Entre l’amor i l’odi: ‘Mestissa’, de Maria Campbell

per Lourdes Toledo

Narrativa

Maria Campbell
Maria Campbell
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

June Stifle (1940) va assumir el pseudònim de Maria Campbell a partir de la publicació el 1973 de Halfbreed, Mestissa en la traducció catalana. Ho va fer en honor a la seua besàvia mestissa. Quan aquest llibre de memòries fou publicat en anglès, els editors canadencs van censurar les pàgines on Campbell, activista métis (com es coneix els mestissos canadencs) descrivia la violació que havia patit als quinze anys a casa seua per part de dos policies militars del govern canadenc, que venien a investigar si el seu pare caçava il·legalment. El cas es va fer públic el 2017 i dos anys després l’editorial va traure una nova edició de Halfbreed, que en anglès designa les comunitats nascudes del contacte, sovint forçat i violent, de les Nacions Primeres amb els colons europeus i que avui es considera un terme despectiu –es prefereix emprar métis, ‘mescla’. Aquesta reedició incloïa les pàgines censurades i anava precedida d’una introducció de Kim Anderson, especialista en estudis indígenes, i una conclusió de la mateixa Campbell. La versió catalana de Club editor –reconstruïda per Marta Marín-Dòmine des de l’atmosfera, la bellesa i la tensió originals traslladades a la nostra llengua– inclou també aquest episodi ocultat en els anys setanta per tal de no fer malbé la imatge dels blancs, la qual calia salvaguardar amb silenci, mentides i patiment aliè.

Les memòries de Campbell, tan ben acollides en el seu moment, han esdevingut amb els anys una obra essencial de la literatura indígena que encara es reedita i tradueix

Més enllà, però, d’aquesta agressió sexual, «tot el llibre és una violació, una violació de la terra, dels xiquets, la meua... Tot gira al voltant de la violència i l’abús», explica Campbell. En els anys setanta –en ple auge del moviment Red Power pel reconeixement dels pobles indígenes i quan l’escriptora era ja una activista important– aquesta història testimonial, el seu primer llibre, trencà la por i el silenci que durant dècades havien envoltat la misèria dels mestissos i la convertí en escriptora. Les memòries de Campbell, tan ben acollides en el seu moment, han esdevingut amb els anys una obra essencial de la literatura indígena que encara es reedita i tradueix i que desmunta la història del continent americà, tal com l’han relatada els vencedors, a base d’omissions i silencis.

Club Editor (2020)

Mestissa d’orígens escocesos, francesos i indígenes, Campbell publica aquest llibre als trenta-tres anys, però aquella dona jove que parla sembla a estones una anciana, de tan baquetejada com està per la vida. De fet, alguns passatges del llibre gairebé esborren la possibilitat de qualsevol futur. Tanmateix, amb la veu íntima i pausada, el ritme del relat, i la bellesa de la seua forma narrativa, heretada de la tradició oral del seu poble, aquesta escriptora crea des del primer moment en què descriu la casa on vivia de nena, envoltada d’àvies, amics i parents que els visitaven, una atmosfera esperançadora que ens acompanya en tot moment, tant quan hi ha alegria, amor i dolçor, com quan l’auto-destrucció, la incomprensió i l’odi ho amaren tot.

En aquests memòries Campbell dona veu als seus, a les contradiccions i les misèries, les pors i les vergonyes que els han fet ser com són, a estimar-se i odiar-se alhora. Al bell mig d’aquest desficaci emocional, on tan costa construir una vida, la tendresa i l’humor guaiten per la finestra d’una existència, i de tantes altres, marcada per la pobresa i tot tipus de violència.

En els episodis vitals més devastadors i sòrdids, la jove Maria sap que no es pot permetre plorar: «si deixava caure una sola llàgrima, estava perduda», i evoca els records de la seua infantesa

En els episodis vitals més devastadors i sòrdids, la jove Maria sap que no es pot permetre plorar: «si deixava caure una sola llàgrima, estava perduda», i evoca els records de la seua infantesa i les paraules de l’àvia paterna, la Cheechum, la persona amb qui major complicitat va tenir mai: «pots aconseguir el que vulguis sempre que ho desitgis amb força». Campbell volia creure que un dia es despertaria i tindria una vida millor per a ella i els seus germans, en canvi, només ensopegava amb una existència infernal: «Sento una compassió, una comprensió immensa per qualsevol ésser humà enfangat en una situació d’on no sap com sortir quan tothom veu la manera. Els somnis són importantíssims a la vida, però si els segueixes a ulls clucs se’t pot desintegrar l’ànima.»

Sabem poc de la història dels indis als Estats Units i encara menys dels indis i els mestissos del Canadà. Desposseïts del llenguatge, de les seues terres, dels paisatges i d’una forma de vida, condemnats a viure als marges de les carreteres, van ser víctimes de la violència post-colonial, condemnats a l’anorreament, a la diàspora, al desarrelament, a la brutalitat de l’alcohol i les drogues. Molt sibil·linament, van ser manipulats per a sentir-se avergonyits d’ells mateixos, per a odiar-se entre ells, per a perdre tota dignitat possible i perquè els homes apallissaren les dones fins a la brutalitat més inimaginable.

Conscients i rebel·lades contra aquest destí devastador, veus d’investigadores com Kim Andersen i Roxanne Dunbar-Ortiz, i la força literària i el coratge de Maria Campbell ens convoquen a fer una relectura del mite americà i a obrir els ulls: «Quan penso en aquell temps i en aquella gent, m’adono que els pobres, siguin blancs o nadius, atrapats en una certa vida, no poden recórrer mai als homes de negocis ni als polítics d’aquest país. Per més que ho prometin, no canviaran mai res perquè són ells que perpetuen d’amagat les coses que diuen combatre en públic, hi estan involucrats.»