Som aigua i paraules: sobre ‘La inquietud’ de Lourdes Toledo

per Enric Balaguer

Assaig

Lourdes Toledo | © Jesús Ciscar
Lourdes Toledo | © Jesús Ciscar
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Amb l’inquietant títol de La inquietud, dietari 2018-2019, Lourdes Toledo va guanyar el premi d’assaig Josep Vallverdú el 2020. És el segon diari que publica en poc temps, el primer fou Amèrica endins, amb què va obtenir un altre guardó: el Mancomunitat de la Ribera, on fa la crònica de la seua peripècia vital americana.

La inquietud s’enceta amb una anotació on presenta la multiplicitat d’aspectes que impulsa l’autora a l’escriptura dietarista: l’exercici del record i de la memòria, les reflexions vitals i les literàries i l’anotació d’allò ordinari i allò extraordinari del dia a dia. En un moment donat, confessa que escriu només: «per a alenar» o com dirà més avant: «per sentir com vibra la vida i deixar-ne testimoni». En aquest terreny, més que els propòsits, allò que compta són els fets, certament, i cal dir que sí, que n’ofereix una versió —en molts moments vigorosa i plàstica— de les seues peripècies vitals, intel·lectuals i anímiques.

Pagès (2021)

La inquietud convoca un bon grapat d’experiències significatives de la vida de l’autora, començant molt simbòlicament per la de les cases on ha viscut. La seua tornada a València, la ciutat on va nàixer i on ha passat una part substancial de la seua vida, ocupa un bocí destacat. Un cert nomadisme caracteritza Toledo, que ha habitat, a banda de la ciutat del Túria, en un poble de Terol i en la mateixa ciutat, a París, a Santa Fe, Nou Mèxic als EUA. El tarannà aventurer, vitalista i inquiet de l’autora traspua en les pàgines del llibre. El reencontre amb la ciutat de València, després del periple americà, conforma una part important d’anotacions sensitives i emotives. L’autora celebra determinats espais urbans: sent una predilecció pel llit del riu Túria, reconvertit en un espai verd, i descriu l’ambient d’alguns cafés i pastisseries. Hi trobem també la crònica deliciosa de viatges a Barcelona, a Marsella o al Marroc, amb la portentosa narració del qual, tanca el llibre.

Colpeix el relat, amb profusió de detalls, del part dels seus dos fills, un testimoni gens freqüent, cal dir. Però potser encara és més corprenedor el relat del seu pas per la quimioteràpia i la radioteràpia després de diagnosticar-li un càncer.

Toledo ens acompanya amb anotacions sobre la vida quotidiana: des del seu amor per les platges de l’entorn de València, a la realitat familiar de dona divorciada amb dues criatures. Colpeix el relat, amb profusió de detalls, del part dels seus dos fills, un testimoni gens freqüent, cal dir. Però potser encara és més corprenedor el relat del seu pas per la quimioteràpia i la radioteràpia després de diagnosticar-li un càncer.

A La inquietud desfilen relats de tota mena, episodis i anècdotes de la seua experiència laboral, com a periodista i com a docent; de l’entorn familiar amb els seus tons dolorosos o gratificants; digressions sobre el feminisme, sobre el fet valencià, la música ètnica, el sexe, la política i una llarga llista de temes, on apareixen, de manera destacada, els seus llibres i els autors predilectes.

En un moment donat, proclama: «la senzillesa de vegades s’apropa a la perfecció». No ho diu a propòsit de la literatura ni de l’art, però crec que és una manera molt plàstica de mostrar-nos el seu gust estètic

Cal dir que un confessat amor a la literatura i, especialment, a determinades autores amara l’escriptura de La inquietud. Barbara Kingsolver, Helen Garner, Maggie O’Farrell, Natalia Ginzburg són algunes de les esmentades. Igual que l’última, l’estil de la nostra escriptora esdevé transparent, directe, nu, amb observacions perspicaces i recapitulacions líriques. A propòsit de Ginzburg, Toledo escriu: «poques veus han sabut contar les virtuts de la vida amb tanta sobrietat i delicadesa alhora». Aquesta mescla de sobrietat i lirisme és precisament el puntal més fort de la prosa de l’autora. En un moment donat, proclama: «la senzillesa de vegades s’apropa a la perfecció». No ho diu a propòsit de la literatura ni de l’art, però crec que és una manera molt plàstica de mostrar-nos el seu gust estètic.

La inquietud té una estructura acurada: segueix la cronologia d’allò viscut alguns dies, normalment, encapçalat amb una cita, i que, a més, s’acompanya d’un títol, i al qual continua un text, amb una certa disposició monogràfica. Més enllà de deixar-se guiar pel jo i l’ombra del jo, l’autora tracta d’avançar a través de la temàtica: ara parlarà de les cases, ara de novel·les sobre grans nissagues, ara de les cròniques sobre estats propers a la mort, ara de la música popular... Aquesta manera d’ordenar l’escriptura, més que del jo —de qui parla, posa l’accent en el què. I potser contribueix a no confondre, així, el diari amb una variant del narcisisme.

En l’entrada del dia 13 de gener del 2019, titulada «Les metàfores també maten», l’autora escriu: «El llenguatge ho és tot, però encertar els mots és un aprenentatge de per vida. Som aigua i paraules. Totes dues fan brollar la vida i totes dues poden arribar a destruir». La frase fa explícits els supòsits de la seua escriptura: la conseqüència de posar-li noms —qualificatius— a les coses. Aqueixa fe en les paraules és potser la que aporta diafanitat i senzillesa, i també gravetat, al text. En alguns moments, fascina.