‘Estremida memòria’, darrera novel·la de Jesús Moncada

per Manuel Carceller

Narrativa

Jesús Moncada
Jesús Moncada
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Camí de sirga (1988), de Jesús Moncada, aquella evocació de la vella vila de Mequinensa, feta enderrocar pel règim franquista als anys 70, amb l'excusa del nou pantà, és una novel·la que ha impressionat milers de lectors. Mai en català no s'havia escrit un relat tan colpidor sobre la vida i la destrucció d'un món, de la Mequinensa de l'Aragó de parla catalana, la vila de l'aiguabarreig dels rius Ebre i Segre. Crec que la destrucció de la vida de la gent de la vella Mequinensa, amb fama de ser poc afecta al règim, també va ser un acte de venjança. Sort que Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1941-Barcelona, 2005) va aconseguir rescatar de la memòria aquella història, per a transfigurar-la en la ficció i fer-ne un retrat literari viu i detallista, amb traços de vida dels navegants de riu i dels minaires, dels cafés i dels carrers a la vora de l'Ebre.

Jesús Moncada va publicar el 1997 la seua darrera novel·la, Estremida memòria, on recrea un episodi real de mort i rancúnia, el robatori i triple assassinat, al camí de Mequinensa a Casp, d'un recaptador d'imposts, d'un jove traginer i d'un guàrdia civil, fets ocorreguts el 25 d'agost del 1877, a mans de quatre bandits liderats per Victorià Teixidó, anomenat el Pregoner, perquè exercia aquest ofici a Mequinensa.

L'obra està fonamentada en un manuscrit sobre la història del crim, obra de Valentí Montolí, escrivà del jutjat de Casp i testimoni dels fets

L'obra està fonamentada en un manuscrit sobre la història del crim, obra de Valentí Montolí, escrivà del jutjat de Casp i testimoni dels fets, que manté la seua identitat real al llibre. La reelaboració del narrador és completada pels comentaris de dos personatges de ficció, Arnau de Roda i la seua filla Palmira, que, des del present, se suposa que completen i comenten el text de Moncada. El manuscrit de Montolí, trobat al jutjat de Casp, va ser reproduït en un llibre conservat al Museu de Mequinensa.

Ens anem introduint en la trama a poc a poc, i des del punt de vista de múltiples personatges, que el lector ha d'identificar. Moncada fa servir el recurs de no dir qui està parlant, fins un moment posterior del text. En la meua opinió, això planteja una important dificultat de lectura, que potser caldria solucionar tot incloent un esquema de personatges al llibre.

Edicions 62 (2017)

La crítica Laura Farré ha assenyalat la importància de la comunicació no verbal en aquesta tercera i darrera novel·la de Moncada. De fet el relat va bastint-se a partir de les relacions i de la descripció minuciosa de les actituds dels personatges, i no només del llenguatge corporal. Les al·lusions a les sensacions i als sentiments són contínues i van construint l'ambient al voltant del crim del camí de Casp. La descripció de l'entorn es fa sempre dins l'acció de la trama de l'obra, i no mai al marge.

Ens anem introduint en la trama a poc a poc, i des del punt de vista de múltiples personatges, que el lector ha d'identificar

Moncada també és un mestre en la descripció subjectiva, fent servir metàfores que anteposen l'element visionari al real. N'aportem com a exemple les impressions del personatge de la Justina, la mare d'un dels assassins, anomenat Genís Borbó en la ficció, després de visitar la tomba del seu marit al cementiri. La visió del crepuscle li evoca la sang del crim i de l'execució que espera el seu fill: «Quan sortia, el cerç esfilagarsava entre les tombes al so de la corneta del castell; al fons de la Vall, sota la rojor del crepuscle, va semblar-li –sí, Déu meu allò va semblar-li– que l'Ebre i el Segre es buscaven com falçs ensangonades».

Conclourem explicant un altre exemple de l'autor de Mequinensa en l'ús de l'estil indirecte lliure, és a dir com s’introdueix el diàleg en la narració (part III, capítol 7). Tot narrant el trajecte que fa Cinta, serventa a la casa de Guillem de Segarra, per portar una safata amb infusions de regalèssia i malví, de la cuina al menjador, es fa un repàs de totes les converses entre les dones de casa valorant els efectes dels crims en la vida quotidiana. Finalment la visió de la foto del traginer, el seu promés assassinat, fa marejar la Cinta. La narració, per tant, projecta un moment psicològic del personatge.