‘Morts, qui us ha mort?’, un títol carregat d’intenció i d’història

per Víctor Labrado

Entre-veus

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

A banda d’encapçalar un llibre estimable, la lectura del qual us recomane sense dubtar, aquest títol –Morts, qui us ha mort?– mereix un comentari, pel seu significat i per la llarga història que té al darrere. És la frase ritual que tradicionalment pronunciava la justícia andorrana davant una víctima de mort violenta, quan havia de fer allò que solem anomenar «alçament de cadàver». Iñaki Rubio ho explica a la pàgina 180 de la novel·la:

«i el cos del difunt era ben fred quan per fi el jutge s’acostava a l’ombra desgraciada que s’havia espenyat en un mal pas. I aleshores feia allò d’adreçar-se al difunt: «Mort, qui t’ha mort?», li deia, i al mateix temps clavava un cop de bastó al cap del cadàver, i altra vegada la pregunteta i la bastonada fins a comptar tres per, a la fi, alçar la veu i assegurar que «aquest mort és ben mort perquè no parle».

La intervenció de l’autor sobre la frase, al títol de la novel·la, ens apareix esmolada d’intenció: vol dir que considera l’assassí, tant com l’assassinat, també una víctima. Per això el plural en una frase que, sempre en singular, es recitava davant un sol cadàver. Això, sens dubte, ho pot deduir qualsevol lector de Morts, qui us ha mort? I no cal insistir. Deixeu-me dir, però, que aquesta frase: «Mort, qui t’ha mort?», impressionant, d’una solemnitat tan primària i efectiva, a mi m’impressiona doblement, per un record personal. M’explique:

Comanegra (2021)

Devia ser l’any 2003 quan vaig conèixer Virtudes Cuevas Escrivà (Sueca 1913-París 2010) i, per la vida que havia viscut –exiliada el 39, militant de la Resistència francesa, detinguda i deportada al camp de Ravensbrück, supervivent, condecorada amb la Legió d’honor pel general Degaulle–, em va interessar molt vivament i vaig aconseguir de mantindre-hi una conversa, no tan llarga com jo hauria volgut. Tenia 90 anys aleshores. Em va parlar més de la seua infantesa a Sueca que no de les seues aventures a França i Alemanya.

Em va donar una versió impagable, ben personal, d’uns fets que van deixar un rastre profund en la memòria del seu poble –Sueca–, que també és el meu. La matinada del 22 de juny del 1920 –Virtudes tenia només set anys d’edat– forces de la Guàrdia Civil van detindre dos líders sindicalistes locals –Camil Albert i Josep Franqueza– i un tercer home sense adscripció política concreta –Marià Escrivà–, (vegeu GRAS, Matilde: Camil Albert Memòries de la viuda d’un anarquista, Alfons el Magnànim 2018) els quals, en circumstàncies poc clares, perquè no es van voler aclarir mai, van ser tirotejats: els dos primers van sobreviure, ferits d’una certa gravetat, i el tercer va aparéixer dins un hort de tarongers, entremig de les últimes cases del poble i l’estació del tren, mort.

Aquell hort de tarongers on va aparèixer el mort es trobava just enfront d’on vivia Virtudes. Em contava que aquella nit se sentia, dins de casa, la remor de crits i de persones que corrien. Passaven cavalls de la Guàrdia Civil. El poble havia reaccionat tot seguit contra les detencions. Son pare de Virtudes es va alçar del llit per obrir la porta de casa: hi va deixar obert només un badall, pensant que algun fugitiu s’hi podria salvar entrant a casa i tancant de portada. Hi havia aquest reflex solidari entra la població. I ho va encertar: em deia Virtudes que després, potser ja molt prop del dia, va sentir un estrany caminant a fosques per dins de casa, li va entrar a l’habitació i es va deixar caure al seu costat. No em va aclarir si al seu mateix llit o en un altre de la mateixa habitació. Quan es va despertar l’endemà, l’home ja havia desaparegut. Mai no va saber qui era. Ho va contar a la mare, que es va alarmar:

«Un home ha dormit amb tu? I què t’ha dit?»

«A mi, no m’ha dit res, mare...» Estava prou cansat, no tenia ganes de parlar, es va posar a dormir.

L’endemà, em contava Virtudes, va vindre el jutge, allí davant de casa. El mort tenia el cap esclafat contra la soca d’un taronger, i li va preguntar:

«Muerto, quien te ha muerto?»

I diu que aquell es va alçar i va dir:

«La Guàrdia Civil!»

I després va tornar a caure mort, contra la soca del taronger.

No cal dir que em va deixar esbalaït, en aquest punt de la narració. Vaig entendre que havia fet, davant meu, un viatge a la infantesa més profunda i compartia amb mi la manera de creure i sentir de la xiqueta de set anys que ella havia sigut a Sueca l’any 1920. L’endemà de la tragèdia, la frase «Mort, qui t’ha mort?» era, doncs, un recurs tradicional encara disponible entre alguns narradors locals que van embastar la versió destinada al públic més tendre i crèdul del poble.

Oportunament traduïda, això sí, perquè un jutge era concebible aleshores –i ara– només parlant en castellà. El castellà que les persones normals i corrents podien imaginar a la Sueca del 1920.