Quan cau el sol el crepuscle dibuixa una porta: ‘Crazy brave’, memòries de Joy Harjo.

per Isabel Canet

Narrativa

Joy Harjo
Joy Harjo | Shawn Miller
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Joy Harjo (Tulsa, Oklahoma, 1951), d’ascendents cherokee i creek, és la primera autora nativa nomenada United States Poet Laureate, el 2019. Està considerada una intel·lectual fonamental dins de la Native American Renaissance de la segona meitat del segle XX, per la seua trajectòria literària i també musical. La seua obra, publicada en revistes literàries diverses i nombrosos poemaris, ha rebut premis prestigiosos, com ara el PEN Open/Book (2002) o el Premi a la Trajectòria del Cercle d’Escriptors Nadius d’Amèrica (1995). Romania inèdita en català fins a l’aparició del llibre Crazy Brave. Una dona valenta, traduït per Lourdes Toledo i publicat recentment per Lletra Impresa.

Aquesta obra són les memòries d’una dona singular, escriptora, saxofonista, poeta i defensora dels drets dels indígenes americans, que constitueixen una commovedora història de superació personal. Un exemple de la capacitat humana d’elevar-se per damunt de les condicions personals més adverses, a força de talent, treball i esperit de sacrifici, per a esdevenir referent cultural i cívic del seu poble. Un cas realment admirable.

Lletra Impresa (2021)

Filla d’una mare maltractada pels seus dos marits, víctima dels abusos d’un padrastre brutal i alcohòlic i, així mateix, de dos marits conflictius, Joy Harjo aconsegueix escapar d’un destí que la condemnava a la desesperació gràcies a la seua determinació i fortalesa de caràcter. L’ingrés en l’Institut Americà d’Art Indi a Santa Fe, en contra de la voluntat del padrastre, li va proporcionar l’oportunitat d’iniciar un camí propi, sanador dels traumes d’infància a través de la pràctica de l’art. Allà entrà en contacte amb altres joves artistes, amb llegats familiars tan complicats com el seu, que se sentien units en la creativitat i l’orgull de reivindicar les cultures indígenes malgrat les diferències tribals i històriques.

Filla d’una mare maltractada pels seus dos marits, víctima dels abusos d’un padrastre brutal i alcohòlic i, així mateix, de dos marits conflictius, Joy Harjo aconsegueix escapar d’un destí que la condemnava a la desesperació

Anys després, enmig de penalitats com ara la maternitat precoç, la precarietat econòmica i el fracàs matrimonial amb un ballarí sense treball, continuà els estudis a la Universitat de Nou Mèxic gràcies a una institució benèfica. Els anys universitaris coincidiren amb la presa de consciència de la nació índia, la revolució del poder femení i la lluita pels drets civils de finals dels anys seixanta. Joy Harjo els va viure convulsament a causa de la violència del seu segon marit i de la responsabilitat de criar una nova filla amb estretors econòmiques. Amb tot, després de la separació, va convertir sa casa en una llar d’acollida per a dones índies maltractades, que patien, com ella mateixa, la doble marginació de gènere i de pertànyer a un poble destruït. Van ser anys fecunds. Les seues excel·lents qualificacions a la universitat i els primers poemes publicats a les revistes universitàries constituïen passes prometedores en la seua singladura poètica. Joy Harjo abandona les memòries en el punt que troba una veu capaç d’expressar els seus dimonis interiors, enfrontar-s’hi i alliberar-se’n.

Dividit en quatre parts, cadascuna amb el nom d’un punt cardinal, el llibre de memòries de Joy Harjo és alguna cosa més que la narració d’un periple vital de sotsobra inusual. El text, que sembla escrit a colps de cor, se sustenta en una arquitectura narrativa ferma, construïda a partir un fil cronològic que va del naixement de l’autora fins a la troballa de la seua veu interior. O com ella mateixa diu: «l’esperit de la poesia vingué a mi».

La narració integra en harmonia diversos gèneres, com ara: els poemes, el conte breu i la narrativa del jo, que conformen un relat fragmentari alhora que lluminós. Aquest relat és la mirada que ofereix Joy Harjo sobre si mateixa, fent repàs del temps de joventut, per mostrar una dona de caràcter rebel, curiós i artístic capaç de sorgir de l’infern domèstic i erigir-se en veu d’un poble sense veu. Una dona dotada d’una profunda espiritualitat, heretada de les tradicions dels creek i els cherokee, i orgullosa dels ancestres, amb qui se sent estretament connectada a través de visions i somnis reveladors que detalla en els seus escrits i que recorden una dimensió de l’experiència de viure que sols els pobles indígenes han sabut conservar.

Cal destacar el lirisme que acompanya la narració, fins i tot en els moments sòrdids o intensament emotius, amb imatges evocadores i potents; també els referents culturals de tota mena, entre els quals sobreïxen els musicals, i l’estil fluid d’una prosa gràcil i lleugera.

El llibre està encapçalat per un pròleg de la traductora, Lourdes Toledo, que no amaga la seua fascinació per la figura de Joy Harjo i la seua voluntat de donar a conèixer «la situació d’humiliació en què els natius americans han viscut als Estats Units durant els darrers dos segles, i encara en les últimes dècades».