Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Encara lluny dels 70 títols de la correspondència de Voltaire, l’epistolari de Joan Fuster va creixent. Ja compta amb 17 volums. Això ho explicava el passat mes  de març el coordinador de la publicació de les més de 20 000 cartes de Fuster, Antoni Furió, en un col·loqui a la Beneficència, on la Diputació va fer honor al nom de l’edifici: un volum de regal per a cada assistent. Els estudiants, sempre espantats pels preus elevats d’aquests diàlegs creuats, vam agafar-ne sense manies, amb la impaciència i l’expectació d’aquell qui veu les platerades que carrega el cambrer i no sap si són per a un mateix o per al veí del costat.

Fuster sempre escriu en valencià, tot i que se li adrecen en castellà. I no suporta les males voluntats, les «tèrboles envegetes» ni els verins. Es carteja sobretot per estimular treballs, animar i traçar projectes

Furió va subratllar l’interés d’aquestes cartes, no totes d’alta volada literària, però sí molt interessants pel retrat que fan de les microcapelletes d’aquella València de la immediata postguerra. Són pocs els testimonis que tenim d’aquells anys, poques les cartes, escassos els dietaris. Temps al temps. El 2020 apareixien els diaris de guerra de Nicolau Primitiu, on s’encadenen els dies a la València del 37. I cada any apareix un número d’aquest gegant epistolar que fou Joan Fuster. La correspondència de l’assagista suecà no esdevé únicament una mostra singular de l’home que fou, sinó que ens proporciona claus per a entendre la història recent. Una història fragmentada i dispersa. La de tots. Valencians, catalans i mallorquins. També la dels exiliats, ja que Fuster, sense telèfon, però amb màquina d’escriure i paper, es cartejava amb tot crist, qui sap si amb el dimoni també. Igual que als Diaris –reeditats recentment a 3 i 4–, producte intel·lectual i literari de Fuster, en aquestes cartes no arribem a perforar la intimitat de l’escriptor, tot i que se’n perfila algun esbós. Si en les lletres als íntims podríem intuir una autobiografia aproximada, en les cartes del present volum ens dissecciona la convivència tribalitzada dels corralets valencianistes que sobrevisqueren a la victòria franquista. En altres volums ja hem tingut accés als Casp o a filòlegs com ara Sanchis-Guarner. Els qui apareixen ací són republicans i valencianistes, el grup de Carles Salvador, jesuïtes com el Pare Joan Bertran, i figures que van a la seua o tracten d’incorporar-s’hi, com ara el poeta alcoià Joan Valls. En elles, ens contava Furió, hi trobem la devastació moral, les febleses literàries o les desconnexions territorials. També un testimoniatge de la voluntat i l’esforç, la insistència en el reeiximent de la llengua i la nostra literatura, un cert optimisme en plena nit franquista.

L’historiador, a més a més, ens va regalar anècdotes d’aquelles que justifiquen, igual que les còmodes butaques, una llarga ponència. Moltes d’elles les podran llegir en el pròleg ben interessant que ha escrit.

En aquell col·loqui també intervingué Faust Ripoll, curador del volum, que ha tingut una feinada enorme remenant arxius per tal de rescatar moltes de les cartes que enviava Fuster. Ens sorprengué amb aquesta justa comparació: l’assagista, igual que l’Atena sortida del crani de Zeus, naix completament armat. Des de les primeres cartes, just estrenada la vintena, ja es perfila el Fuster que coneixem: sarcàstic quan toca, seriós en el treball, ponderat i sempre lúcid. I això ens va convidar a comprovar-ho en els reculls digitalitzats de la revista Verbo, que poden descarregar online en la web de la Casa-Museu Joan Fuster.

Vegem les cartes. Quasi tots els destinataris són tractats amb honors propis de cavallers artúrics: Reverend Pare, admirat poeta, caríssim amic, distingit senyor, cavaller i amic… Els matisos en aquestes presentacions ens diuen molt. Per exemple, l’irrisori i egòlatra Bernardí Rubert passa de les postals encetades amb un «Inolvidable amigo» a un «Dilecte amic i deixeble». I deixeble… Aquesta primera correspondència ens clarifica dues coses: Fuster sempre escriu en valencià, tot i que se li adrecen en castellà. I no suporta les males voluntats, les «tèrboles envegetes» ni els verins. Es carteja sobretot per estimular treballs, animar i traçar projectes, o plantejar teories literàries. Però si li airegen draps bruts… El 2 d’agost del 56 respon a l’iracund Pare Rubert: «Aquesta és, almenys, la segona vegada que vostè em fa víctima de les seues intemperàncies epistolars. ¿No podria deixar-me ja tranquil i buscar-se un altre entreteniment?». Bernardí, sense deixar d’autollorejar-se i de fer el ridícul, contesta: «Els meus deixebles –són més d’un miler– mai han donat lliçons de poca educació. En canvi Joan Fuster…». Als annexos, que ens regalen curiositats a cada exemplar, s’apleguen les cartes d’uns companys de Bernardí, tan impresentables com el sacerdot, i ja és difícil. Són plenes d’atacs a Fuster, a qui descriuen com a babosa inmunda, rojo exaltado, bestia vil, etc; després d’acusar-lo de mafietes en la concessió d’uns premis literaris, apuntalen: Que Dios le humille para que se dé cuenta de su injusto proceder. En fi…

«Crec que, en general, la literatura valenciana està en un bon moment de producció (i en un mal moment de consumició, cal dir-ho tot)»

Les altres cartes, no tan gracioses però més sucoses, ens mostren un Fuster poeta, disciplinat, pacient i dedicat, que busca la major dignitat literària –«la perfecció buscada i treballada, rabiosament, incansablement» –, que atén encàrrecs i peticions de tot tipus, o que anima els qui dubten entre valencià i castellà, com ara el poeta Joan Valls, a decantar-se per la llengua amb què parlen i senten. Un Fuster que es disculpa si no respon a temps –«tinc el temps fotudament acaparat per la feina i per estranys compromisos inevitables, i no me’n queda per a la correspondència», etc–, i que es dedica a filar una teranyina de contactes amb gent que no es veu o no es vol veure, o gent que no es coneix. Tracta, en tot moment, de guanyar-se les joves plomes per tal de consolidar la continuïtat literària, tasca que considera decisiva i vital. Davant de la poesia de l’stablishment, «falsa, aliterària i facilota», habitual als Jocs florals, es decanta per una de desfolkloralitzada, atractiva. Els epistolaris també ens pinten els problemes de llavors, alguns encara de rabiosa actualitat: «Crec que, en general, la literatura valenciana està en un bon moment de producció (i en un mal moment de consumició, cal dir-ho tot)». O el que li escriu Enric Duran: «Per a un llibre hi ha una cosa pitjor que la crítica adversa: la manca de crítica».

La bruixa se li apareix a Macbeth i li promet: «seràs rei!». I Macbeth embogeix. La bruixa se li presenta a Fuster i li promet: «seràs l’aristòcrata de la poesia valenciana!»–com li diu Enric Duran–. I Fuster riu sota el bigot, treballa, insisteix, s’allunya de les ganivetades, i va fent, amb l’esforç i sacrifici que mereix la tradició de la nostra llengua. Vist el panorama de la postguerra valenciana, quatre gats i intempèrie literària, impressiona, encara més, la irrupció d’una figura de talla europea com la de Joan Fuster.