Universitat de València: ‘Cent anys fent llibres’

per Josep Forcadell

La roda del temps

Claustre de La Nau
Claustre de La Nau | UV
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

La Universitat de València ha celebrat durant tot l’any 2021 el centenari de la seua primera publicació, la revista Anales de la Universidad de Valencia i la creació d’una unitat de publicacions. Amb aquest motiu, ha publicat un llibre acurat de gran format, Cent anys fent llibres. La trajectòria d’una editorial universitària. PUV, 1920-2020.

El llibre, com qualsevol publicació institucional d’aquesta excepcionalitat, s’obri amb la salutació de la rectora Maria Vicenta Mestre i la presentació de la directora de les Publicacions de la Universitat de València (PUV), Teresa Ferrer, qui avança les grans línies de futur: continuar amb les aliances editorials, el procés de digitalització, el prestigi editorial de cara a l’avaluació del professorat, l’accés obert, la venda de llibres electrònics, i la creació de lectors de llibres universitaris.

Universitat de València (2021)
un estudi brillant, extensament documentat i amb noves aportacions sobre l’aparició del llibre i la seua relació amb el món universitari, la impremta i l’edició des de les universitats

A continuació, l’editora en cap de les PUV, Maite Simón, en l’extensa «Nota a l’edició», destaca algunes de les estratègies de les PUV de crear aliances amb les altres editorials universitàries de l’Estat espanyol, de la Xarxa Vives d’Universitats o de les editorials universitàries valencianes, editorials institucionals (Alfons el Magnànim) o d’editorials comercials (Afers, Bromera, PAM o Tirant lo Blanch). Deixa constància de l’exposició «100 anys fent llibres» comissariada pels historiadors Marc Baldó i Germán Perales i per les editores Maite Simón i Amparo Jesús-Maria, i alguns dels reconeixements i premis, que s’inclouen en un apèndix.

Tant la rectora, com la directora o la cap d’edició, expliciten de diferents maneres l’objectiu estratègic de l’editorial: continuar fent de les PUV una editorial de referència en el sector universitari. No debades, PUV és la primera editorial universitària en el rànquing d’editorials privades i públiques de tot l’Estat, amb una tendència consolidada a continuar creixent en qualitat i prestigi. Segons l’Scholarly Publishers Indicators de 2018, el darrer publicat, l'SPI situa les PUV com la quinzena editorial de l’Estat en ciències socials i humanitats i la primera de les universitàries.

La primera part del llibre és un estudi brillant, extensament documentat i amb noves aportacions sobre l’aparició del llibre i la seua relació amb el món universitari, la impremta i l’edició des de les universitats; sobre la història de la Universitat de València i el món editorial. Cent trenta pàgines del professor Antoni Furió que seran objecte de consulta obligada a partir d’ara per a tots els interessats en la història o l’aportació de la Universitat de València, sobre la ciutat de València, sobre el món del llibre i la història del coneixement, i per a qualsevol persona curiosa o estudiosa de la història i les aspiracions col·lectives dels valencians.

Anales de la Universidad de Valencia, I (1920-1921), la primera publicació periòdica editada per la Universitat.

Cent anys del Servei de Publicacions de la Universitat de València, darrerament més conegut per la seua marca comercial, l’editorial Publicacions de la Universitat de València (PUV), justifiquen de sobres fer una reflexió sobre la seua evolució, les seues funcions i les línies estratègiques en què estan treballant.

totes les universitats valencianes tenen present la història i el pes de la Universitat de València. En l’àmbit de l’edició, si més no, la Universitat de València ha estat la referent i la líder dels serveis de publicacions

Suprimides les universitats valencianes d’origen religiós, la de Gandia el 1772 a causa de l’expulsió dels jesuïtes i la d’Oriola, amb les reformes dels plans d’estudis proposades pel rector Blasco, i el tancament de les universitats menors del primer terç del segle XIX, la Universitat de València quedava com l’única universitat de tot el País, fins a la creació, en la segona meitat del segle XX, de la Universitat Politècnica de València (1968), la Universitat d’Alacant (1979), la Universitat Jaume I de Castelló (1991) i la Universitat Miguel Hernández d’Elx (1996). D’alguna manera, totes les universitats valencianes tenen present la història i el pes de la Universitat de València. En l’àmbit de l’edició, si més no, la Universitat de València ha estat la referent i la líder dels serveis de publicacions. La col·laboració, especialment entre les tres universitats amb estudis de lletres i la Politècnica, ha sigut un motor d’aprenentatge mutu i d’estreta col·laboració, que ens els anys anteriors a la pandèmia va donar lloc a la creació d’un grup de treball i de coordinació (EDITUNIVAL), com s’explica en el capítol dedicat a les aliances i l’associacionisme.

Des de la creació de la Universitat de València el 1499 a proposta del Consell de la ciutat, la Universitat va ser un impulsor de l’edició, especialment, de traduccions de manuals de referència en les diferents matèries i de publicació dels llibres acadèmics, d’assaig o de poesia dels seu professorat. La ciutat era aleshores una potència, si més no en l’àmbit peninsular, en l’edició. Posteriorment, en el segle XVII, s’editarien els estatuts, o les constitucions, que regulaven els estudis, els continguts de les matèries, el preus…, i les lliçons inaugurals, una llarga tradició que continua encara, i que ens permet seguir l’evolució i els vaivens del pensament i de la política.

Vicente Blasco (1735-1813), rector de la UV (1784-1813), impulsor de la Junta de Impresiones, una mena de consell editorial de l’època.
seguint la tendència marcada per les universitats alemanyes d’incentivar la segona funció de les universitats, la investigació, comencen a publicar-se resultats de la recerca

En temps del llarg mandat del rector Vicent Blasco (1784-1813) hi va haver un intent de crear un servei de publicacions, en coherència amb els plantejaments il·lustrats de canviar el tipus de classe en què el professor llegia i els alumnes escoltaven o seguien la lectura en els manuals, per unes classes en què els alumnes havien de llegir manuals de referència prèviament i participar activament en les classes. Però el conservadorisme, o la reacció, del temps de Ferran VII va frenar aquella proposta.

La Universitat generava tota mena de publicacions institucionals o de gestió i d’ús universitari (lliçons, llibres de text, manuals i programes), però a mesura que avançava la segona meitat del segle XIX, i seguint la tendència marcada per les universitats alemanyes d’incentivar la segona funció de les universitats, la investigació, comencen a publicar-se resultats de la recerca, especialment de la Facultat de Medicina. Tanmateix, continuaven sent impremtes privades les que s’encarregaven de preparar l’edició, de fer les impressions i la distribució comercial.

El juny de 1920, el Claustre de la Universitat va aprovar una detallada proposta de la Facultat de Dret per a publicar els Anales de la Universidad de Valencia.

Amb l’ebullició universitària del primer terç del segle XX, les coses canviarien. El juny de 1920, el Claustre de la Universitat va aprovar una detallada proposta de la Facultat de Dret per a publicar els Anales de la Universidad de Valencia. Aquest proposta, reproduïda íntegrament en l’estudi d’Antoni Furió, incloïa una junta redactora i el compromís de dotar-se d’un servei autònom i d’un finançament apropiat. La revista recolliria les lliçons inaugurals, les memòries econòmiques i articles diversos del professorat de la Universitat. S’aprovaven, així, els fonaments del que ha esdevingut, amb el pas del temps, el Servei de Publicacions de la Universitat de València.

Passada la Guerra d’Espanya i la imposició de la grisor dels primers vint anys de franquisme i autarquia, la Universitat de València, com tot el País Valencià va experimentar uns canvis econòmics, socials i culturals esperançadors. La persona i l’obra de Joan Fuster i de les noves generacions d’universitaris en formen part. Ràpidament es van començar a recuperar aquells trenta anys perduts. L’evolució de la Universitat es va intensificar i va créixer en alumnes, titulacions i edificis a la fi d’aquells anys seixanta. En l’àmbit de l’edició universitària, va significar que es passara de publicar uns quaderns dels Anales per any, a publicar una mitjana de deu llibres i quatre revistes en els primers anys vuitanta, a publicar centenars de llibres i revistes actualment; a disposar d’una llibreria de la Universitat per a difondre els llibres propis i els d’altres centres universitaris, i a haver assolit un reconeixement social no sols entre universitaris d’arreu el món sinó també entre la societat valenciana.

Darrers directors de PUV: Vicent Salvador (1987-1994), Antoni Furió (1997-2010), Manuel Ardit (1994-1997) i José Luis Canet (2011-2020).
Va ser Vicenç Rosselló qui va començar a publicar llibres en català. Vicent Salvador, Manuel Ardit, Antoni Furió i, més recentment, José Luis Canet, serien els qui diversificarien les edicions en la llengua del País i consolidarien la dinàmica, reforçada, ja en el segle XXI, per l’edició de manuals per a la docència en valencià.

Mirem-ho amb més deteniment. El professor Marc Baldó ha estudiat aquella efervescència intel·lectual dels anys seixanta del segle XX que, en el camp de l’edició, es van concretar en quatre revistes: Saitabi (2a època) i Saguntum; Cuadernos de Geografía, o Estudis. Revista de Historia Moderna. Els seus impulsors eren l’arqueòleg Miquel Tarradell, el geògraf Antonio López Gómez i l’historiador Joan Reglà, respectivament. Fins a l’any 1985, en temps de la direcció del vicerector Vicenç Rosselló, s’editaven, a més de les revistes, uns deu llibres per any. Era l’inici de l’expansió de les publicacions i del Servei que ja no pararia de créixer en edició de llibres, revistes i en recursos, o d’innovar en tecnologies d’edició. Va ser Vicenç Rosselló qui va començar a publicar llibres en català. Vicent Salvador, Manuel Ardit, Antoni Furió i, més recentment, José Luis Canet, serien els qui diversificarien les edicions en la llengua del País i consolidarien la dinàmica, reforçada, ja en el segle XXI, per l’edició de manuals per a la docència en valencià.

El professor Furió aporta moltes dades i una bona síntesi per a entendre aquesta evolució de l’antic Secretariat de Publicacions al nou Servei de Publicacions, i la creació de l’editorial (PUV), des del període del rectorat del professor Ramon Lapiedra (1984-1994), el primer elegit pel Claustre universitari, fins als darrers anys.

Quan es parla d’edicions de la Universitat de València cal tenir en compte que, des dels anys seixanta, a més de les edicions del Servei de Publicacions, les facultats, instituts i altres centres han publicat i publiquen llibres i revistes a càrrec seu, sovint amb l’assessorament dels serveis tècnics de PUV. Convé destacar la posada en marxa de nombroses col·leccions d’àrees de coneixement o transversals, moltes de les quals en col·laboració amb altres institucions, editorials o universitats.

Col·lecció Fonts Històriques Valencianes, dissenyada per Josep Palàcios.

La segona part del llibre («La cuina dels llibres»), i bona part de la tercera («La revolució editorial») és l’explicació de la professionalitat i la passió del personal que treballa a PUV, o que hi ha treballat. Qualsevol persona interessada en el món de l’edició hi trobarà informacions i pràctiques ben útils i il·lustratives del bon exercici professional, de la implicació amb la Universitat i la política universitària.

La tercera part del llibre («La revolució editorial») aporta diferents reflexions sobre els canvis produïts en els darrers vint anys en la forma d’editar i, sobretot, en com facilitar l’accessibilitat als llibres universitaris, l’edició digital i els préstecs de les biblioteques; la gestió econòmica de l’editorial; la presència en llibreries, fires i places del llibre; la creació i el funcionament de la Llibreria de la Universitat, i les aliances sectorials interuniversitàries (UNE, Xarxa Vives, Editunival) i gremials (Associació d’Editors del País Valencià).

les facultats, instituts i altres centres han publicat i publiquen llibres i revistes a càrrec seu, sovint amb l’assessorament dels serveis tècnics de PUV.

Tanca aquesta tercera part, un capítol sobre «Las publicaciones académicas, valor, calidad y prestigio» de la professora de Dret Financer i Tributari de la Universitat d’Oviedo, exdirectora del seu Servei de Publicacions, i presidenta de la Unión de Editoriales Universitarias Españolas (UNE), en què reflexiona sobre les funcions de la universitat, els sistemes d’avaluació del professorat i els rànquings, la qualitat i l’edició universitària i la creació d’un segell de qualitat, segell que ha aconseguit PUV per a diverses col·leccions.

El llibre es tanca amb una recopilació dels premis i reconeixements institucionals que ha rebut l’editorial de la Universitat de València gràcies a l’excel·lent treball i la continuada trajectòria de les Publicacions de la Universitat de València, que es clou amb la Distinció 9 d’Octubre de la Generalitat Valenciana del passat octubre de 2021.

A continuació, s’inclou una breu semblança dels 13 directors, sempre acadèmics, del Servei de Publicacions, des del primer, Mariano Gómez González (1920-1929), fins a l’actual, la primera dona, Teresa Ferrer Valls (incorporada l’1 de febrer de 2020).

Clou el llibre un complet índex onomàstic de totes les persones que s’esmenten en el llibre i que, d’alguna manera, han ajudat a fer possible que les Publicacions de la Universitat de València siguen el referent de tots els universitaris valencians.

Mostra de fullets promocionals de PUV.
Com a antic llicenciat per la Universitat de València, i com a director del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant en els darrers anys de la meua vida professional, he de manifestar el meu respecte i admiració pel treball fet per Publicacions de la Universitat de València

Es fa difícil qualificar el llibre en poques paraules, m’agradaria destacar, això sí, que els protagonistes són els universitaris que al llarg d’aquests cent anys de vida han sigut capaços de construir una editorial universitària que, amb els seus llibres i revistes, ha ajudat a millorar la docència; ha col·laborat a impulsar la investigació i la transferència del coneixement, i ha fet realitat la divulgació científica. I, tot, amb un elevat esperit crític, com correspon als universitaris, i sempre tenint present els objectius generals de la Universitat i de la societat valenciana.

Com a antic llicenciat per la Universitat de València, i com a director del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant en els darrers anys de la meua vida professional, he de manifestar el meu respecte i admiració pel treball fet per Publicacions de la Universitat de València i per aquest llibre, un manual d’història i de l’edició, un llibre molt ben editat, clar i redó. Un llibre que és, al mateix temps que la història de les PUV, un homenatge a totes les persones que han fet possible arribar als cent anys publicant llibres, bons i útils perquè ensenyen i fan pensar.

Per molts anys més!