‘Olor de difunt’, de Ludmilla Lacueva

per Oliver Vergés

Narrativa

Ludmilla Lacueva
Ludmilla Lacueva
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El dia que en Vicenç Villatoro va presentar a Casa Areny-Plandolit d’Ordino el seu llibre Escriure Andorra, va fer una breu retrospectiva de l’evolució de la literatura andorrana des de Morell a l’actualitat. (L’actualitat d’aleshores, ja que corria encara el març de 2019 i certs èxits recents de les lletres andorranes encara estaven a les beceroles). En fer aquella mirada enrere, Villatoro va referir-se també a la novel·la negra escrita al Principat, i va dir quelcom com ara que sí, que a Andorra també se’n fan de novel·les negres perquè al lector li agraden i més si són de llocs on impera la calma i la pau com en aquestes valls, ja que la investigació de les morts en llocs on els homicidis són habituals no generen pas tant d’interès...

Villatoro pensava aleshores en obres com les d’Albert Villaró i el seu cèlebre policia de ficció, el viudo Boix, que vam conèixer a Blau de Prússia (Columna, 2006) —i que ens ha acompanyat en dues novel·les més com ho són L’escala del dolor (Columna, 2012) i La bíblia andorrana (Columna, 2015)—, però també en el comissari Cerni Llop, creat de la ploma de Ludmilla Lacueva.

Llibres del Delicte (2021)

De fet, Lacueva havia donat a conèixer el seu particular Montalbano —o Carvalho, si ho prefereixen— l’any anterior amb la novel·la Mort sota zero (Apostroph, 2018), que justament Villatoro havia presentat amb altres treballs d’autors andorrans a la Setmana del Llibre en català d’aquell any a Barcelona. A aquella primera novel·la —que no opera prima, ja que l’autora havia publicat anteriorment—, va seguir-ne una altra amb el comissari Cerni Llop de protagonista: Scrap mortal (Apostroph, 2020). I no hem hagut ni d’esperar dos anys per poder gaudir novament d’una nova aventura del comissari Llop, aquesta vegada sota el títol Olor de difunt (Llibres del Delicte, 2021).

d’un doble crim comès a Andorra en l’actualitat, el d’un veterà immobiliari enriquit gràcies a l’auge de la construcció al Principat i la seva amant

La darrera novel·la de Ludmilla Lacueva té com a leitmotiv la resolució d’un doble crim comès a Andorra en l’actualitat, el d’un veterà immobiliari enriquit gràcies a l’auge de la construcció al Principat i la seva amant, una jove ambiciosa disposada a tot per assolir el seu concepte de l’èxit. L’homicidi, tanmateix, té connexions amb un altre crim previ ocorregut a la parròquia de Canillo setanta anys enrere, un assassinat que encara recorda de primera mà l’exbatlle Climent Masoliver.

La trama porta el lector a través de diversos escenaris del passat i el present, i també de dins i fora d’Andorra. Així, a poc a poc, es va descobrint el lúgubre succés que tingué lloc set dècades enrere i que té certes connexions en el cas present que investiguen Llop i la Policia andorrana. Un cas que no és de resolució fàcil per les poques pistes deixades per l’autor del crim i que obliga a indagar en la vida de totes les persones vinculades amb els finats, des de l’esposa de l’immobiliari a la família de l’amant passant pels treballadors de l’empresa, els quals oculten més del què es podria esperar el comissari en primera instància.

Amb Olor de difunt, a més, podem copsar el batec de la societat andorrana i la seva radical transformació en molt poc temps

Sovint el mèrit d’una novel·la és que t’enganxi, que la trama t’absorbeixi, i això és quelcom que Lacueva ha aconseguit amb aquest llibre, en bona part perquè les anades i vingudes entre el present i el passat generen l’interès del lector que vol conèixer la resolució de les dues històries enllaçades. Amb Olor de difunt, a més, podem copsar el batec de la societat andorrana i la seva radical transformació en molt poc temps: i és que la societat que l’autora retrata a mitjan segle XX —una societat rural, al límit de la subsistència i molt arrelada a les tradicions i a les institucions—, no té res a veure amb la imatge cosmopolita i econòmicament vigorosa que s’entreveu en la dels crims que narra en l’actualitat. Això sí, malgrat les transformacions, les tradicions i les institucions com ara el batlle —a Andorra jutge, i no pas alcalde— conserven, com es llegeix en la novel·la, un paper institucionalment preeminent.

En tan sols quatre anys, l’autora ha aconseguit crear un personatge que molts lectors andorrans s’han fet seu, i del qual segur que n’esperen noves aventures. I és que hom té la sensació que aquesta relació literària entre Lacueva i el comissari Llop —entre narradora i personatge— té corda per a dies i que realment podem estar al davant del naixement del Carvalho —o del Montalbano, ja els he dit que com prefereixin— andorrà.