‘Contra les aules’, de Tomàs Llopis

per Francesc Gisbert

Memòries

Tomàs Llopis
Tomàs Llopis
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Tomàs Llopis va ser professor durant més de trenta anys a diversos instituts. És coautor de materials didàctics de llengua i literatura, poeta, crític i novel·lista.

Contra les aules (3i4) és un llibre de memòries, les memòries formatives i professionals d’una vida consagrada a la docència. És la classe de llibre que qualsevol persona amb interés per l’ensenyament hauria de llegir, perquè a ser mestre s’aprén de dues formes complementàries, amb la pràctica i amb l’exemple.

El llibre s’estructura en capítols breus i de gran amenitat, que en faciliten la lectura. Hi ha dues parts ben diferenciades. «Dels orígens. Els meus mestres» repassa l’etapa d’alumne de Llopis, en concret, la influència que van exercir en ell i la petjada que van deixar els mestres de l’escola, l’institut i la universitat. Tots tenim records del nostre temps d’estudiants, associats al clima entre companys i al mestratge de determinades persones que ens van marcar per a tota la vida. Llopis reviu tots aquests episodis amb una prosa agradable i natural, que s’assembla a una conversa entre amics, amb el lector. Ens parla dels seus mestres «especials», aquells que s’apartaven del que manaven les regles del moment i fugien de ser «mestres a l’ús». Des de don Antonio, a l’aula escolar amb vora noranta alumnes, l’alternatiu Pedro Benavides a l’institut, fins a la universitat, el talent acadèmic de Tomàs Hernández o l’exemple cívic de Sanchis Guarner. Alhora, en explicar les anècdotes i la manera d’entendre les classes i l’educació d’uns i altres, retrata la societat del final de la Dictadura i el començament de la transició, de gran valor per aquells que no la vam viure.

Edicions 3 i 4 (2016)

La segona part del llibre du el nom de «Jo, professor». Si hi ha una cosa que tots els docents compartim és que no deixem d’aprendre mai, de cada promoció, de cada lloc on ens toca fer classe. Tomàs Llopis forma part de la primera fornada de professorat de valencià, la que es va llicenciar i començà a treballar amb la introducció del valencià a les aules. Uns anys de llums i ombres: les llums de la il·lusió d’aplicar nous models de renovació pedagògica per a superar el franquisme i la posada en marxa de l’ensenyament en català, tant al País Valencià com als centres de Catalunya on va treballar, un ambient que descriu a la perfecció. I les ombres de la batalla de València, l’enfrontament social promogut des dels sectors contraris al redreçament nacional i lingüístic. Llopis ens descriu les vivències emocionals i educatives de cada centre per on passa, Solsona i Amposta, al Principat, Benissa o Pego, al País Valencià. I ens adonem que som davant d’un professor compromés amb l’ofici, amb els alumnes i amb el seu país.

És en aquesta part on Tomàs Llopis ens parla d’una altra classe de docència, l’elaboració de materials didàctics. M’ha interessat, a títol personal, perquè jo vaig ser un dels alumnes que van seguir un dels llibres de text més atrevits i originals en què el nostre autor va participar, el Curs de narrativa (escrit amb Antoni Espí). Consistia a vehicular un taller de narrativa durant tot el curs de 3r de BUP, amb lectura, comentari i producció de textos. Era innovador perquè se centrava en els aspectes pràctics i deixava en segon nivell la teoria i la gramàtica pura i dura. Després, vingueren altres projectes de llibre de text com ara Excursos, en què ens transmet una obvietat que tots els docents hauríem de tindre clara: el millor llibre de text és la persona que ensenya, i els altres, els llibres físics, han d’oferir diversos itineraris possibles perquè cada docent trie en funció dels alumnes i del seu criteri.

D’altra banda, a poc a poc, Llopis se centra en la seua gran passió. L’ensenyament, divulgació i estima de la literatura. I ens va explicant un seguit d’experiències amb què va provar de transmetre aquesta passió als alumnes, tant des de les classes de valencià com des del teatre o la literatura universal.

La pràctica docent va unida a l’ambient social en què vivim. Hi ha dos capítols especialment significatius. El primer és «Ensenyar sota una dictadura». Ell no va ser professor durant el franquisme, però va patir una altra mena de dictadura, als anys noranta i principis del segle XXI: la de cert alcalde de Pego, un de tants exemples de com s’entenia la política, a nivell local; i el temps de censura i autoodi cultural a nivell de país, en temps del zaplanisme, que retrata en «El meu llibre de text».

Al capdavall, Contra les aules és en realitat un a favor de les aules. Un llibre que transmet espenta, esperança i sentit per la feina de tants docents de llengua i literatura. Una lectura molt recomanable, a l’alçada d’altres llibres de memòries de docents internacionals.