‘Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià’, de Joan Borja

per Tomàs Vibot

Cultura popular

‘Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià’, de Joan Borja
‘Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià’, de Joan Borja
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 2020 serà recordat com l’any del coronavirus, de la COVID-19, de la pandèmia... D’ençà la declaració de l’OMS dia l’11 de març, arrencà una era de pèrdues traumàtiques, d’incerteses i dolors com mai la humanitat contemporània no s’hagués pogut imaginar. Un any on, malgrat la desfavorable conjuntura, la dinàmica editorial continuà batallant, lluitant... i traient títols que han fet de vaccí emocional davant la trista realitat. I dins aquesta situació –ai les casualitats!– aparegué un estudi sobre un personatge que la història ha situat dins la semàntica de l’apocalipsi: sant Vicent Ferrer. De fet, és universalment conegut amb com l’àngel de l’apocalipsi, denominació que la pintura i el gravat remarquen amb el lema que gairebé sempre l’acompanya: Timete Deum. Lluny, però, de capbussar-se dins aquesta faceta d’emissari de la fi del mon, el treball Sant Vicenç Ferrer en l’imaginari popular valencià del professor de filologia catalana Joan Borja se centra en la imatge popular, diametralment oposada a la dels seus catastròfics sermons, molt més festiva, plaent i en definitiva més acceptada i propera. A més, cal apuntar que aquest ha estat un treball més que esperat dins l’àmbit de l’estudi i la divulgació de l’etnopoètica.

a diferència d’altres personatges que han traspassat la frontera de la realitat a la fantasia, el cas de la narrativa popular sobre el taumaturg valencià és ben viva en l’imaginari col·lectiu valencià

Si bé la dimensió i la transcendència històrica i religiosa del dominicà Vicent Ferrer i Miquel (1350-1419) no té cap mena de dubte (protagonisme directe en el Cisma d’Occident, participació en el Compromís de Casp i la immediata canonització en morir, després de sumar més de 800 miracles reconeguts), la llegendària roman en paral·lel o, fins i tot, en un plànol superior. A més a més, a diferència d’altres personatges que han traspassat la frontera de la realitat a la fantasia, el cas de la narrativa popular sobre el taumaturg valencià és ben viva en l’imaginari col·lectiu valencià. Aquesta narrativa llegendària –centrada especialment en els miracles– forma part de l’univers quotidià valencià. Tot això fa que l’autor afirmi que «les llegendes vicentines, així doncs, són com un espill on, a fi de comptes, es projecta i es reflecteix la personalitat col·lectiva dels valencians, diacrònicament forjada». Per això la figura llegendària del sant valencià és més que mereixedora d’un exercici d’indagació, sistematització i classificació dins el marc de l’etnopoètica valenciana contemporània. Perquè, «l’aurèola llegendària de Vicent Ferrer s’ha demostrat tan productiva que no admet comparacions amb cap altra al si de l’imaginari popular valencià». Ni tan sols la del mateix rei Jaume I.

AVL (2020)

Lluny, però, de proposar-ne un treball definitiu (ben segur que en algun moment serà objecte d’una tesi doctoral), Borja ens acosta a través d’aquest sensacional volum a la dimensió llegendària del sant a través d’una selecció dels relats més significatius que ofereix l’extens corpus valencià. El treball aporta, des de les perspectives epistemològiques pròpies de l’etnopoètica, un estudi analític, aproximatiu i comparatista en relació amb l’imaginari popular, amb una especial atenció al diàleg entre tradició escrita i oral, a la manipulació dels relats populars medievals (que el mateix predicador practicava als seus sermons) i dels cicles narratius que romanen en la memòria col·lectiva valenciana.

Aquesta dimensió és tal que, fins i tot, la figura del sant ha botat no sols de la història a la literatura popular, sinó que també el personatge es converteix en protagonista de rondalles universalment tipificades. Per tant, ens trobem davant un fenomen de transcontextualització que només es pot justificar a partir del profund arrelament dins l’imaginari compartit.

un treball que ens allunya d’aquell emissari de l’apocalipsi derivat dels seus incomptables sermons i de què ens parlen els estudiosos de la seva biografia i coetanis, i que ens acosta a un personatge festiu, humorístic, jocós, alegre

L’autor, fent ús d’una de les propostes acadèmiques de classificació, divideix els relats en miracles vinculats al domini dels elements (especialment de l’aigua), al domini de les lleis físiques (aguant en l’aire, separació d’aigua i vi, el popular miracle del mocadoret, etc.), a la lluita contra el mal (especialment d’endimoniats) i al guariment de malalts (a través d’imposició de mans, contacte amb relíquies, etc.). Finalment aborda els relats no miraculosos i també les resurreccions.

En definitiva, un treball que ens allunya d’aquell emissari de l’apocalipsi derivat dels seus incomptables sermons i de què ens parlen els estudiosos de la seva biografia i coetanis, i que ens acosta a un personatge festiu, humorístic, jocós, alegre (i fins i tot sensual), que no és més que un reflex directe del tarannà dels transmissors de la seva figura popular: el poble valencià. O, tal com afirma l’autor, «la seua figura no solament continua ocupant un lloc nuclear en l’imaginari col·lectiu valencià, sinó que reflecteix, d’alguna manera, una part essencial de la pròpia, singular, original i fantàstica personalitat».