Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Els premis literaris en el nostre país sempre han estat en el focus de la controvèrsia, mantes vegades per la qüestió indefugible de la falta de qualitat del llibre llorejat i d’altres, pel criteri erràtic del jurat. Hi ha, però, convocatòries que al llarg dels anys guanyen en solvència ja sigui per la selecta tria dels guardonats com pel coherent criteri del tribunal destriador. Tal és el cas del Premi de poesia de Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater que, des del seu inici l’any 2002, presenta un catàleg de poetes de vàlua inqüestionable tant pel seu bagatge acadèmic, la maduresa de les obres, com per l’impecable domini de la tècnica lírica. És de celebrar, doncs, que aquest premi mantingui la congruència i que serveixi de plataforma per a noves o consolidades veus poètiques.

El darrer premiat ha estat Carles Dachs (Santa Eugènia de Berga, 1987) amb el llibre intitulat Vent a la mà (Edicions 62, 2021). Llicenciat en Filologia catalana, Dachs ha estat professor i lector de català a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest entre 2017 i 2021. Ha publicat Suc de llum (Premi Joan Duch, 2009) i el celebrat A dalt més alt (Premi Maria Mercè Marçal, 2015). A més, escriu ressenyes a l’exquisida revista literària LaLectora.cat.

Vent a la mà és un títol que remet a la lleugeresa d’allò que ens envolta, «allò que és, sols és vent a la mà». La mà que vol abastar l’indicible, el voler tocar el que és volàtil, com el mateix llenguatge. Llegint aquests poemes ens adonem que la paraula escrita també és vent i que qualsevol metàfora, l’essència de la lírica, és un intent de superar la limitació de les paraules, «el mot no diu mai res, ho diu el món».

El llibre s’estructura en tres parts diferenciades tant en la forma com en el fons. Quartetes, poema llarg i sonets afaiçonen el petit volum. La primera part d’elles, que porta el mateix títol que el llibre, consta de trenta-vuit quartetes que segueixen l’estructura rítmica amb mètrica impecable i bella utilització de figures retòriques com la paradoxa, l’oxímoron i la personificació, cosides amb el llenguatge de la rima. Hi trobem reflexions diverses sobre la natura, «el mar es perd dins el mar», el pas del temps, «aquest demà que vol ser avui se’ns torna ahir», o celebracions esperitoses com «els ulls son neu de nit, glaç que el vi fon». Aquest tipus d’estrofa formada per quatre versos, dels quals rimen el primer, el segon i el quart, s’anomena robaiyat i fou creada pel poeta persa del segle XI Omar Khayyam. No és una estructura comuna però l’han utilitzat poetes com Pessoa, admirat per Carles Dachs, i Borges. Una figura lírica d’inspiració sufí, que celebra els plaers terrenals i que es llegeix com un cant als goigs i a l'esperit. Una recuperació i posada al dia de formes ortodoxes i antigues que és de celebrar.

Seguim amb la lectura del poema «Duna», «la duna blava del silenci». Es tracta d’un poema llarg que s’hauria de llegir en veu alta per copsar la perfecta prosòdia i el ritme intern. Els versos flueixen com aigua neta i transparent provocant un torrent de sensacions que neden entre la màgia i la realitat, «l’instant perdut perdura sempre, / només ens fuig el que habitem». La veritat emocional feta vers. Aquest poema llarg no té un assumpte concret sinó que se sosté per la sorpresa, pel ritme, pel moviment continu com un flux de consciència, és a dir, pels elements interns que el confegeixen. Hi ha temes, motius o presències, com l’amor, les esquerdes, els colors, la llum, el dir, que aporten al conjunt unitat d’emoció i de to i que amb ells aconsegueix dotar el relat d’un aire simfònic, «la llum dient endins la vida arbrant-se».

En darrer terme i sota el títol de «Tonada», el llibre es tanca amb l’exercici d’una de les estructures més clàssiques de la poesia, el sonet. Hi llegim sonets que tenen com a mòbil argumental i reflexiu la mort del pare. Altra vegada sorprèn la ductilitat amb què s’encavalquen els versos i la facilitat expressiva pròpia d’un poeta molt llegit, «i mentre cau el crepuscle de bronze / sota una deixa de cel que s’enfonsa, / sabem que el temps no es perd, que tu el reculls».

El mèrit d’un poeta que utilitza les eines més canòniques de la lírica, no rau només en l’estricta i precisa observança de les regles, sinó què aquestes passin desapercebudes i siguin translúcides pel lector. Aquest és el principi per aconseguir una perfecta sonoritat i el camí més directe cap a la bellesa. Una poesia, la de Vent a la mà, fresca, sorprenent, que aporta valor a un guardó molt merescut i que dignifica tant al poeta com al mateix Premi. No us perdeu aquest petit joiell de la lectura del qual sortireu lleugerament trasbalsats.