Byung-Chul Han: ‘La societat del cansament’

per Tomàs Vibot

Assaig

Byung-Chul Han
Byung-Chul Han
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Byung-Chul Han (Seül, 1959) és un escriptor i doctor en Filosofia per la universitat de Friburg que, gràcies a l’èxit dels seus llibres arreu del món (actualment en té publicats disset), s’ha convertit en el «filòsof de moda». Això es deu en bona part al fet de presentar una assagística molt bona de llegir, plantejada de forma sintètica i clara, decantada de retòriques abstractes i envitricollades, i que, de més a més, aborda problemàtiques pròpies de la societat actual. Per a Han, el segle anterior va ser el del combat contra les repressions (en qualsevol de les seves formes) i també el de les patologies derivades del pes dels deures. Però el segle XXI —i com a conseqüència de la follia del capitalisme neoliberal— està essent el de l’excés de possibilitats, on bàsicament s’explicita una exigència constant sobre l’individu que el porta a l’autoexplotació, al mateix temps que n’incentiva un narcisisme exacerbat.

«L’excés de treball i rendiment s’agreuja i es converteix en autoexplotació. Aquesta és molt més eficaç que l’explotació per altres, perquè va acompanyada d’un sentiment de llibertat»

La societat del cansament és una crítica molt lúcida a la dinàmica quotidiana contemporània. Tot i partir d’una base filosòfica molt potent (Arendt, Foucault, Hegel, Agamben, etc.) i fins i tot narrativa (Melville, Kafka), l’autor aborda una anàlisi de forma senzilla i molt entenedora. A diferència d’aquests autors esmentats, que basen el seu discurs en una societat bàsicament oprimida pel mateix sistema polític i social en què visqueren, Han afirma que aquesta perspectiva ja no és vàlida, atès que la nostra societat presenta altres contraris, altres «malalties emblemàtiques», tal com ell les denomina. Aquestes malalties es manifesten en forma de «cansament, fatiga i asfixia» causades pel tret més violent de la nostra conjuntura socioeconòmica i cultural: l’autoexigència. Vivim, doncs, en una societat que ja no és disciplinària, sinó una societat que es basa en només el rendiment. «L’excés de treball i rendiment s’agreuja i es converteix en autoexplotació. Aquesta és molt més eficaç que l’explotació per altres, perquè va acompanyada d’un sentiment de llibertat», afirma. Per això «l’explotador és al mateix temps explotat. Víctima i botxí ja no poden diferenciar-se». És per això que un dels eslògans més exitosos de les primeres dècades del segle actual, el Yes we can que proclamava Obama en campanya electoral, ha convertit l’ésser contemporani en un Prometeu... però esgotat.

Aquest esgotament és causat per una de les característiques del nostre tarannà contemporani: l’ésser multitasca (multitasking), fet que curiosament ens apropa a la vida animal i ens decanta de la pròpiament humana: «Un animal ocupat en alimentar-se ha de dedicar-se, al mateix temps, a altres tasques». En canvi, «els mèrits culturals de la humanitat, als quals pertany la filosofia, es deuen a una atenció profunda i contemplativa. La cultura demana un entorn en què sigui possible una atenció profunda». Vivim en una societat que no tolera l’avorriment, malgrat que aquest és summament productiu ja que, com ja apuntava Walter Benjamin, sense ell no podem escoltar el que tenim a fora i a dins. «El do d’escoltar es basa justament en la capacitat d’una profunda i contemplativa atenció, a la qual l’ego hiperactiu ja no té accés», afirma Han.

Herder (2015)

Aquesta conjuntura d’hiperactivitat (i per tant d’hiperneurotisme) fa que l’autor demostri que el pensament d’un dels grans referents del segle XX, Hannah Arendt sigui a dia d’avui obsolet. I és que, en tant que vivim en una societat sense creences, l’existència de l’ésser contemporani està abocat a viure una vida nua, desolada. Ens trobem en una conjuntura on el subjecte del rendiment ha d’estar tant pendent de la seva pròpia existència que necessita complir amb totes les expectatives de la vida i això li fa portar el seu propi «camp de concentració». És per això que cal un nou (o vell) posicionament en el món, un retorn a la vita contemplativa (tal com ja va proposar Nietzsche), amb una nova pedagogia del mirar, és a dir, aprendre a mirar per cercar el moment de reflexió, no sols a nivell personal sinó també cap a l’altre.

aquest cansament és violent, perquè destrueix tota comunitat, tota proximitat, fins i tot el llenguatge mateix

Al cap a i la fi,l’esgotament que pateix l’ésser contemporani és presentat en aquest llibre com un cansament de l’ànima, del jo profund, que ja resulta tan i tan fort que l’individu no té forces per a viure la vida comunitària. Es tracta d’una cansament «a soles», que aïlla i divideix. Tot seguint Handke, l’autor conclou que aquest cansament és violent, perquè destrueix tota comunitat, tota proximitat, fins i tot el llenguatge mateix.

Per a Han, però, el cansament no és necessàriament negatiu, ja que el cansament que en diu «fonamental» com el «despert» (el segon conseqüència del primer) són positius i creadors, en tant que obliguen a aturar, a reflexionar i a posicionar-se novament en el món. Però en aquesta societat del rendiment, el cansament és essencialment profund, la qual cosa fa que es perdi contacte total amb la vida.

Aquest llibre, al cap i a la fi, posa l’ésser contemporani davant el mirall per fer-li veure que ell mateix és el seu propi botxí. Un assaig que aborda amb molta claredat que l’excés de positivitat està confegint individus esgotats, frustrats i deprimits. No cal, per tant, una dictadura per a sotmetre el poble: el tirà és, ni més ni menys, dins nostre. I tot això basat en una sensació –falsa– de llibertat.