‘L’afició fotogràfica del doctor José Ribes Marco’, de Ferranda Martí Campoy
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
En el període de l’entre segles, una seixantena d’anys després de la seua aparició, la fotografia ja s’havia desenvolupat de manera extraordinària. El pas del daguerreotip i el calotip a la denominada placa seca per als negatius i els papers al gelatinobromur per a les còpies positives —tot passant pels procediments del col·lodió humit i els papers salats i els albuminats— només va necessitar poc més de trenta anys. I no seria gens agosarat dir que a l’inici del segle XX, quan la mecànica i l’òptica dels aparells s’han desenvolupat notablement, s’han assentat ja les bases d’un sòlida industria fotogràfica que no sols es dedica al professional, sinó també, i sobre tot, a una massa cada vegada més ampla d’aficionats a la fotografia.
Hi haurà, però, un procediment que s’imposarà, com una moda, entre els aficionats d’un cert nivell i els «consumidors de vistes» del període d’entre segles: la fotografia esteroscòpica. Un procediment pel qual un aparell amb dos objectius bessons, separats de manera semblant als nostres ulls, capta sobre la placa dues imatges quasi idèntiques però lleugerament desplaçades a dreta i esquerra que mitjançant un visor binocular ens retorna una imatge en relleu. José Ribes Marco (1877-1935), metge valencià dedicat a l’obstetrícia i al negoci de les incubadores artificials per a nounats, seria un d’aquells entusiastes usuaris de l’estereoscòpia.
De família acomodada i casat amb Maria Bigné, filla d’un ric industrial valencià, Ribes començà a prendre fotografies a les darreries del segle, a l’igual que el seu germà Demetrio, l’arquitecte, però en compte de centrar-se en vistes arquitectòniques com aquell, decanta la seua mirada al retrat de «la seua família a casa i durant les vacances i per deixar registre dels llocs que visita», com fa constar Ferranda Martí Campoy, besneta de Ribes, que no solament ha recuperat i catalogat les seues fotografies, sinó que les ha contextualitzades amb un estudi rigorós i ben documentat que, tot i la funció divulgativa que el fa atractiu i entenedor per al lector no iniciat en les particularitats del mitjà, no deixa de tindre interès per a l’estudiós de la història de les pràctiques i usos de la fotografia.
mitjançant aquelles «composicions sense poses forçades i sense tanta solemnitat» les imatges van enregistrant un cert discurs de pertinença social i cultural
L’ús que en fa Ribes de la fotografia és aquell que denominaríem «vernacular», en el sentit que li dona Clément Chéroux (Vernaculaires: essais d’histoire de la photographie, París, 2013), com quelcom que és alhora utilitari, domèstic i heterotòpic. És utilitària en la mida en què les imatges es posen «al servei de generar memòria per a la nissaga i de reforçar la filiació a una classe social», domèstica en tant que les imatges pertanyen a l’entorn de la llar i les activitats privades i heterotòpica perquè mitjançant aquelles «composicions sense poses forçades i sense tanta solemnitat» les imatges van enregistrant un cert discurs de pertinença social i cultural al sí d’un món més ample i ens apropa a una «cronologia visual del temps d’oci burgès» on constatem que «la fotografia familiar també és una ficció construïda» per convencions socials i culturals, ja que fotografiar aquell temps de lleure és la manera de d’exhibir-lo i de conservar-lo, de fer-lo visible, perquè «a diferència del cotxe o de la casa, el viatge tenia la particularitat de ser un bé intangible».
Si, per poc habitual, a casa nostra recuperar patrimoni fotogràfic sempre és una magnífica notícia, el treball de Ferranda Martí Campoy ho és amb escreix, ja que, tret d’algun cas aïllat i d’imatges esparses, no en trobem de col·lecccions tan completes de fotografia estereoscòpica. I si, a més a més, tot aquest treball se’ns presenta en un llibre tan ben acurat i profusament il·lustrat com aquest publicat per l’Editorial Afers, l’aportació és encara més lloable.
Ben cert que, per poder gaudir plenament de les fotografies estereoscòpiques, ens cal disposar d’un visor binocular que ens les permeta veure en relleu, però això, que la publicació en un llibre no permet, s’ha resolt de manera molt satisfactòria afegint com a apèndix una selecció de vint-i-una imatges en forma d’anàglifs que, vistes mitjançant les ulleres amb cel·lofana roja per a l’ull esquerre i blava per al dret que es lliuren amb el llibre, ens permeten una visió ben aproximada del que seria mirar-se-les amb un visor estereoscòpic i aproximar-nos a aquella particular forma d’enregistrar imatges que «va oferir a Ribes i als de la seua classe la possibilitat de certificar la vida, d’estendre la memòria més enllà de les imatges encarregades a un professional».