Ara fa 2 anys, La Veu dels Llibres

per Víctor Labrado

La roda del temps

Moisès Vizcaino i Victor Labrado, editor i coordinador respectivament de La Veu dels Llibres
Moisès Vizcaino i Victor Labrado, editor i coordinador respectivament de La Veu dels Llibres | Ulisses Ortiz
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Darreries de l’any 19 i primeries del 20, quan començàvem aquesta aventura de La Veu dels Llibres, no semblava un gran moment per a capbussar-se en un projecte dubtós, tan difícil, com es presentava el nostre. En aquell moment, Diari La Veu tancava per manca d’ajuda institucional, en què, una mica massa de bona fe, s’havia confiat. I allò no era cap excepció: les nostres autoritats autonòmiques ja havien demostrat, de forma inequívoca, que no tenien gens d’interés a ajudar a existir una premsa valenciana en valencià. Les circumstàncies no es presentaven gens amables, encara que la mateixa dificultat, ben mirat, també feia més esportiva l’empresa.

D’altra banda, no sé com l’ara company d’aventures i aleshores quasi desconegut Moisés Vizcaïno va saber veure que La Veu dels Llibres era una de les —possibles—  jugades per als que creiem viable —i necessària— una premsa en valencià. Ell es negava a abaixar la persiana i penjar el rètol de TANCAT. Tant d’esforç i tanta bona voluntat invertits des del 2013 en La Veu dels País Valencià i en Diari La Veu no podien acabar de tan mala manera. La idea era que la gent del llibre, els valencians —i no valencians— que lligen habitualment llibres en valencià, podien ser el pinyol —o un dels pinyols— d’un públic lector més ampli, els lectors possibles d’una premsa en la mateixa llengua.

Dos anys després, podem fer el balanç. La Veu dels Llibres pot presentar uns resultats que passe a exposar:

Els 24 articles o seccions que apareixen al llarg de quatre dissabtes consecutius atenyen un total de més 12.000 lectures o consultes mensuals. El darrer estiu estàvem entre les 10.000 i les 11.000.

el 61% dels nostres lectors és menor de 35 anys, i la banda entre els 35 i 44 anys assoleix un 15,15%

Per caracteritzar el nostre públic, podem fer una ullada a les dades dels primers quinze dies de l’any aquest, que anomenem 2022: el 61% dels nostres lectors és menor de 35 anys, i la banda entre els 35 i 44 anys assoleix un 15,15%. Més de 3 / 4 parts de lectors nostres, doncs, no tenen ni 45 anys.

La distribució geogràfica d’aquest públic, encara que les dades són imprecises —perquè, d’un total de 3.495 usuaris únics o dispositius informàtics, 972 la maquineta no els sap localitzar—, no deixa de ser interessant i ben significativa:

Barcelona i València empaten amb un 17,85 i 17,82%, de lectors respectivament. Poc més d’un terç del nostre públic es concentra en aquestes dues ciutats, doncs, a parts iguals.

Madrid les segueix amb un 10,75%. La xifra és sorprenent.

En quart lloc, Alacant ateny un 3,29 % del total dels nostres lectors.

Castelló de la Plana apareix en cinquè lloc amb un 2, 08%

Entre l’1 i 2% de lectors s’hi situen les ciutats d’Alzira, Palma de Mallorca, Sueca, Torrent i Gandia, en aquest mateix ordre.

Elx, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida, Sabadell, Terrassa, Alcoi, Benidorm, Reus i Badalona, de major a menor, se situen entre un 0,77 i un 0,44% del total de lectors.

Tot això es pot interpretar que, com era d’esperar, un mateix mitjà de crítica i informació literària pot interessar a tots els lectors que comparteixen una mateixa llengua i literatura. Això pot semblar una evidència, però evidència i tot, pocs s’han preocupat de comprovar-la ni, encara menys, traure’n profit. Si, d’altra banda, La Veu dels Llibres té una major implantació al País Valencià és perquè, sent com és una iniciativa valenciana, volent o sense voler, hi ha majoria de col·laboradors valencians que, inevitablement, paren una atenció preferent a autors i obres del seu entorn més pròxim. De tota manera, és una desproporció que no es pot qualificar d’exagerada i, en tot cas, seria preocupant només per la poca presència de lectors de les Illes. Farem per arreglar-ho.

Quan ens preguntem si els resultats obtinguts fins ara són bons o roïns, en quins criteris ens basaríem per a respondre? Els nombres són modestos, sens dubte. Però, també sens dubte, la nostra aportació és significativa. Vull dir: quants aparadors comparables a La Veu dels Llibres ha tingut la literatura en català al País Valencià? Quan havíem tingut tanta difusió del llibre en català a la premsa valenciana com ara? Nosaltres, honestament, ens responem: pocs i mai, respectivament. Si més no, la nostra aportació, sumada a la resta d’iniciatives en el mateix sentit, comporta un increment de la difusió de la nostra producció editorial realment molt apreciable, que ningú sabria negar.

amb un micromecenatge fonamental i algunes altres ajudes totalment accessòries, que si s’estronquen no comprometrien de cap manera la continuïtat de la publicació, la llibertat és molt gran

Si a tot això hi afegim que el projecte —de La Veu dels Llibres i també de tot Nosaltres La Veu— s’ha fet realitat gràcies sobretot al micromecenatge: a petites aportacions de gent que el troba prou interessant per a rascar-se —voluntàriament i espontània— la butxaca, amb una ajuda mínima de publicitat i, encara menor, de subvencions, ací ja la nostra satisfacció no reconeix barreres ni ramal: és un prodigi comparable, com ara, que un partit polític —posem el cas del PSOE o del PP— fora capaç d’autofinançar-se amb les quotes dels afiliats. I aquest fet és important perquè, amb un micromecenatge fonamental i algunes altres ajudes totalment accessòries, que si s’estronquen no comprometrien de cap manera la continuïtat de la publicació, la llibertat és molt gran a l’hora de decidir com ha de ser el nostre suplement literari i què s’hi farà.

Per tot això i altres raons, considerem els resultats prou bons per a refermar-nos en els supòsits que vam aplicar ara fa dos anys, quan començàvem. Sent com és el nostre objectiu augmentar la lectura en valencià —convençuts com estem que el gran problema de la nostra literatura és el nombre de lectors—, la nostra manera de fer s’hi havia de supeditar en tots els aspectes:

Primer de tot: si pretenem fer llegir més en valencià, quina utilitat tindria de dir «no llegiu tal llibre, que és molt dolent i no val res»? Si un llibre no ens agrada, no en parlarem. Si un autor no ens fa el pes, no li dedicarem cap insolència. És per això que no publiquem crítiques destructives que, d’altra banda, promourien manies i ressentiments en un món massa fràgil, com és el nostre, amb tants reis i tants dimonis encauats en els particulars ventres literaris —començant pel meu. No cal dir, doncs, que les nostres pretensions són molt modestes. Aspirem a molt poca influència en la definició del cànon literari. Ens esforcem per un altre cantó: en l’exercici periodístic de caracteritzar un llibre prou bé perquè un lector puga decidir, llegida la ressenya corresponent, si li pot interessar o no de llegir-lo. Hem volgut fer una revista benhumorada i de bon rotllo, i això tenim.

A l’hora de triar els llibres dels quals donarem notícia, tenim un col·lectiu de més de 150 col·laboradors —que hagen publicat almenys un article al llarg dels dos anys que celebrem— i són els qui, personalment, decideixen quin llibre ressenyaran ells mateixos, d’acord amb les seues preferències i el seu bagatge. La diversitat de propostes és amplíssima amb aquest sistema, que potser no és intel·lectualment gaire sumptuós, però si bé es mira, ja que en literatura les manies i els prejudicis són inevitables, hem decidit solucionar-ho assumint tots els prejudicis i totes les manies possibles. No se’ns acudeix cap altra solució més raonable, democràtica i inclusiva.

No ens hem volgut limitar des de La Veu dels Llibres, de forma conscient i intencionada, a les novetats editorials. El criteri de novetat pot respondre a una lògica comercial o periodística, però no literària. Com que la producció de llibres és tan abundosa i el temps d’exposició a les llibreries és tan breu, ni el més eficient dels crítics no pot garbellar el total d’obres proposades pels editors i triar amb el mínim de responsabilitat o de coneixement exigible. Així doncs, tant donem notícia dels llibres dels expositors com dels prestatges més recondits de les llibreries.

I encara un altre criteri que hem adoptat i al qual no sabríem renunciar és del de l’adscripció a una llengua i a una literatura: la nostra. Pensem que cal tractar la nostra com la resta de literatures normals del món: sense bilingüisme ni regionalisme, ens saltem sistemàticament les grans muralles autonòmiques, fins tot estatals —per donar acollida als escriptors d’Andorra i de la Catalunya Nord— i, dedicant-nos només al llibre editat en valencià, tant a Catalunya i les Balears com al País Valencià, no tenim espai ni temps per a donar prou notícia de la varietat i la qualitat de la nostra producció editorial. Hi ha massa autors i obres que se’ns escapen.

Dit tot això, si trobeu convicent tot aquest al·legat, si penseu que La Veu dels Llibres pot ser un mitjà eficient per fer créixer la lectura en català, llegiu-nos, com més va més, feu-nos circular per les xarxes tant com pugueu i, si pot ser, feu-hi una aportació econòmica. Com diu un savi que de tant en tant guaita a les nostres pàgines: aprofiteu l’ocasió, ja que solen ser les ocasions les que s’aprofiten de nosaltres.