‘El procés’ de Franz Kafka

per Laura Ramos Cartanyà

Narrativa

Franz Kafka
Franz Kafka
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Franz Anschel Kafka soscavà un espai entre les plaques que dividien la seva vida i, dels seus pedaços, hi erigí una obra monumental. Visqué entre la dualitat de dues llengües, entre la professió d’advocat i la vocació d’escriptor. L’estranyesa que produeix del xoc inflexible de la realitat amb els elements fantàstics és una de les seves marques característiques. De fet, amb la seva desconstrucció de l’angoixa absorbent crea el terme kafkià. Algunes de les seves obres més notables són La transformació, El procés o El castell.

El procés és una mostra constant de la màxima per la qual Kafka es regeix al llarg de la seva vida literària: «Un llibre ha de ser com una destral que trenqui el mar glaçat que tenim dins nostre». Tot en ell contribueix a l’experiència agònica del lector: des de les absències fins als excessos.

És cabdal el fet de la desinformació legal absoluta; ell no sabrà en cap moment de què se l’acusa, desconeix la localització del tribunal i les dates de citació exactes

D’una banda, Kafka juga amb els espais enterbolits per l’ombra i el buit; l’autor tendeix a escriure des d’una tercera persona que es veu governada constantment per la visió del protagonista, Josef K. en aquest cas. La narració s’aproxima a l’estil indirecte lliure i podem així ser conscients dels judicis morals, les cavil·lacions i els trasbalsos interns de Josef. Cal tenir en compte que fins allò que pot copsar la nostra percepció sobre ell és limitat; l’autor es diverteix amb l’anonimat, amb el gradual i dosificat desvetllament dels seus orígens (els quals són prou irrellevants per al valor argumental). És cabdal el fet de la desinformació legal absoluta; ell no sabrà en cap moment de què se l’acusa, desconeix la localització del tribunal i les dates de citació exactes, les relacions dels contactes de K. amb el tribunal són majoritàriament extraoficials i dubtoses.

La tria del prologuista i traductor al català, Gabriel Ferrater, no és pas aleatòria; pocs traductors haguessin estat tan escaients per a aquesta peça com ho és Ferrater, el poeta que rara vegada feia ús de la primera persona del singular

D’altra banda, tot esdevé hiperbòlic i, a la vegada, realista: l’autor simbolitza tots els elements de l’entorn. La percepció variant de les dimensions de tots els objectes al seu voltant es subjuga al pànic intern de Josef. L’estil mateix d’escriptura que empra Kafka és de gran rellevància per a comprendre la progressiva pèrdua de l’individu sota la influència de l’autoritat. La tria del prologuista i traductor al català, Gabriel Ferrater, no és pas aleatòria; pocs traductors haguessin estat tan escaients per a aquesta peça com ho és Ferrater, el poeta que rara vegada feia ús de la primera persona del singular, que deixava a entreveure el pes de la culpa i que amb la tangibilitat dels subjectes poètics dibuixava una aura de sensualitat en els versos. Entre els dos textos s’estableix un diàleg harmònic de comprensió mútua en el derrotisme.

Proa (2016)

S’ha de recalcar el paper de les intervencions dialogals, car no són pas amb guions sinó que es troben entre cometes i, per tant, més estretament vinculades al text narratiu. El conjunt textual resulta en passatges de dimensions considerables i estil, en certs punts, reiteratiu que ens remet als textos de caire jurídic.

Trobem a l’últim acte de l’obra, com a tancament del capítol «La catedral», un dels fragments de més rellevància i celebritat de la novel·la: el relat del sacerdot. Ens parla sobre un pagès que ha dedicat la vida a l’espera que el porter el deixés passar per la porta cap a la justícia, la qual era el seu deure vigilar. El pagès consumeix el seu temps i les seves súpliques assegut davant la porta. Quan la malaltia pren possessió d’ell demana a les puces que es delecten en la seva carn que ataquin el porter. Mai, però, obté resposta fins al dia de la seva mort; és aleshores quan el porter li fa veure que res el privava d’accedir fins a la llei.

La faula sintetitza la gran problemàtica que ens presenta l’obra: l’acceptació d’una realitat que no és la pròpia i la inevitable resignació. Es fa palesa de manera angoixant i quasi onírica la consumpció de l’ésser humà davant la presència de l’autoritat i la violència sistèmica. Les puces són una referència directa a tots els suposats aliats de K., que no cessen en rosegar-lo viu amb les mandíbules esmolades. La concessió del porter a respondre al pagès, interpretada pel sacerdot com un acte de bondat, ens mostra novament la crueltat implacable del que es troba per damunt. Així com fa amb K. des de l’altar a l’avançar-li el seu fat.

Kafka duu a la supremacia la crítica cap a la xarxa de violència sistèmica sota la qual l’individu modern es veu sotmès. La seva presència se’ns mostra amb els múltiples tentacles que de manera subliminar s’endinsen en les entranyes del protagonista fins a la seva passivitat. La unitat entre forma, idea i sensació contribueix a la interpel·lació que acaba sumint el lector en l’existència minvant de K. Kafka no es llegeix, es recorre i es viu.