Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El passat desembre va faltar un dels biòlegs i pensadors més influent del segle XX, el naturalista nord-americà Edward O. Wilson (Alabama, 1929-Massachusetts, 2022).

Per a qui no el coneguen, conceptes com ara biodiversitat, biofília, ètica de la conservació i sociobiologia van ser encunyats o popularitzats per aquest expert en mirmecologia (estudi de les formigues) i sociobiologia (aplicació de les teories de l’evolució a l’organització social); a més d’intel·lectual compromés, filòsof i divulgador prolífic i brillant.

En el llibre La creació (Empúries, 2007), aquest catedràtic de biologia de la Universitat de Harvard apostava per explorar la possibilitat de noves aliances amb la finalitat de salvaguardar la biodiversitat, de la qual era una autoritat mundial.

Amb estil epistolar, Wilson es dirigia a un pastor baptista ‒com a representació de qualsevol credo religiós‒ per demanar-li col·laboració en l’intent de resoldre conjuntament un dels majors reptes de la humanitat: la preservació d’una ecosfera que possibilite la vida humana. Un repte que la ciència, la tecnologia i la política a soles no aconsegueixen resoldre.

L’autor, científic de primer nivell, hi dedica tot un capítol a presentar la ciència com el millor instrument que hem elaborat per entendre racionalment el món físic. Però, com a bon naturalista, també era conscient que els objectes complexos fruit de l’evolució (els éssers vius, el cervell, les societats, els ecosistemes) s’entenen millor si s’observen des de diferents angles, molts dels quals inaccessibles si només s’aplica el reduccionisme cientista. En certa mesura, la relació entre els humans i la natura es podria representar per un poliedre en què cada cara s’ofereix en algun dels múltiples llenguatges amb els quals els humans recopilem, comprovem, compartim i representem els coneixements, les expectatives, les pors o els desitjos; que expressem mitjançant paraules, símbols, rituals, i que podem estudiar mitjançant les etnociències.

Els plantejaments estrictament positivistes de les ciències «dures» ‒les dirigides a objectes que no acumulen informació de la seua història‒ tenen dificultats a l’hora d’entendre i gestionar la complexitat de les relacions en la natura. Dificultats interpretatives que es fan evidents quan no es consideren els aspectes culturals, emotius, identitaris i religiosos de les societats que han modelat els ecosistemes. Perquè, més enllà de les creences, les religions es poden considerar també com a recursos adaptatius de l’ésser humà, tant en sentit individual com en el de les societats, pel fet que determinades pràctiques, creences i rituals han facilitat l’adaptació a les condicions ambientals.

Ecòlegs de la talla d’Eugene Odum o González Bernáldez ja havien reflexionat sobre aquest tema; o Ramon Margalef, quan afirmava (Ecologia, 1981) que «La natura resulta massa complicada per a ser descrita i explicada de manera racional per composició de mecanismes físics elementals. Continguts mentals no raonats i fins i tot fonamentalment falsos poden ser excel·lents per sobreviure; i els coneixements necessaris per a la supervivència van adquirir forma de tradicions i creences més o menys unides a un codi de caràcter sagrat, és a dir, indiscutible.»

De les religions s’han estudiat molt els aspectes filosòfics, ètics, sociològics i històrics, però poc el seu caràcter «natural» i distintiu de la nostra espècie. Això explicaria la permanència de la religiositat i de les grans religions, que potser no hauríem de considerar tan sols productes «culturals» sinó també «naturals»… dels humans; com si representaren una mena de síntesi dels èxits adaptatius d’aquelles societats que van elevar a la categoria de sagrat les distribucions de recursos més eficients per a un determinat ambient.

En La creació, Wilson proposa bandejar prejudicis a l’hora de trobar aliats potencialment útils per abordar eficaçment el perill de destrucció de la natura. I fa un salt en el buit que molts científics no s’haurien atrevit ni tan sols a suggerir: establir un diàleg entre les dues forces culturals més poderoses del món, ciències i religions, per contribuir a salvar el context en el qual la humanitat és possible: el de l’actual biodiversitat, el d’una natura que totes dues forces consideren sagrada.

Wilson aposta per obviar les diferències epistemològiques, els tòpics i les caricatures i acoblar esforços en allò que tant des de les ciències i la racionalitat com des de les religions i l’espiritualitat podem entendre com a patrimoni comú de la humanitat: el món amb la diversitat que ens el fa acollidor.

La creació, tot i ser un llibre menut, té un gran poder expansiu en la mesura en què ens fa albirar nous horitzons.

I, a més, resulta pertorbador en el millor dels sentits, el de fer-nos eixir de la zona de confort ideològic i incitar-nos a mirar, més enllà dels debats polaritzadors i d’autoafirmació tan habituals com maniqueus, el calidoscopi format per la intersecció entre natura, història i societat.