Saviesa i contemporaneïtat: ‘Aritmètica llum’ d’Enric Umbert-Rexach

per Miquel-Lluís Muntané

Poesia

Enric Umbert-Rexach
Enric Umbert-Rexach | © Joana de Querol
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

En el si de la nostra tradició poètica s’hi pot trobar un bon nombre d’exemples de poetes amb formació científica, capaços de fer de la seva obra un fecund exercici de diàleg entre la perspectiva de les lletres i la de les ciències, dos vessants del coneixement que massa sovint apareixen distanciats l’un de l’altre quan, en definitiva, tots dos són expressions de la cultura humana; de fet, la ciència pot esdevenir altament creativa i la literatura, al seu torn, és capaç d’explicar qüestions ben rellevants sobre la vida.

Enric Umbert-Rexach (Barcelona, 1958) respon plenament a aquest perfil, ja que la seva titulació acadèmica va ser en Ciències Exactes. Autor de maduresa, es va donar a conèixer amb el recull Boscos, amb el qual va obtenir el Premi Miquel Costa i Llobera el 2010 i, més endavant, va publicar la novel·la L'últim passatge de Walter Benjamin, finalista del Premi Amat-Piniella 2017 i del Premi Joan Crexells 2018.

dona veu a l’ànima angoixada de l’individu del nostre temps per tal d’il·luminar les seves contradiccions i la recerca neguitosa de certeses

Amb Aritmètica llum, el seu nou lliurament, el poeta barceloní fa palès que ha reeixit en el repte de trobar una veu pròpia, una manera distintiva d’abordar la relació amb el llenguatge; explorant les connotacions i la simbologia dels nombres i de la geometria, l’autor va construint un itinerari poètic que ofereix als lectors, en paraules del prologuista D. Sam Abrams, «un conjunt de factors ennoblidors de la condició humana»: «En un políedre / tots els angles / estan condemnats / a l’abraçada. / En el bosc, / els arbres també». Un viatge a través del qual es va orientant gràcies a l’utillatge que li forneixen els elements de procedència matemàtica per definir-ne els marges i els límits: «Em guio pel tacte / per camins que es bifurquen, / per afraus on nien les ombres».

El poeta hi adopta una actitud per moments introspectiva, però en cap cas displicent, tot just amb el punt de distància indispensable respecte del jo poètic perquè l’experiència pugui esdevenir poesia. I és que la poesia, en tant que manifestació on el llenguatge és protagonista en totes les seves dimensions, exigeix una voluntat estètica. En aquest sentit, la poesia d’Enric Umbert-Rexach combina la sobrietat formal amb la profunditat conceptual (no es permet concessions gratuïtes, però tampoc no el guia cap vocació d’hermetisme) i es mou en un registre que defuig la placidesa aparent de la superfície per cabussar-se, en un exercici d’honestedat intel·lectual, en els corrents profunds de la naturalesa humana. Una poesia que ens apropa les emocions i les reflexions en què, com a lectors, ens podem reconèixer, però ho fa des d’un treball lingüístic exigent sense el qual no seria possible, amb propietat, parlar de poesia.

la voluntat aferrissada de coneixement que s’esquitlla per tots els racons de cada poema. El sentiment hi és, i no escasseja pas, però fora inútil cercar-lo en la superfície dels versos

Val la pena de remarcar que la mirada que projecta l’autor sobre el món és d’una positiva contemporaneïtat i, en aquest sentit, es podria dir que dona veu a l’ànima angoixada de l’individu del nostre temps per tal d’il·luminar les seves contradiccions i la recerca neguitosa de certeses. I enmig, la reflexió filosòfica, la voluntat aferrissada de coneixement que s’esquitlla per tots els racons de cada poema. El sentiment hi és, i no escasseja pas, però fora inútil cercar-lo en la superfície dels versos; circula en la profunditat, com aquelles deus que, tot i discórrer endins de la terra, generen saó i incideixen en la morfologia del paisatge. I, de tant en tant, una proposta d’essencialitat: «Cal perforar amb cura / per desprendre’s / de la qualitat sobrera, / per llevar l’escorça».

Som davant d’un poemari estructurat minuciosament: Aritmètica llum és un treball que transmet la sensació inequívoca d’haver estat llargament pensat i curosament elaborat, i amb un clar sentit de l’exigència. Vers a vers, el poeta, sense abandonar un to meditatiu, malda per anar obrint les finestres per on ha d’entrar aquella llum que ens anuncia ja des del títol mateix.

«Mesurem el tronc, / definim coordenades, / comptem les arrels». Fidel al seu projecte, l’autor enceta i acaba el llibre amb la figura d’un hexàgon i la paraula amb què tanca el circuit és «aritmètica», és a dir, la disciplina que s’ocupa de les quantitats representades en nombres. Així doncs, rebla la seva confiança en l’eina matemàtica a manera de brúixola per fer un camí durant el qual ha desafiat l’oblit mentre creixia en saviesa i en profunditat de mirada perquè, al capdavall, «Només en la intimitat del vers / la paraula irradia la llum / que deixa rastre».