‘De dones, homes i molècules. Notes d’història, art i literatura de la química’, de Santiago Álvarez

per Daniel Climent Giner

Ciència

Santiago Álvarez
Santiago Álvarez
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Confesse la meua debilitat per les miscel·lànies que ofereixen exquisideses intel·lectuals que provenen d’àmbits epistemològics i èpoques diferents.

Santiago Álvarez (Panamà, 1950; catedràtic de Química inorgànica a la Universitat de Barcelona), en el llibre De dones, homes i molècules, ens proposa un viatge per la història del coneixement, fent servir com a fars d’orientació determinats personatges i fites de la química, que relacionen productes culturals tan aparentment distants com ara la música, la geometria, la semiòtica o la literatura.

El llibre de Santiago Álvarez ofereix un bon exemple de les possibilitats d’integració entre «les dues cultures», «ciències» ‒i tecnologies...‒ i «lletres» ‒i humanitats, arts..

El llibre forma part de l’excel·lent col·lecció Catàlisi (Edicions de la Universitat de Barcelona), amb llibres com el ja comentat La ciència en la literatura, que oferia un nodrit catàleg de les fecundes interaccions que s’havien donat entre aquestes dues formes d’aproximació a la realitat. Unes sinergies que en el cas de De dones, homes i molècules aborda no tant la literatura sinó unes altres cruïlles entre camps diversos.

De fet, són llibres que haurien de formar part de les bones biblioteques que solen caracteritzar els millors centres educatius. De fet, la lectura per part dels docents de llibres com aquestes Notes d’història, art i literatura de la química ‒com diu el subtítol‒ ens aproximaria a un model educatiu en què els professors atresoren i gestionen un repertori cientificocultural tan ample i variat que els permet fer servir com a recursos didàctics les mil i una ocasions que els brinda la realitat i el dia a dia.

Universitat de Barcelona (2017)

El llibre de Santiago Álvarez ofereix un bon exemple de les possibilitats d’integració entre «les dues cultures», «ciències» ‒i tecnologies...‒ i «lletres» ‒i humanitats, arts...‒; uns camps encara massa separats en els sistemes educatius, i que haurien de contribuir a la formació de la massa crítica de ciutadans oberts i versàtils que tant necessitem.

Tot i això, aquestes Notes... no van dirigides tan sols a docents i alumnes avançats, sinó a tothom que aspire a eixamplar la pròpia base cultural amb incursions en les interseccions entre els camps científics, humanístics i artístics.

A bord del llibre d’Álvarez podem transitar, per exemple, des dels laboratoris alquimistes com el de Frollo ‒el passional i malvat ardiaca de la novel·la de Víctor Hugo Notre-Dame de París‒ al primitiu d’Edison ubicat en un vagó de ferrocarril, fins als nostres actuals, que han permés avanços tan espectaculars com els que avui dia tant ens ajuden i meravellen.

En penetrar en les incursions que ofereix l’autor podem comprovar com hi ha «viatges per la ciència» que generen emocions i adoben la imaginació, uns excel·lents catalitzadors en el procés de generació d’avanços científics

En penetrar en les incursions que ofereix l’autor podem comprovar com hi ha «viatges per la ciència» que generen emocions i adoben la imaginació, uns excel·lents catalitzadors en el procés de generació d’avanços científics; aspecte al qual ja al·ludia el primer premi Nobel de química (1901), l’holandés Jacobus van’t Hoff, en la seua conferència inaugural com a catedràtic (1878), en assenyalar les inclinacions artístiques de grans científics com ara Newton, Galileu, Watt o Ampère, i als quals podríem afegir l’escultor, pintor i inventor Leonardo da Vinci, el polímata o erudit global Goethe, l’astrònom i músic Herschel, els químics i músics Newlands, Borodin, el físic i violinista Einstein, el bioquímic i pianista Chain (un dels pares de la penicil·lina, junt amb Flemig i Florey), el premi Nobel de medicina i violoncel·lista Jacques Monod, etc.

Entre les suggeridores informacions que ofereix el llibre, m’ha cridat l’atenció com la reflexió sobre la simetria (disculpeu el joc de paraules) va millorar parts fonamentals de la química, la bioquímica o la física. O com l’obtenció de nous colors va canviar la història de l’art; o la rellevància de la química en la trama de determinades novel·les. O la importància d’aconseguir diamants artificials. O com les representacions geomètriques han inspirat avanços en ciències. O el valor de determinats símbols i icones, tan útils per transmetre informació com per generar formació.

En el seu viatge per la història de la química l’autor rescata figures femenines anteriors al segle XX i poc conegudes. Autores (en ocasions «anònimes») d’èpoques en què les ciències estaven desaconsellades (quan no prohibides) per a les dones, però que afortunadament van eludir aquelles interdiccions i van fer divulgació de la química sota el subterfugi de tractats de cosmètica, de remeis casolans, de tinció o d’aplicacions domèstiques, en ocasions amagades en el gènere epistolar («cartes a...»). Manuals que, molt sovint dirigits a dones, feien realment divulgació de la química alhora que obrien noves vies d’investigació en camps que han esdevingut capdavanters en moltes rames de les ciències.

De dones, homes i molècules representa una bona mostra de com un recull de notes aparentment disperses, ben administrat, descrit i reflexionat, pot catalitzar síntesis epistemològiques que milloren la nostra visió sobre el món.

Un plantejament, per cert, que tan bé ha tractat la col·laboradora de La Veu Anna Moner en els seus «gabinets de curiositats» o «cambres de meravelles».

Sí, la superació de les barreres entre «les dues cultures» o entre «home i dona» dona molt de si.