‘Històries naturals’, de Martí Domínguez

per Llorenç Soldevila

Assaig

Martí Domínguez
Martí Domínguez | Ulisses Ortiz
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Històries naturals (2018) és, fins ara, la darrera aportació en llibre dels articles, ben originals, publicats per l’autor al setmanari El Temps. Primer va ser Peiximinuti (1993) en una col·lecció escolar; seguiren el magnífic Bestiari (2000) i l’incitador Veus de ciència. Incitacions a la lectura científica (2017), II Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló, amb unes magnífiques il·lustracions de Manuel Boix. El comú denominador de tots ells és divulgar de manera transversal i, sobretot, a partir de les referències artístiques (literàries, sobretot, però també pictòriques, musicals...) els coneixements científics lligats especialment amb la biologia, el seu camp professional, i en d’altres que tot i ser-li aliens li interessen en gran manera.

Tots els articles parteixen d’alguna vivència en la seva pràctica observadora o lectora, sobretot a l’entorn i a la vida vegetal i animal dels paisatges que tenen per referència el seu estimat Penyagolosa

La primera conclusió a la qual podem arribar després de llegir Històries naturals, amb unes suggeridores i esquemàtiques il·lustracions de Perico Pastor, és que Domínguez és una persona molt curiosa i també molt ben formada i informada. Amb un estil àgil, gens ni mica enfarfegós i donant especial atenció als valors dialectals de la llengua en qualsevol dels seus territoris, narra de manera directa i engrescadora els temes més diversos. El seu és un estil de gran eficàcia descriptiva i, alhora, d’una capacitat sintètica admirable. Hi ajuda, no només les variades opcions lèxiques que combina, sinó també una sàvia administració de l’ús de frases fetes que són veritables colofons o punts de partida de bona part del discurs.

Grup 62 (2018)

De fet, els articles, ben mirat no són res més que anotacions de dietari posades en net. Tots els articles parteixen d’alguna vivència en la seva pràctica observadora o lectora, sobretot a l’entorn i a la vida vegetal i animal dels paisatges que tenen per referència el seu estimat Penyagolosa (barranc del Palmaret, carrascar de Gual, mas Monfort...). L’escrit pot girar en la reflexió de la magrana com a símbol i l’anàlisi de les pulsions sacroeròtiques que el porten a parlar no només de la magrana del Misteri d’Elx, sinó també de pintures de Botticelli i Rosseti en què surt aquest fruit. També, és capaç, amb una aparent facilitat discursiva de centrar en un jove picot verd la simbologia cristiana contra les forces del mal. En aquest cas l’entramat discursiu uneix la cita de l’admirat Buffon amb les reflexions filosòfiques de Charbonneau-Lassay i la pintura de Cosmè Tura.

També són recurrents les referències a Josep Pla i Joan Fuster, tots dos molt admirats. O la d’escriptors que destaca per la seva vàlua lingüística (Verdaguer, Ruyra, Costa i Llobera...)

Darwin i les seves obres, qualificades gairebé sempre com a excel·lents, són fonts inexcusables tant quan es parla de l’evolucionisme entre plantes i animals com quan se l’ha de posar com un referent vàlid per a moltes de les qüestions que es planteja. També són recurrents les referències a Josep Pla i Joan Fuster, tots dos molt admirats. O la d’escriptors que destaca per la seva vàlua lingüística (Verdaguer, Ruyra, Costa i Llobera...)

Entre els articles és especialment rica la informació que destil·la de les revistes científiques més punteres, lligada evidentment a la direcció de Domínguez de la modèlica revista Mètode, editada per la Universitat de València; la recomanació continuada de llibres i articles que el lector hauria d’emprendre per obrir-se nous horitzons interpretatius i els inventaris no només dels més destacats naturalistes d’ara i d’antany (biòlegs, naturalistes, entomòlegs, sinó també de la nomenclatura de centenars d’espècies).

Entre les referències al món musical, cal destacar l’escrit dedicat a la música de Händel, en concret d’El Messies. I ho fa a partir de la font d’un altre dels escriptors grans, Stefan Zweig. Diu que l’escolta en els moments de desànim i es planteja què hauria passat si el músic, en els darrers dies de vida, hagués fet cas dels metges. Doncs, que segurament, bona part dels oratoris no haurien existit amb la magnificència amb què els valorem ara.

En el món literari pot passar de les diferents denominacions del Ferri-musterri, herba de colom, que té diversos noms segons la zona, a descobrir per mitjà d’una obra de Darwin sobre la importància dels circells que fan que a aquesta planta, amb una eficàcia inqüestionable, l’ajudin a superar els obstacles per reeixir. Proust, sembla que llegí Darwin sobre aquest afer i, sorprès per l’instint i la intel·ligència de les enfiladisses, traslladà el procedir a una de les més sorprenents metàfores de Sodoma i Gomorra, relativa a l’homosexualitat d’un dels personatges. Però, tot acaba amb el retorn a la realitat de l’hortet, quan es diu: «Prou de romanços! L’arranque de soca-rel i en els circells queden enganxades algunes fulles del favar. Q.E.P.D.175»

Un exemple sobre flamencs li serveix per evidenciar l’hibridisme entre l’etimologia i la ciència. Aquí entra en escena, com en tants d’altres casos, l’admirat Joan Coromines. El nom d’aquestes aus prové de Flandes? O bé, com argumenta el filòleg del nom de l’heroïna d’un poema occità del segle XIII? I tota la disquisició lligada amb el tipus d’alimentació. I, encara, d’especial interès són les reflexions lingüístiques que es proposa a l’entorn de les corretjoles de la seva horteta i dels records de l’Emili Teixidor. I per acabar posem dos exemples de Peiximinuti que anunciaven el ple domini del gènere d’aquest tipus d’articulisme: l’humorístic tractament que dona a l’etimologia de la paraula bigot, que prové de «Bei Gott» dels lansquenets alemanys o el deliciós «conte» centrat en la vida i miracles de la papallona de la mort.