‘El jugador’, de Fiódor Dostoievski

per Laura Ramos Cartanyà

Narrativa

Dostoievski, retrato de Vasili Perov en 1872
Dostoievski, retrato de Vasili Perov en 1872
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El jugador és una obra creada des de la misèria absoluta causada per la ludopatia, la necessitat de continuar la seva gran peça –Crim i càstig– i el desengany amorós que tingué amb Polina Súslova. No és pas casualitat que el nom de la coprotagonista de l’obra coincideixi amb el de la seva antiga amant. De fet, Súslova i Dostoievski havien organitzat un viatge a Itàlia. Ella aleshores es trobava a París i Dostoievski hi anà a cercar-la per marxar-ne junts. Abans, però s’aturà al casino de Wiesbaden. Un cop a París, ella estava acompanyada d’un noi jove. Al cap de ben poc el jove s’esfumà i marxaren de viatge a Itàlia. Allà Dostoievski juga, s’endeuta i discuteix amb Polina constantment. Al cap d’un temps del seu retorn a St. Petersburg es trobava arruïnat i es decidí a viatjar de nou fins a Wiesbaden amb Polina. Fou aleshores quan ella i la Fortuna l’abandonarien definitivament.

es veia sota el compromís d’acabar Crim i càstig, tanmateix els diners se li havien esgotat i necessitava escriure una peça ràpida. Així nasqué El jugador

Novament a Rússia, Dostoievski es veia sota el compromís d’acabar Crim i càstig, tanmateix els diners se li havien esgotat i necessitava escriure una peça ràpida. Així nasqué El jugador. L’obra fou dictada oralment a la seva taquígrafa i futura esposa, Anna Grigórievna, en 26 dies. Són, per tant, notables i ineludibles el caràcter espontani de l’autor, les nebuloses que es condensen en certes àrees de la trama i els diàlegs directes, provocadors i irreverents. Com es fa comprensible, la construcció del gruix de personatges que configura el cercle de Roulettenbourg no pot ser tan elaborada com la d’una novel·la realista. Amb tot, hi trobem relacions d’allò més interessants, la més paradigmàtica entre elles: la d’Alexei i Polina.

«–Madame la baronne –vaig dir exactament en veu alta–, j’ai l’honneur d’être votre esclave.»

L’odi més profund s’arrela a una passió essencialment impotent que sobrepassa el seu enteniment racional. El nostre protagonista ens presenta les seves impertinències com explicaria un nen les seves proeses

Hi ha un element essencial, invisible, que orquestra aquest fragment: Polina Aleksandrovna. Quan fa sorna a la baronessa oferint-li els seus serveis, Alexei, s’entrega a l’espectadora i titellaire de l’escena. És envers ella que ell es troba en un estat d’absoluta devoció. L’odi més profund s’arrela a una passió essencialment impotent que sobrepassa el seu enteniment racional. El nostre protagonista ens presenta les seves impertinències com explicaria un nen les seves proeses: amb orgull. Però, sobretot, expectant de la validació de la figura d’autoritat.

Alexei és plenament conscient de les conseqüències de les seves accions, però després de jurar la capacitat de sacrificar la vida pròpia per la seva estimada llençant-se d’un penya-segat, la humiliació pública sembla quelcom minúscul. I, verament, ho és en proporció als seus sentiments; no és més que una petita trapelleria en la qual troba un gran plaer. Aquesta actitud impulsiva és comparable a la de l’infant que troba diversió en el joc. Però no és Alexei qui domina la ruleta, ni l’encontre amb els barons, sinó que és la ruleta qui el domina a ell, igual que es deixa moure com un titella per Polina. Alexei troba un plaer estimulant i extenuant en els seus fils.

Tres i Quatre (2006)

Entre els dos personatges se’ns revelen uns rols de poder molt marcats que ens remeten a les psiques del vassall i la dama en l’amor cortès. L’esperit que encarnaria Polina s’aproximaria més aviat, però, al d’una belle dame sans merci com la de Chartier. Dostoievski innovà i aportà una nova cruesa: la plena consciència del dolor i el gaudi en aquest. Ambdós comprenen que juguen i combaten. El joc de Polina és el menyspreu i la humiliació, arrelant lentament un sentiment d’inferioritat en Alexei. A la vegada, és també una dona jove atrapada pels deutes i que cerca l’alliberament al transformar-se en sobirana d’una altra vida, Alexei. Les paraules del nostre jove es descomponen en no res al ser ignorades per l’única figura que se’ns presenta com a possible receptora, l’únic ésser amb la mateixa complexitat que la seva... Fins a esdevenir, als ulls d’ella, nul. Alexei diu jugar per a ella, per tal d’afegir nombres davant d’aquest zero que representa. Els diners no són el fi, sinó un mitjà igualador.

Hi ha en Alexei una voluntat de superar la seva submissió envers Polina. Del que encara no s’ha adonat és que no és realment ella qui el domina, sinó que es tracta del propi sentiment de descontrol, d’atzar. Existeix un desig crònic de submissió i a la vegada d’alliberament de la dama així com una satisfacció davant la incertesa de la nova comanda. Percebem una pulsió thanàtica que el fa consumir-se lentament en cada acció vitalista. S’entreveu en tota la redacció un moviment desesperat i frenètic: escriure per a seguir escrivint, jugar per a seguir jugant.

La contemporaneïtat de Dostoievski, tal i com afirma el traductor Miquel Cabal, ens segueix semblant indiscutible. El seu llegat perviu en català gràcies a traduccions com les d’Andreu Nin, Jaume Creus, Joan Sales... El cas d’El jugador resulta força excepcional; en trobem una única edició confeccionada a quatre mans per Reyes Garcia i Teresa Camañes a l’editorial valenciana 3i4.