imaginari cultural de l’autora, alguns propers també als de la seua mare, aquella dona que va voler estudiar per a mestra i es va trobar amb el no rotund de l’avi. La mare que va ser clau per a l’escriptora i que sempre li va donar suport i empenta: «Ella sabia que estudiar era sortir al món, fer una vida diferent i per això em deia: Has de viure diferent, diferent a com havien viscut ells, volia dir.»

«no vull que el frenesí i el nerviosisme del present es mengin la memòria i el record”. Tríptic de la terra, delicat i fràgil, alhora que punyent i fort, és el fruit de l’escriptura d’una autora capaç de narrar una història on dominen els personatges i la vivència, on sonen les veus del seu poble

Admire l’escriptora Mercè Ibarz pel seu tarannà crític, un discurs sempre ben lligat i argumentat, la seua cosmovisió artística, fruit d’un gran bagatge literari i cultural, i una manera de mirar el paisatge, entendre i recompondre els records que ha donat lloc a una crònica literària i personal plena de vida i sentit: «no vull que el frenesí i el nerviosisme del present es mengin la memòria i el record». Tríptic de la terra, delicat i fràgil, alhora que punyent i fort, és el fruit de l’escriptura d’una autora capaç de narrar una història on dominen els personatges i la vivència, on sonen les veus del seu poble: «Amb el meu accent. ¿Ja t’has fet de Barcelona? No deixaré mai la música de Saidí. Ara l’escric»

El llibre –que va arribar a les llibreries en plena pandèmia– no ha deixat de ser llegit i valorat pels lectors i la crítica perquè si l’obra de Mercè Ibarz destil·la llibertat creativa, Tríptic de la terra encarna aquesta llibertat en estat pur. Un llibre on l’escriptora combina diferents gèneres i registres i on els detalls acaben formant un to a mig camí entre la memòria, la crònica periodística, l’assaig i la narrativa. Un llibre útil perquè, com ens recorda Ibarz que diria Voltaire: «Els llibres més útils són aquells en què els lectors fan la meitat de la feina: penetren els pensaments que els són presentats en estat embrionari, en corregeixen allò que els pareix defectuós, reforcen amb les pròpies reflexions allò que els pareix més dèbil.»

Segura estic que molts lectors s’hi sentiran convidats a fer aquesta feina: atrets pel poder de l’atmosfera i les imatges recreades, pel testimoni de la veu narradora, per la naturalitat i la força de les reflexions, dels relats i del retrat d’una època. Per tota l’ànima i honestedat que amaga aquest tríptic.