Supervivència enmig de la destrucció: ‘Mecanoscrit del segon origen’, de Manuel de Pedrolo

per Pau Alemany Fernàndez

Narrativa

Manuel de Pedrolo
Manuel de Pedrolo
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Imaginem per un instant que som els únics supervivents de la Terra. De cop i volta tothom mor, tot s’atura, el món com l’hem entés fins ara s’esvaneix. Ni electricitat, ni energia, ni economia. I tampoc relacions socials, interpersonals: l’essència de la vida. Un panorama esfereïdor, cert? Una distopia. Imaginem ara, de nou, que en aquest món de runa i destrucció no estem totalment sols: una altra persona ens acompanya. La comunicació és possible, un avanç, i la vida cobra sentit com a éssers socials. Hi ha esperança. Imaginem, per últim, que aquesta persona té una sensibilitat similar a la nostra, que, després d’un primer contacte, trobem en ella una complicitat fervent que ens connecta immediatament. Hi ha futur. Alba i Dídac són els protagonistes de la distopia narrada a Mecanoscrit del segon origen, una història d’amor i de supervivència.

Publicada per primera vegada en 1974, quan el règim franquista alenava els últims vestigis de vida, Mecanoscrit del segon origen ostenta el mèrit de ser una de les obres més llegides i difoses de l’extensa i prolífica carrera de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo, autor de la novel·la, s’immergeix en el gènere de la ciència-ficció per relatar-nos la vida postapocalíptica d’Alba i Dídac –de 14 i 9 anys, respectivament–, aparentment els dos únics supervivents d’un atac extraterrestre que ha anihilat els habitants de la Terra i ha assolat qualsevol edifici de més d’un pis d’alçada. Publicada per primera vegada en 1974, quan el règim franquista alenava els últims vestigis de vida, Mecanoscrit del segon origen ostenta el mèrit de ser una de les obres més llegides i difoses de l’extensa i prolífica carrera de Pedrolo. Rebutjat i censurat durant l’etapa feixista, bona part de les obres de Pedrolo tardarien anys i anys a ser publicades. Mecanoscrit del segon origen s’interpreta com una metàfora de l’Espanya postfranquista que abraçava una nova realitat democràtica sobre la qual construir una societat més oberta i trencava amb els dogmes implantats.

Grup 62 (2015)

Sense quasi temps per assimilar les penes i lamentar les pèrdues, la parella de joves posa fil a l’agulla per tractar de sobreviure en la soledat social, en una narració que alterna l’amor i l’ajuda mútua. No és una novel·la que se centre primordialment en les conseqüències psicològiques dels personatges en enfrontar-se a una realitat devastada, sinó que es dedica eminentment a narrar els reptes de la nova vida que han d’afrontar. Resulten suggeridores les reflexions que es plantegen envers la creació d’una nova societat des de zero i que s’articulen mitjançant la desconstrucció personal de Dídac. Així doncs, Alba és l’encarregada de desmuntar els diversos prejudicis del jove relacionats amb la raça, la sexualitat o la religió:

(Dídac): –Mira, aquí explica com invocar el dimoni. Per què no ho provem?

(Alba): –No t’has fixat en el que diu, que s’hi ha de creure. I nosaltres no hi creiem, oi?

–Vols dir que no existeix?

–Per als qui hi creuen, sí. Se’l fan ells.

–No m’ho deien pas així, quan era petit...

–Però ara ja no ho ets, Dídac. Tot això era per fer por a la gent, per fer-los obeir, perquè es resignessin...

–A què?

–A moltes coses. Els qui eren molt pobres, per exemple, que n’hi hagués de molt rics. Ara això ja no cal. Aquell món ha desaparegut i vivim en un altre on, per ara, no hi pot haver injustícia. No et sembla que val la pena de viure sense supersticions per no exposar-nos a transmetre-les als nostres fills? T’agradaria que ells hi creguessin, en el diable?

Dividida en cinc capítols o quaderns més un a mode d’epíleg, l’obra presenta dues característiques estructurals originals. La primera d’elles s’observa al començament de cada capítol o quadern, ja que tots s’inicien amb una mateixa frase que permet el lector establir un marc temporal i la situació sentimental d’ambdós protagonistes: «L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna...». Així doncs, amb cada quadern nou, l’edat d’Alba va augmentant un any. Per altra banda, la segona característica s’observa a l’inici de cada paràgraf, ja que Pedrolo fa servir la conjunció ‘i’ en començar cadascun. Un recurs que dota la novel·la de continuïtat.

Cal destacar, a més a més, que l’elecció dels noms dels protagonistes no és aleatòria, sinó que amaga un significat metafòric. Alba és sinònim de renaixement, de regeneració, de novetat i, per això, emergeix a l’obra com a creadora de vida –és la primera mare del nou món– i com a creadora de la civilització –construeix les bases ideològiques de la nova societat–. Dídac, en canvi, és sinònim d’educació, d’ensenyament, i per això és ell qui ha de desconstruir les seues creences i els seus prejudicis per adaptar-se a la nova ideologia que s’establirà.

És possible una societat sense prejudicis ni discriminacions o les relacions interpersonals comporten aquestes actituds inevitablement? És l’ésser humà, com a ésser social, origen de les desigualtats? Pedrolo ens convida a la reflexió.