Ningú recordarà que vam ser: ‘Domini fosc’, de Josep Maria Fulquet

per Ramon Ramon

Poesia

Josep Maria Fulquet
Josep Maria Fulquet | Ester Roig

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La darrera dècada ha estat fructífera per a Josep M. Fulquet (Barcelona, 1948). Després de publicar dos llibres de poemes a la fi dels 70 del segle passat, va callar durant vint-i-sis anys. Es podria haver pensat que el Fulquet poeta havia mort, que només quedava el traductor o el professor Fulquet, uns camps en què ha excel·lit: només cal llegir l’assaig que li va publicar Afers, Shakespeare en la veu dels traductors catalans, i la seua darrera traducció, juntament amb Eduard Santiago, per a Flaneur: les Elegies de Duino.

Pocs escriptors nostres n’han fet, d’un silenci tan llarg, una maduresa literària tan sòlida, que ha convertit Fulquet en un dels millors poetes de la literatura catalana contemporània

Però el poeta Fulquet hi era, com un riu subterrani, i el 2007 va esclatar, com un guèiser. No se m’ocorre cap altra metàfora per expressar la força poètica, l’altura intel·lectual i la dignitat moral dels seus llibres: De plata pur (2007), Morir com un riu (2016), Natura d’infinit (2016) i Ample vol de la nit (2018). Pocs escriptors nostres n’han fet, d’un silenci tan llarg, una maduresa literària tan sòlida, que ha convertit Fulquet en un dels millors poetes de la literatura catalana contemporània.

La poesia de Fulquet no frivolitza mai: contenció i expansió quan cal, realisme semàntic (antiretoricisme, lèxic comú per elevar el llenguatge, lirisme dosificat) i claredat ètica. Beu dels clàssics que han anat al gra, a un gra d’or, que no s’han extraviat amb la palla rutilant però banal: Riba, Eliot, Hölderlin, Rilke... Si cite aquests referents (òbviament en té molts més) és perquè són clau en l’imaginari del seu darrer llibre. Perquè a Domini fosc Fulquet segueix l’empremta d’aquests portents.

Lleonard Muntaner (2021)
quinze poemes llargs, pròxims a l’himne i l’elegia. Gestats durant els mesos de confinament de la pandèmia, el primer vers del primer poema ja hi fa una al·lusió ben eloqüent: «Solitaris els morts a les sales de vetlla»

Domini fosc són quinze poemes llargs, pròxims a l’himne i l’elegia. Gestats durant els mesos de confinament de la pandèmia, el primer vers del primer poema ja hi fa una al·lusió ben eloqüent: «Solitaris els morts a les sales de vetlla». No pensem, però, que Fulquet poetitza la pandèmia, sinó que l’aprofita per assajar sobre la seua concepció del ser humà, i ho fa com als seus llibres anteriors: sense pietat i de vegades de manera turmentosa.

Fulquet despulla el ser humà i, quan li posa al davant l’espill, un vòmit de misèries ens deixa sense resposta. El seu pessimisme és descomunal, però justificat. La seua decepció (que és històrica i ontològica) ompli de dolor els seus versos: hi campen la desolació, la hipocresia, la brutícia moral, la pèrdua de la fe en la humanitat. Diria que aquest fastig existencial, la voluntat de constatar-lo, és la principal causa que Fulquet trenqués un silenci de tants anys. La seua poesia naix, doncs, del domini fosc de l’ésser: «tot poema ha de sorgir de la foscor, / de la ceguesa, de l’obscuritat...»

Ara bé, com en els grans poetes de la modernitat, la poesia de Fulquet reflexiona sobre la insatisfacció inherent a l’acte de creació. Si bé la feina del poeta és alliberar les paraules, si bé l’art «viu en la tensió del llenguatge», el resultat sempre és un dubte: «Perquè aixecar acta de la realitat és decebedor». Siga com siga, el poeta ha d’expel·lir el seu crit: «Ha estat prou fort el crit, el teu crit inaudible?», diu al final del llibre. En aquest sentit, la poesia de Fulquet és una interpel·lació brutal al món, una irrupció dins dels seus racons ignominiosos. Aquest esperit de rebel·lia fa del pessimisme de Fulquet una alta categoria estètica. L’art és, al capdavall, un flagell contra la comoditat autodestructiva de la humanitat.

A més, en Domini fosc, a diferència dels llibres anteriors, Fulquet concreta, amb cert to realista, la seua denúncia estètica. Al poema VIII critica el sistema capitalista, la societat de consum, la seua mentalitat alienant, i fins i tot abraça l’anarquisme, una ideologia que desentona de l’extracció burgesa de Fulquet: «Ni déu ni amo. La divisa anarquista / (...) hauria de tornar a brillar / amb llum nova per sacsejar consciències, / (...) i empènyer / tothom a la revolta». Aquest és, potser, el destí ideològic dels escriptors barcelonins més conscienciats.

Barcelona: una ciutat ocupada per la vulgaritat i el mal gust; una ciutat que arrossega la pudor d’un feixisme històric; una ciutat que ha esdevingut un no lloc; una ciutat impostora «on tothom aprèn llengües i ignora la pròpia»

Perquè en bona part del desencant que transmet la poesia de Fulquet hi ha, com a rerefons, Barcelona. No debades, al poema X homenatja Joan Maragall i fa la seua particular oda a Barcelona: una ciutat ocupada per la vulgaritat i el mal gust; una ciutat que arrossega la pudor d’un feixisme històric; una ciutat que ha esdevingut un no lloc; una ciutat impostora «on tothom aprèn llengües i ignora la pròpia». No crec que Fulquet siga benvist per la Barcelona oficial, superficialment progressista: «Barcelona deserta, desolada, trista: / un dia va haver-hi en tu una gran població, / però mai hi ha hagut un poble».

Quan vaig llegir el primer i immens poema de Domini fosc, vaig pensar: «no aguantarà aquest nivell tan alt». Però sí: els quinze poemes del llibre són titànics. Per això hi apareixen les ombres d’Eliot, Riba, Hölderlin... i també de Gimferrer i de Camps Mundó (el seu car amic i un altre dels nostres grans poetes), a qui dedica el poema XII, que ens deixa sense alè: «Sense cap nord ni guia, amb el pobre bagatge d’un passat / fet mite, transcorrem insegurs per un temps prorrogat...» El ser humà no tan sols mor, sinó que desapareix de la memòria del món. Aquesta és la conclusió: «Ningú recordarà que vam ser». La poesia de Josep M. Fulquet és una maçada sobre l’optimisme banal de la nostra època. Que el lector s’ho pense, abans d’entrar en uns camins d’art majúscul on el dolor és l’amor.