'Ràbia': Alzamorià viatge al final de la nit

per Jaume C. Pons Alorda

Narrativa

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Dia 2 de novembre del 1975, l’artista i home total Pier Paolo Pasolini va concedir una entrevista en què va acabar explicitant sense embuts, com ho solia fer a través de les seves admirades i detestades cartes luteranes, una amenaça que pressentia clarament des de feia molt temps: que tots i cadascun de nosaltres estem en perill. Ja se sap com va acabar la història: l’endemà mateix el varen trobar mort a la platja d’Ostia. El cadàver mostrava proves d’una violència crua, extrema. A hores d’ara, enguany que celebrem el centenari del naixement d’aquest creador insubornable, encara no se sap què va passar aquella nit fatídica, sols en coneixem el resultat final: que Pasolini va arribar a consumir-se en el seu foc definitiu sabent-se sota l’ombra d’un perill.

No puc no llegir la darrera novel·la de Sebastià Alzamora, Ràbia (Proa, 2022), sense aquesta mateixa sensació d’amenaça, una tenebra que a poc a poc es va materialitzant de forma funesta fins que conquereix la part final del llibre, quan el curiós protagonista, sense voler, descobreix les restes d’un passat amagat però latent, tan latent que encara no s’ha pogut digerir per culpa de les ferides encara obertes. Només per aquest final tètric i lluminós, tòrrid i exquisit, finíssim i mòrbid alhora, es podria assegurar que Agustí Villaronga en podria fer una bona adaptació cinematogràfica: el material no només ho permet sinó que ho fa possible.

Proa (2022)

Ràbia, malgrat la seva brevetat, es pot llegir com el súmmum d’una investigació narrativa i com el seu revers més directe. De fet, en la manera com el personatge principal de la història parla de si mateix es pot interpretar una possible contrarèplica de la Dogmàtica Imparable (L’Esfera dels Llibres, 2005) propulsada per Sebastià Alzamora al costat de Manuel Forcano i Hèctor Bofill. De la imatge d’una generació literària delitosa per beure vi amb els cranis xapats dels enemics, expressada al polèmic manifest de l’antologia Imparables (Proa, 2004), es passa a un rebuig explícit i directe de qualsevol casta de violència, i és així com s’arriba a la consigna d’una vida viscuda en humilitat, amb el desig de no fer mal a ningú perquè el mal, tot i que és present pertot, ha de ser combatut amb la consciència diàfana de la bondat i de la comprensió.

és un home solitari que dedica tots els moviments afectius a la seva gossa: li dedica l’existència, perquè és gràcies a ella que té unes obligacions, uns horaris, unes rutines, un amor

El personatge principal de la nouvelle de Sebastià Alzamora presenta alguna mena de tara no explicitada que marca els seus raonaments i la manera com viu i s’expressa, al mateix temps és un home solitari que dedica tots els moviments afectius a la seva gossa: li dedica l’existència, perquè és gràcies a ella que té unes obligacions, uns horaris, unes rutines, un amor. Si això no bastés, és també gràcies a ella que disposa d’unes bàsiques formes de relació amb l’entorn; així la gossa sol ser l’excusa per iniciar contacte o conversa amb les persones que l’envolten en el racó de món on viu, un espai degradat fins la nàusea pel turisme, en el fons un no-lloc que ha perdut l’essència i que és el terrible retrat extrem d’un escenari literari que en anys anteriors Antònia Vicens (39º a l’ombra), Guillem Frontera (Els carnissers), Baltasar Porcel (Olympia a mitjanit), Gabriel Tomàs (Corbs afamegats), Biel Mesquida (T’estim a tu) i Sebastià Perelló (La mar rodona) ja havien fet servir sense pietat: en aquesta tradició s’inscriu Ràbia de Sebastià Alzamora.

La sensació que tenim és com si després d’aquesta obra no és pogués mostrar, amb més contundència, de quina forma el turisme mal gestionat embruta el món i l’acaba destruint en una mar infecta de corrupció. En aquest sentit d’apocalipsi, Ràbia confirma el que ja feia intuir Reis del món (Proa, 2020), una obra magna que, tot i ser finalista del Premi Òmnium i finalista del Premi Amat-Piniella, hauria d’haver merescut més reconeixements, i és que Sebastià Alzamora ha madurat i ha iniciat un nou període literari en què els estudis dels afectes, i dels intel·lectes, guanyen terreny davant la necessitat de generar un impacte violent. És a dir: Sebastià Alzamora, com Quentin Tarantino i això és comprovable en l’arc emocional que va de Pulp Fiction (1994) a Once upon a time in Hollywood (2019), ha passat de l’explicitació escandalosa de la sang a la necessitat imperiosa d’amor i respecte cap a la tradició.

no és només una carta d’amor als animals de companyia, és una novel·la política, és un clam a favor de la memòria històrica, és un subtil document que parla sobre la barbàrie en què està caient l’ésser humà

Però no convé que ens enganyem. Tot i la naturalesa intrínseca d’història profundament emotiva que es pot copsar en una primera capa de lectura, i amb un gran interès ja que l’escriptura és sòlida i sintètica i enganxa, Ràbia no és només una carta d’amor als animals de companyia, és una novel·la política, és un clam a favor de la memòria històrica, és un subtil document que parla sobre la barbàrie en què està caient l’ésser humà en un segle XXI cada vegada més deshumanitzat, és l’explicitació de l’amenaça rotunda de l’auge de la ultradreta i de la violència sistèmica que pateix la nostra societat en perill. Sí, en efecte, és una advertència gairebé pasoliniana. Sebastià Alzamora ha signat una contundent novel·la breu que es llegeix com un implacable viatge a l’infern i que demana, a través d’una sèrie de gestos que fins ara no havíem trobat en la seva narratologia, una abdicació claríssima de la violència i una defensa a ultrança de l’empatia per tal d’assumir la salvació. I si bé és cert que Pasolini va dir que estem en perill, igualment cert és que Simone Weil en filosofia i Iris Murdoch en narrativa varen dir que a través de l’escriptura es pot edificar una esperança. Alzamora ha construït una eficaç novel·la formidable que es devora en no-res i ha perpetrat un laboratori narratològic que convida a una esperança calmada.