‘Júlia’: l’adaptació teatral de Gemma Miralles

per Francesc Gisbert

Teatre

Gemma Miralles
Gemma Miralles
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Júlia és la gran novel·la d’Isabel-Clara Simó. Forma part de l’imaginari de diverses generacions i s’ha reeditat sense interrupció, d’ençà del 1983. Primer en La Magrana i després en Bromera. Un èxit de lectors i de vendes (supera la vintena d’edicions). Isabel-Clara Simó ha estat traduïda a l’alemany, el francès, l’anglés, el castellà, l’euskera, el gallec, l’italià, el neerlandès i el suec, entre altres, la qual cosa la converteix en un dels autors més traduïts de la literatura catalana del segle XX.

Molts vam conèixer Júlia en l’etapa d’institut, una lectura habitual. És la història d’una obrera que es casa amb l’amo de la fàbrica, a l’Alcoi industrial de les darreries del segle XIX. La trama ens endinsa en l’ànima dels personatges, amb el rerefons social de l’època i de la mítica revolució del Petroli.

Bromera (2022)

Una prova que ha resistit el pas del temps i ha assolit la categoria de clàssic, juntament a la fidelitat renovada dels lectors, és l’adaptació teatral de Gemma Miralles. Actriu, docent, directora i autora de guions com ara de Sukei a Naima, ha reeixit en el repte de dur al teatre l’obra d’Isabel-Clara Simó, amb la companyia La Dependent d’Alcoi, una de les més actives del País Valencià.

cal mostrar l’evolució del personatge, que en la novel·la disposa de més de dues-centes pàgines, però en l’obra teatral s’ha de reduir a uns diàlegs mínims

Júlia uneix, alhora, ambientació històrica i anàlisi d’un personatge: la lluita de classes i el Petroli, amb una protagonista d’espenta. Perquè adaptar al teatre una obra amb aquestes dues dimensions, la social i la humana, era arriscat. En primer lloc, cal mostrar l’evolució del personatge, que en la novel·la disposa de més de dues-centes pàgines, però en l’obra teatral s’ha de reduir a uns diàlegs mínims. La Júlia somniadora del festeig es transforma en una dona d’idees clares i segura de si mateixa, intel·ligent i amb caràcter. A poc a poc, supera l’animadversió de la sogra, dels fills del marit, de la nova classe social... Es converteix no solament en la mestressa de la casa dels Romeu, sinó en qui duu l’administració de l’empresa, en una dama de la burgesia alcoiana respectada i admirada. Júlia és un exemple de dona forta que paga un preu i ens enfronta a un dilema moral: què estaríeu disposats a fer per acomplir els vostres somnis? Casar-vos amb una persona molt més gran? Renunciar a la maternitat? Viure sense amor? Els diàlegs de Gemma Miralles aconsegueixen fer-nos viure les pulsions psicològiques de Júlia i el seu pas d’obrera somniatruites a mestressa pairal. Una heroïna en un camí iniciàtic cap a la maduració.

És una sort tindre autores com Isabel-Clara Simó, però també, és un luxe tindre companyies teatrals tan professionals com La Dependent.

En segon lloc, el guió es pot llegir, però sobretot, s’ha de representar. Com explica Silvestre Vilaplana en la introducció, el lector o l’espectador «se sentirà arrossegat pel drama intens i colpidor d’uns personatges perfectament estructurats, uns actants amb ànima que representen amb efectivitat els conflictes interns i alhora ens mostren les dificultats socials d’un temps».

Onze personatges vehiculen l’acció i, alhora, formen un cor que va interpretant diverses cançons. El cor i la música actuen de contrapunt, marquen el pas de les escenes i els salts temporals. Durant la representació, que vaig tindre la sort de gaudir al Teatre Calderon d’Alcoi, sovint tenies la sensació d’assistir a una tragèdia grega d’heroïna moderna.

Al remat, el guió de Gemma Miralles és una obra autònoma, de la qual podem gaudir tant en una lectura com en una representació. No voldria acabar l’article, sense reconèixer la gran professionalitat de la companyia teatral que ha dut Júlia als escenaris. És una sort tindre autores com Isabel-Clara Simó, però també, és un luxe tindre companyies teatrals tan professionals com La Dependent.