‘Emili Gómez Nadal 1907-1993’, de Gustau Muñoz: un exili sense retorn

per Vicent Garcia Devís

Assaig

Gustau Muñoz
Gustau Muñoz
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L'historiador i polític Emili Gómez Nadal retorna al País, torna a casa, gràcies a aquest petit però gran llibre de l'assagista Gustau Muñoz. Gómez Nadal és avui encara un intel·lectual oblidat de primer ordre.

Doctor en Filosofia i Lletres i professor de la Universitat de València, va ampliar estudis durant la II República a París, on va prendre consciència de l'amenaça del feixisme i es va aproximar al marxisme. Membre d'Acció Cultural Valenciana i de l'Agrupació Valencianista Republicana, publicà nombrosos articles a Acció Valenciana, Avant i El Camí, entre altres. Durant la Guerra Civil va ingressar al PCE, col·laborà amb la revista Nova Cultura i ocupà diversos càrrecs al Ministeri d'Instrucció Pública. El 1939 va marxar a l'exili a França, d'on ja no tornaria més, un viatge d'anada sense retorn.

L'autor, Gustau Muñoz, reconstrueix el marc filosòfic i mental de Gómez Nadal en què reivindica la seua memòria, una altra història anònima d'un intel·lectual expulsat pel franquisme, exiliat per a salvar la mateixa vida. El seu germanastre Eliseu Gómez Serrano, que havia sigut diputat a Corts i regidor a l'Ajuntament d'Alacant per Acció Republicana, va ser afusellat el 1939. L'historiador, bibliòfil, empresari i nacionalista valencià Nicolau Primitiu Gómez era també germà d’Emili Gómez Nadal per banda de pare.

Gómez Nadal romangué al París ocupat pels nazis col·laborant amb la Resistència i treballant amb els comunistes espanyols que havien decidit no exiliar-se a Mèxic o Sud-amèrica. Des de 1944, va escriure un intens dietari, ple d'interès polític, del qual només es conserven dos quaderns, el 18 i el 19, que corresponen als anys compresos entre 1977 i 1988, en ple marejol de la Transició. El 1972 publicà El País Valencià i els altres, on repassa el «fet nacional valencià», un document que acresqué la curiositat dels qui llavors s'interessaven apassionadament pel país, per la seua història, per la qüestió nacional i per les seues possibilitats de futur, com recalca l'autor en la introducció del llibre.

viure normalment l'existència pròpia de qualsevol membre d'una comunitat nacional reconeguda, sense esquizofrènies lingüístiques i culturals. Pensar, parlar i escriure en el propi idioma, com fan tants i tants pobles sovint ben modestos

Gómez Nadal hi recapitula el seu ideari valencianista, que serà una constant durant tota la seua vida, malgrat viure a França: «El fet decisiu llavors, vers la fi dels anys vint, per a mi, era el desig, jo diria més encara, l'exigència, de viure normalment l'existència pròpia de qualsevol membre d'una comunitat nacional reconeguda, sense esquizofrènies lingüístiques i culturals. Pensar, parlar i escriure en el propi idioma, com fan tants i tants pobles sovint ben modestos, però que gaudeixen d'una sobirania inexistent entre nosaltres». I això ho mantindrà fins a la seua mort a Valença d'Agen el 1993.

Europa va viure una època convulsa. A l'Estat espanyol... la II República, el sis d'Octubre a Catalunya, la Revolució d'Astúries, el colp d'Estat i la guerra. En la resta del continent, la Guerra colonial dels feixistes Italians contra Abissínia (1935); l'Anschluss d'Àustria; la invasió de Polònia (1939) i el començament de la II Guerra Mundial. L'apocalipsi per etapes que acabaria en la Xoà o intent d'extermini industrial dels jueus europeus. I aquest era el món ambiental de revolució-contrarevolució en què viuen els europeus del moment. Per a Gómez Nadal, com per a altres intel·lectuals del moment, «el feixisme descansa sobre l'exaltació histèrica de l'estat hipernacionalista, de regust unitarista i agressiu».

Fundació Josep Irla (2021)

Company i amic personal de Josep Renau, compartia algunes de les seues idees sobre una Espanya monolítica, de matriu castellana, que es resistia a canviar, a deixar enrere el castissisme militarista i assolir la modernitat: «L'essencialitat hispànica es veu reduïda, amb escasses excepcions, al complex geo-cultural castellà-andalús». L'intel·lectual exiliat es mostra desesperat en veure com minven els parlants de la nostra llengua i com es ressent la cultura catalana per la manca d'un Estat propi: «la sola qüestió particular al nostre cas és la manca de mitjans assimilatoris del grup majoritari, per digerir i unificar les noves aportacions i salvaguardar l'originalitat del País amb la integració cultural per l'escola, com esdevé per tot arreu, i la qual a casa nostra obra precisament en el sentit oposat».

Defensor acèrrim de la llibertat de premsa, es distancia, sense aldarulls del PCE i critica amb una certa elegància al seu amic Jorge Semprún en referència a les dures crítiques que aquest vomita contra Carrillo i el comunisme en l'Auto-biografía de Federico Sánchez: «Quan Semprún va eixir del camp de concentració de Buchenwald, sempre estàvem junts. El vull molt, li tinc molta estima... però jo no faria mai el que ha fet Semprún. Per què resoldre les desavinences en la plaça pública? Quan hi ha divorci, i u l'ha viscut abans que ell, hom se'n va en silenci!»

El 1972 va aparèixer publicada a l'Editorial l'Estel El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d'una ètnia, amb pròleg de Manuel Sanchis Guarner. El mateix Guarner ja apuntava l'ideari de l'obra: «Emili G. Nadal és poc conegut de les noves generacions tot i que fou un dels capdavanters més dinàmics i fecunds del valencianisme dels anys trenta».

Emili G. Nadal parlava de complex de criollisme, respecte a l'anticatalanisme d'alguns sectors tradicionals de la societat valenciana. Defensava el nom de valencià per a anomenar la llengua, però reconeixia la unitat lingüística i, anava més lluny, «els valencians, balears i catalans formen part d'una sola nació». Els valencians, segons, Nadal, no poden ni deuen renunciar al seu passat ni als seus ancestres. En el 1980, en plena Transició, a la revista Trellat, es publicava un fragment d'una llarga entrevista que Manuel Aznar i Soler i Francesc Pérez Moragón, dos estudiosos del valencianisme polític, li havien fet en el curs d'una visita a sa casa de Valença d'Agen.

Sobre el seu allunyament del comunisme en 1978 afirmava: «L'extensa intervenció anit a la TV, d'Yves Montand, ha estat exemplar, perquè mostra bé el camí que tants de nosaltres hem recorregut entre l'adhesió i la condemnació del totalitarisme comunista. La desil·lusió ha estat massa forta, la repugnància massa profunda, davant de tanta hipocresia, un tal menyspreu de l'home». Però aquest heroi del nostre temps, com el qualifica l'autor, va morir amant el seu País fins a l'últim alé: «La lectura de L'Espill i de Las Provincias mostra bé dos mons separats per un abisme, irreconciliables, per tot el que fa a la identitat nacional, a l'exigència intel·lectual. Descoratjador».