‘Atrapa la llebre’, de Lana Bastašić

per Àngela Baldó / TastaLlibres-club de lectura de Sella

Narrativa

Lana Bastašić
Lana Bastašić
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Després de dotze anys sense tindre notícies de Lejla, Sara, des d’un parc del centre de Dublín, rep una trucada seua. Li demana que viatge a Mostar per a portar-la a Viena, on viu el seu germà, l'Armin. Sara té una vida a Dublín. Té el Michael, unes cortines per canviar i un alvocater que s’esforça per sobreviure. Una vida que en algun moment definirà com un museu. Però la trucada de la seua amiga de la infància li fa agafar un avió cap a Zagreb, des d’on anirà a Mostar, com li ha demanat.

Intuïm que la veu narradora està distorsionant el record, es converteix en víctima de la seua memòria per tal d’alliberar-se de la culpa i ser fidel a qui creu ser.

A Mostar comença una road trip lineal de les dues amigues cap a Viena, amb l´objectiu de trobar el germà de Lejla, desaparegut durant la guerra de Bòsnia, un personatge que ha sigut sempre el fil que ha mantingut viva la relació de les dues noies. De manera intercalada, a la novel·la hi ha una altre viatge, en aquest cas introspectiu cap als records de la infantesa, amb un altre objectiu: recordar el moment en què tot va començar, quan totes dues anaren a comprar un conill.

Per anar d’un punt a l’altre, en aquesta aventura han de passar per Bòsnia, lloc d'origen de les dues noies, el lloc on van viure la seua adolescència. Lana Bastašić decideix mostrar-nos el lloc amb una foscor palpable, el presenta com «un cuc còsmic cargolat» que no duu «a cap destinació exterior, real, sinó a les profunditats llòbregues (...) del teu propi ésser». Banja Luka és per a ella «una úlcera amagada amb destresa» i Bòsnia, «una àncora rovellada en un mar pixat». Durant el viatge, Sara es veu sotmesa a les decisions de la seua companya, més impulsiva i caòtica que no pas ella. Juntes visiten les catacumbes o el museu de l’AVNOJ i s’endinsen en un camp de blat de moro asfixiant, tot fent una connexió simbòlica entre el món de les meravelles de l’Alicia de Lewis Carroll i la mateixa Bòsnia, dos mons que responen a una lògica igual d'absurda.

Periscopi (2020)

Recordem, però, que hi ha una història intercalada al llibre, una altra road trip psicològica. Són passatges que escriu Sara en segona persona a Lejla, recordant moments que defineixen la seua història conjunta. Els relats no tenen un ordre cronològic. Són narracions de moments que alternen la infància i l’adolescència. Aquesta part de la novel·la ens parla de la guerra sense esmentar-la. Coneixem les conseqüències del conflicte ètnic a través de les vides de les dues noies. Els privilegis socials de Sara (sèrbia) i l’oprobi patit per Lejla (musulmana). Una conseqüència gràfica d’aquestes diferències és el canvi de nom de Lejla Begic, que als onze anys passarà a ser Lela Beric. A més del nom, anirà perdent altres aspectes que la definien: el canvi de color dels cabells, els gustos musicals, la passió per les matemàtiques i el seu germà. Lejla és Bòsnia. L'autora converteix un país en un personatge literari. El país i el personatge pateixen una pèrdua d’identitat i un comportament camaleònic.

L'autora converteix un país en un personatge literari. El país i el personatge pateixen una pèrdua d’identitat i un comportament camaleònic

Respecte de la identitat de Sara, sabem que va emigrar a Dublín on va decidir oblidar la seua llengua. Quan arriba a Mostar se sent «envoltada de les paraules de què m’havia rentat com algú que ha aconseguit deixar el tabac i de sobte es troba en un espai de fumadors». Al llarg del viatge descobrirem quina evolució té aquell sentiment de transformació lingüística en ella.

A més dels privilegis socials esmentats, que van fer de la infància de Sara un espai menys hostil que el de la seua amiga, també és qui conta aquesta història, té el relat a la mà. Lejla és l’objecte, no té veu, «és a quatre tocs de teclat» i podria «matar-la amb un punt». La dicotomia entre la narradora i el personatge objecte ens fa preguntar-nos fins a quin punt aquella que conta la història està explicant-nos la veritat. Lana Bastašić utilitza el joc del qual va fer ús Vladímir Nabokov en la seua novel·la Lolita. Intuïm que la veu narradora està distorsionant el record, es converteix en víctima de la seua memòria per tal d’alliberar-se de la culpa i ser fidel a qui creu ser.

Atrapa la llebre, de Lana Bastašić (Periscopi), amb traducció de Pau Sanchis Ferrer, és un conte poètic i dolorós que ens obliga a perseguir un conill com feia Alícia. En aquesta ocasió, però, sembla que la intenció de l’autora fora representar la llebre com una instància de vida que una artista intenta aturar i immortalitzar.

Llegir aquesta novel·la és sentir-se dins d’un dibuix d’Escher o passejar-se per L'amiga genial d’Elena Ferrante; és sentir que totes les històries encaixen quan llegim que Sara mata un passerell i ens recordem d’aquell rossinyol de Harper Lee i és un viatge emocional que ens fa qüestionar la nostra racionalitat quan dubtem si Lejla és una amiga de la infància o l’alter ego de la protagonista, com ocorre en Club de Lluita (Chuck Palahniuk). Tota una aventura per als sentits que va ser mereixedora del Premi de Literatura de la Unió Europea 2020.