‘Color de llet’, de Nell Leyshon

per Gràcia Jiménez

Narrativa

Nell Leyshon
Nell Leyshon
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

M‘agraden els diaris i els dietaris, composicions separades per una fina línia, de vegades boirosa, que formen part d’allò que ara se’n diu la «literatura del jo», un camp, de totes maneres, una mica més ample. A diferència dels dietaris, menys subjectes a l’ordre temporal, un diari és un registre immediat, o quasi, del que s’ha viscut, filtrat, per tant, per una memòria propera. Està ordenat cronològicament —sense necessitat d’anotacions diàries, però— i tot i que es tracta de quaderns íntims, introspectius, sense intenció de ser llegit per altres, de vegades sí que rau en ells una certa voluntat literària. Per això, els que arriben a les nostres mans, són bones obres de memòria literaturitzada.

I és que molts diaris són literatura en estat pur! La seua fórmula, d’anotacions més o menys breus, és també un bon recurs sovint utilitzat per narradors de ficció, com és el cas de la novel·la de Nell Leyshon, Color de llet .

té el cabell de color llet i una cama danyada de naixement, però disposa d’una clara intel·ligència, una capacitat d’observació enorme i d’una sinceritat esquinçadora, incapaç de no dir la veritat

Molts diaris han donat pas a novel·les, pel·lícules, documentals..., i també existeixen els falsos diaris, com Color de llet, novel·les que utilitzen el recurs diarístic de la sinceritat i de l’espontaneïtat per fer-nos copsar l’ànima del personatge central, o dels personatges que van passant per les seues pàgines a través dels ulls ficticis de qui escriu, en el marc d’una imaginada vida quotidiana. Color de llet és una obra breu que invita a una lectura continuada, que es tanca en poques hores, i que et reconcilia amb la literatura, malgrat el regust dur i amarg que traspua o, precisament per això, perquè et deixa sensacions intenses i una certa esperança.

Traduït a nombroses llengües, l’edició en castellà de Sexto Piso és de 2013, i en català el llibre ha estat editat per Angle en 2017, amb una excel·lent traducció de Jordi Martín Lloret. A França va ser finalista del premi Femina i va guanyar el premi de la Union Interalliée (2015). Ha estat també guardonada amb el premi Libro del Año pel Gremi de Llibreters de Madrid (2014). Nell Leyshon ha rebut molts altres reconeixements al llarg de la seua carrera! Parlem d’una escriptora d’ofici, novel·lista i dramaturga, que també ha estat productora televisiva i autora de guions radiofònics.

Angle (2017)

Nascuda el 1962 a Glastonbury, Anglaterra, Leyshon ens presenta en Color de llet una peça breu, gairebé d’orfebreria literària. Compta, això sí, amb la complicitat dels lectors, sempre tan necessària per no fer-nos segons quines preguntes, i no estranyar-nos quan una jove camperola, a meitat del segle XIX, que no ha anat mai a escola, redacte un diari tan particular. Mary, la protagonista, té el cabell de color llet i una cama danyada de naixement, però disposa d’una clara intel·ligència, una capacitat d’observació enorme i d’una sinceritat esquinçadora, incapaç de no dir la veritat, la seua veritat. Criada a una granja per un pare autoritari i exigent, la seua vida és d’una duresa brutal, com la de tantes altres dones de la seua condició. Tot canvia quan és enviada pel pare a servir a casa del vicari, qui l’ensenya a llegir i escriure. I, per circumstàncies excepcionals, que no desvetllarem, redacta un diari molt particular, on no existeixen les majúscules, sí alguns signes de puntuació, en una escriptura directa com si tinguera ganes d’amollar tot el que sent o percep.

veu el món tal com és als seus ulls. Potser no disposa de totes les paraules que nomenen les coses, però sí de la capacitat d’observar-les i de sentir-les, i amb aqueixa prosa aparentment senzilla, tot un encert

Mary veu el món tal com és als seus ulls. Potser no disposa de totes les paraules que nomenen les coses, però sí de la capacitat d’observar-les i de sentir-les, i amb aqueixa prosa aparentment senzilla, tot un encert de Leyshon, ens captiva i ens fa sentir com a nostra la seua mirada clara, el seu amor per les coses i la naturalesa, però també el seu patiment físic, la indiferència a què eren sotmesos els seus sentiments, i ens desperta la compassió o la complicitat cap a tantes altres dones anònimes, oblidades, sotmeses al seu destí –per ser dones, per pobres, per tot plegat–, que a través de la protagonista Mary, recobren veu i tota la dignitat.

Acabes la lectura de Color de llet amb una estranya doble sensació de tristesa i agraïment. Tristesa, recoberta d’empatia, per totes les Marys que van ser, que encara són i, lamentablement, seran injustament tractades en un món incapaç d’acabar amb l’ominosa desigualtat secular patida per les dones. I agraïment cap a una autora que ha fregat, amb la seua bona literatura, les nostres ànimes.