I visqueren feliços i menjaren pistatxos: ‘Càndid, o l’optimisme’ de Voltaire

per Laura Ramos Cartanyà

Narrativa

François-Marie Arouet «Voltaire»
François-Marie Arouet «Voltaire»
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

François-Marie Arouet (París, 1694–1778), o més popularment conegut com a Voltaire, esdevingué un dels màxims representants de la seva època. L’autor, com la societat burgesa coetània, es creà a sí mateix transcendint la tradició frívola. Algunes de les seves obres més rellevants són les Lettres philosophiques i Candide, ou l’Optimisme.

Allò últim que mou l’existència de totes les coses no és altre que una voluntat de viure irrevocable. Present al llarg de tota la novel·la

Càndid, o l’optimisme fou creat sota el pseudònim de Monsieur le Docteur Ralph i suposadament escrit primerament en alemany. Amb tot, eren ja de domini popular l’autoria de l’obra i el caràcter burlesc del seu creador. És un relat filosòfic que pren com a punt de partida una Alemanya aristòcrata i racionalista del segle XVIII. El nostre protagonista, Càndid –el bastard de la germana del baró de Westfalia–, anomenat així per la seva naturalesa naïf, és expulsat del castell on resideix després d’haver festejat amb Cunegunda, filla del baró. És així com s’inicien tot un seguit de desventures en les quals farà un gran nombre de coneixences que aniran acompanyades de diverses falses notícies de mort. Conclou amb el grup sencer demacrat per la desgràcia i la pobresa, vivint en una granja.

 

Els esdeveniments estan lligats els uns amb els altres formant el millor dels mons possibles, perquè, al capdavall, si a vós no us haguessin expulsat d’un castell a puntades al cul per estimar la senyoreta Cunegunda, si no us haguessin portat davant la Inquisició, si no haguéssiu corregut Amèrica a peu, si no haguéssiu donat un bon cop d’espasa al baró, si no haguéssiu perdut tots els moltons del gran país d’Eldorado, ara no seríeu aquí i no menjaríeu poncirs confitats i pistatxos.

–Està molt bé, això que dieu –va respondre Càndid–, però ara hem d’anar a l’hort a treballar.

Grup 62 (2014)

Càndid, o l’Optimisme finalitza com només podia fer-ho una obra amb la potència crua d’aquesta magnitud: tallant i amb una síntesi narrativa excelsa. Els personatges de Pangloss i Càndid s’esforcen contínuament a fer veure als del seu entorn la suposada idiosincràsia equilibrada del món. Mentrestant el món, acompanyat pels personatges que actuen com a contrapunts satírics (Cacambo i Martí), juguen a ser la contestació freda que despulla el positivisme leibnizià fins a dur-lo a l’absurd. Aquest fragment en particular ens presenta un Pangloss autoconscient de la seva fe irracional i un Càndid amarg. És per aquest gir de consciència tan subtil en uns personatges caricaturescs que ens resulta revolucionari.

Voltaire fa de Pangloss un artífex de les fal·làcies professional. Tant en aquest passatge com en la seva primera aparició fa ús del cum hoc ego propter hoc per tal d’establir una correlació entre el llarg procés de desgràcies que la seva vida de pàries els ha generat amb la petita parcel·la d’estabilitat en la qual viuen. Un vincle unit per un carisma rovellat per tot el dolor.

Tal vegada, Càndid sigui realment el més “optimista” dels personatges que es pot esperar de Voltaire. Al llarg de la novel·la, l’autor, ens presenta el naixement d’un nou home, l’home modern

Tal vegada, Càndid sigui realment el més “optimista” dels personatges que es pot esperar de Voltaire. Al llarg de la novel·la, l’autor, ens presenta el naixement d’un nou home, l’home modern. Podríem arribar a comprendre el castell de Thunder-ten-tronckh com una mena de paradís esterilitzat que viu sota la il·lusió creada pel deliri de la manca d’aire. Si així ho fem, Càndid seria el nostre Adam que molt lentament aprendrà a caminar coix en un món advers. És a través de la visió de la seva Eva, Cunegunda, que es mostra cada vegada més la naturalesa material i realista de l’ésser. L’amor romàntic jovenívol que idealitza la dona cau, així com ho fa la seva percepció de la metafísica, en veure a Cunegunda finalment a Constantinoble. Hi ha, per tant, una gran mort; la mort de les passions frívoles i un gran retorn a allò primari: a la terra. Però la terra ja no és el Jardí de les Delícies bíblic, ni l’afrancesat, ni tan sols el que es feu construir Voltaire en la seva finca; és ara la terra fangosa que els dona vida. El fang d’on l’home prové i el fang que cultiva allò que els nodreix.

Els metafísics ja no es cultiven per nodrir-se, sinó que cultiven per nodrir-se. Càndid ho ha assumit i ens fa saber que ho ha assumit amb la seva última frase. És aquí on podem apreciar l’autonomia de l’home i la seva voluntat. Una voluntat que s’anticipa a la de Schopenhauer. El filòsof ens parlava de la voluntat (Wille) com un espectre impossible de comprendre pels mitjans de la raó. Schopenhauer, a diferència de racionalistes com Leibniz o Pope, ens posa el caos com a resposta a l’origen de tot. Allò últim que mou l’existència de totes les coses no és altre que una voluntat de viure irrevocable. Present al llarg de tota la novel·lai que, tal i com afirma la vella, és preferible a la mort, sigui quin sigui el dolor que comporti. La voluntat de viure s’obre pas davant l’infortuni, la fam, la guerra i la tragèdia. Els poncirs confitats i els pistatxos no són res més que proves materials de la seva existència: a pesar de tot, encara conreen, encara mengen. Encara existeixen i estan condemnats a seguir-ho fent.