‘Estimat Pablo’, de Maria Jaén: vida i pensament d’una violoncel·lista enamorada.

per Andreu Loncà

Narrativa

Pau Casals
Pau Casals | Fundació Pau Casals
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Estimat Pablo, la nova obra de Maria Jaén és una impressionant novel·la de personatge. Estimat Pablo naix de la curiositat que li suscità a la novel·lista la descoberta d’una dona a l’ombra –perdonin el tòpic– en la vida d’un gran violoncel·lista anomenat Pau Casals, Pablo per a les amistat íntimes.

Francisca Capdevila és el fonament, el nucli, la mirada, la sensibilitat que governa el timó narratiu de la novel·la de Maria Jaén. La composició minuciosa del personatge de Francisca Capdevila, confegida en forma d’escenes perfectament acabades, condiciona la novel·la –l’escriu fonamentalment en segona persona i l’obliga a una mirada unidireccional i seguida en el temps narratiu i vital. Les contradiccions hi apareixen molt polides, refinades, molt en l’estètica de la novel·la històrica clàssica, molt a tocar de la biografia, i per tant de la selecció, l’ordenació, l’artifici, la ideologia i la història del segle XX a Catalunya .

allò que distingeix Estimat Pablo és l’elaborat treball intel·lectual de refinament i de subtil identificació amb el personatge que acaba contaminant el mateix lector.

Som en el planeta frondós del feminisme. L’home públic: Pau Casals, la dona privada: Francisca Capdevila. Sostinc que el rastre lleu de Montserrat Roig s’endevina al fons de la novel·la atès que, en molts sentits, és la primera gran novel·lista feminista en la tradició literària catalana. Tanmateix allò que distingeix Estimat Pablo és l’elaborat treball intel·lectual de refinament i de subtil identificació amb el personatge que acaba contaminant el mateix lector.

Què hi trobarà el lector curiós en aquesta amena novel·la ?

Sobretot una veu força uniforme que es desplega amb les flonjors sentimentals i les vivors intel·ligents d’allò que no es diu però que es pensa. L’ombra lluminosa de silenci de la dona artista que s’amaga.

En aquest sentit, la novel·lista situa el lector, des de les primeres pàgines, en una trama argumental vital en què sorgeixen les escenes -vivíssimes les de l’aprenentatge del violoncel agavellant la vida sobre un fresc o mural de fons acadèmic: el modernisme -la dolcesa de l’art per l’art-, l’estudi del Mestre Casals sota el recer de la monarquia -detall desconegut !- , les amargors, les perplexitats i l’ocultació en la revolució, la guerra, l’exili a Prada de Conflent i la mort de la protagonista .

Rosa dels Vents (2021)

El punt d’honor de la protagonista naix de la tensió de sentir-se menystinguda. Elle est Madame Capdevila, la dame qui prend soin de moi, diu Pau Casals d’ella. La seua no és una rebel·lió extrema: la novel·la és la seva rebel·lió narrativa, íntima. La forma subtil de reivindicar-se. Pau Casals és mirat des de la seua sensibilitat.

situa l’inici de l’obra al punt just que Pau Casals, des de Prada de Conflent, acompanyat del xofer, Vincent, en un vell Renault negre retorna a Catalunya

El mestratge de la novel·lista situa l’inici de l’obra al punt just que Pau Casals, des de Prada del Conflent, acompanyat del xofer, Vincent, en un vell Renault negre retorna a Catalunya contravenint la tossuda decisió de Casals, que no hi volia entrar mentre la democràcia no hi guiés els destins de la societat.

Una síntesi del personatge, a contrallum, perfecta: el barret, la pipa, el passaport, i a l’infern de l’abric els papers de Francisca Capdevila, de cos present.

El fet de travessar la frontera política pot ser considerat com l’inici simbòlic de la novel·la, que es descabdella en forma de carta. Aquesta forma, que va prenent volada i converteix el lector en confident, permet mostrar diguem el conflicte íntim de la protagonista: ens movem en els passadissos del record, de la consciència, del goig d’una dona tocada pel dit diví de la música, de l’abnegada enamorada.

En resum, som en les coordenades de l’art burgès, en un dels més refinats i abstractes del segle XX: el violoncel. Ens movem en els llençols blancs i suaus de la vindicació de la dona artista.

Refinant l’apreciació som en la lectura d’un amor secret, un luxe candent en el si de la burgesia de primeries de segle: amor i art es confonen i s’emboliquen mútuament en la discreció més sublim.

Com a personatge, Francisca Capdevila podem valorar-la com un exemple d’una esponerosa família burgesa barcelonina de primeries de segle, formada per una dotzena de fills –deu noies, dos nois–, una mare que cantava com els àngels i un pare conscient de l’amor a l’art.

Francisca estudia el violoncel. La posseeix l’aspiració d’esdevenir concertista de prestigi. A Pau Casals el coneix com a mestre. L’aura del violoncel podem entendre-la com el somni d’una independència econòmica, que diem ara, i un viure romanesque, o sigui: unes gires internacionals encantadores prenent Lise Cristiani com a exemple i model. Un viure lleuger i un pèl narcisista, com el que Pau Casals desenvolupà arreu del món com a concertista.

Maria Jaén

Més exactament: «La família Vidal Puig –pare, mare, i onze fills– s’havia de convertir en una obra d’art total.» Som en l’estela de l’amor a l’art, pràcticament entès com una religió.

«Els estius a Sitges foren el regal més valuós del pare.» Som en els topants d’una educació exquisida : «El mar, el cel càlid, els meus vestits blancs, el passeig i la sorra, les onades besant-me els peus descalços.»

Una de les escenes més belles de l’obra és aquella en què Francisca admira secretament el Mestre. Amagada rere la porta, paralitzada, escolta com toca meravellosament.

A la primera classe, Francisca toca Mendelsson davant d’ell de manera precària.

«–puc preguntar per què no obre les cames ?

–Puc? vaig preguntar als pares.»

I més endavant, la novel·lista escriu : «–la mà s’ha d’obrir, s’ha de moure lliure damunt les cordes.» I afegeix sentenciós: «Deslliuri’s de tot el que ha après –vas afegir– Deixi’s anar, la rigidesa no ens ajuda.»

Ben garbellat, Estimat Pablo és una novel·la de línia clara, diàlegs afinats, escenes magistralment modelades, contingudes, i alhora amb una impressió de deslliurament, de distensió. Estimat Pablo és als antípodes de Moon Tiger de Penelope Lovely (1987), traduïda fa poc al català, on la dona intel·lectual és contada des de la simultaneïtat, des d’una perspectiva calidoscòpica, complexa i herètica.