Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Paul Ricoeur identificava tres mestres de la sospita: Marx, Nietzsche, Freud. Marx com a qüestionador de les relacions socials. Nietzsche sempre amb el dit a la llaga de les taules morals. La suspicàcia davant les identitats li tocava a Freud. Podríem parlar d’un quart, un altre punt suspensiu que afegir a la fila, a l’ombra dels mestres, en segona o tercera divisió: el Jacques Rancière d'Els noms de la història. Una poètica del saber (PUV, 2005, trad. Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver). Li hauríem agraït a Rancière major claredat en l’expressió, aquella transparència que sol ser símptoma de precisió i nitidesa de pensament. En fi, en algun paràgraf ens perdem sota el sedàs d’expressions boiroses. Una llàstima, perquè rere els mots s’amaga tot un discurs ben interessant, del qual hem de regraciar els professors Furió i Garcia-Oliver, per la feinada traductològica. Des d’aquest racó d’un despatx de València, la meua sincera solidaritat per la paciència que deuen haver immolat en acostar-nos un llibret sovint tan críptic, obscur, i celat com aquest. Bravo!

ens alerta: les paraules són materials perillosos, líquids, transitoris, i enormement permeables. Com?

Rancière mulla la tinta, encén una pipa metafísica, i després de fer una hecatombe a les muses de la metàfora, ens alerta: les paraules són materials perillosos, líquids, transitoris, i enormement permeables. Com? La Història tracta d’acostar-se a una veritat, i sols pot fer-ho a través del llenguatge. No cal disfressar-nos de Hamlet per murmurar enmig d’un palau que s’esfondra: «Paraules, paraules, paraules…». Són aquestes el magma de la Història. I ens poden desorientar, marejar, aclarir. Rancière remarca alguns perills per tal d’evitar que la torre babèlica de la Història s’ensorre entre la confusió o l’evanescència.

Els historiadors s’acosten al passat utilitzant un llenguatge propi del present, una concepció del món i dels valors que no existia en aquell passat, que utilitzava altres llenguatges i altres construccions de valors. Un exemple seria el tractament fora de lloc de nocions com són proletari, burgés i noble, quan aquestes figures s’han evaporat, o han esdevingut radicalment distintes, o això ens fan creure.

Què més ens diu? Molts dels termes emprats pels individus d’un passat concret són anacrònics en l’instant precís d’aquell passat. La situació que subratlla Rancière es correspon amb un doble transvasament de paraules significatives. Aquesta multiplicitat de sentits l’autor la identifica amb la no-paraula, que derivaria en la no-Història. Alerta! Sense paraula, o sense paraules significatives, no es pot escriure Història. És a dir, la multiplicitat de significats atribuïda a un concepte condueix a dos viratges, ambdòs irredimibles. Un d’ells: la utilització constant d’un terme fora del seu context desemboca en la banalització del mateix terme. L’altre gir: la multiplicitat de significats acaba per esborrar l’essència de la paraula.

Els historiadors s’acosten al passat utilitzant un llenguatge propi del present, una concepció del món i dels valors que no existia en aquell passat, que utilitzava altres llenguatges i altres construccions de valors

Davant d’aquests abismes, com pot l’historiador acostar-se al passat salvant la confusió de les terminologies? Com fer-ho, a més, en un moment de reverberació de masses i d’excés de mots en mutació constant? Rancière, aspirant a la sospita dels mestres, no amolla solucions unívoques, definitives. Traça interrogants. No tenim un Tom Cruise capaç de resoldre eternes missions impossibles, però sí tenim un grapat d’historiadors que s’hi han deixat la vista mentre trescaven a les cavernes fosques del passat. L’autor algerià apunta a l’escola d’Annales, i més concretament a l’obra de Braudel: La Méditerranée et le monde médtiterranéen à l’époque de Philippe II. Quan Braudel estructura la història en diversos temps, possibilitant la llarga durada que dessacralitza la primacia de l’esdeveniment, d’alguna manera s’hi restitueix el significat de les paraules. L’estudi dels llargs processos, que obri vies d’acostament a la massa anònima dels oblidats, dels negligits, permetia als historiadors d’Annales revisitar la Història, redimir les paraules de l’embull a què tradicionalment s’havien sotmés. El discurs era nou. Això, en principi, sobre el paper.

No obstant, hi havia el perill que aquesta revisió caiguera en els antics paranys. Els historiadors necessiten la documentació –arxius, cartes, diaris, etc.– i aquesta es pot trobar tacada pels anacronismes de la paraula infiltrada, com un televisor en un estrat primitiu. Per evitar la recaiguda, Rancière proposa que l’historiador, en aquesta revisió, no es limite a contar, sinó a interpretar. Intèrpret! Això esdevé clau, perquè qui conta la Història pot remarcar o obviar el que li interessa, seleccionant uns fets i amagant-ne d’altres. Què ens pot dir a nosaltres, els valencians? ¿No som experts en històries parcel·lades que ens encolomen, amb calçador, negligències i oblits, els sectors que comparteixen amb els faraons egipcis una idolatria desmesurada pel lapislàtzuli?

Rancière assenyala altres conflictes que rodegen La Paraula, però no ens podem allargar. Si el lligen, hi trobaran un home lúcid que no està per beneiteries de Fukuyames i finals, inversemblants i absurds, de la Història. Que els ho conten als palestins, als qui moren de fam en una cantonada, o als qui tremolen sota les arcades del mercat d’Abastos en les nits humides, llargues, glacials. La Història no té punt final possible. A més a més, com a ciència que utilitza el relat, s’aboca «als mots que cisellen la vida», a «les guerres de l’escriptura», a «la sospita perpètua de les seues paraules». La Història, en tant que ciència atrapada en el relat, en les contradiccions i ambivalències de les paraules que se’n serveix, no pot acabar. Una història que es vulga crítica haurà de renovar-se contínuament amb replantejaments i matissos. I Rancière, per si de cas, ens ho recorda.