‘Cosmopolites amb arrels’, de Joan Garí, amb fotos de Ramon Usó

per Salvador Vendrell

Assaig

‘Cosmopolites amb arrels’, de Joan Garí, amb fotos de Ramon Usó
‘Cosmopolites amb arrels’, de Joan Garí, amb fotos de Ramon Usó
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Cosmopolites amb arrels de Joan Garí és un exemple de la relació íntima que hi ha entre la literatura i el periodisme. És un treball que forma part d’una llarga tradició de la literatura catalana, però també de qualsevol literatura d’arreu del món. Molts escriptors que s’han volgut guanyar les garrofes escrivint han hagut de recórrer al periodisme, però encara més en les literatures pobretes, demogràficament limitades, com la nostra. Moltes vegades, per a un bon grapat d’escriptors, la pràctica del periodisme no s’ha exercit al marge de la creació literària, sinó que les influències mútues han estat profundes i duradores. Segons Carles Riba, la base de la prosa noucentista la podem trobar en la premsa. Només cal buscar en el Glossari d’Eugeni d’Ors o en els articles de Carner per constatar l’afirmació. Per a la prosa de Garí, no cal anar tan lluny. Tenim els exemples de Joan Fuster o de Josep Pla, que són un referent per a la seua prosa periodística, com ho són també els d’Eugeni Xammar, Joan Crexells, Josep Maria de Sagarra...

Onada (2021)

A Cosmopolites amb arrels podem comprovar com el gènere del reportatge es converteix en literatura, de la mateixa manera que la crítica literària de Garí, a la qual ens té acostumats, també s’ha convertit en periodisme.¿Què és si no el que fa un escriptor quan dedica unes hores, uns dies, a llegir un llibre que acaba de ser comercialitzat i a escriure’n una anàlisi o una valoració per a publicar-la en la premsa? Evidentment, fa periodisme.

reportatges que Joan Garí va publicar en diversos mitjans de València, Barcelona i Madrid. Es tracta de textos acompanyats de les fotografies de Ramon Usó que ens aporten una mirada molt singular a destins literaris formidables

A Cosmopolites amb arrels trobareu un grapat reportatges que Joan Garí va publicar en diversos mitjans de València, Barcelona i Madrid. Es tracta de textos acompanyats de les fotografies de Ramon Usó que ens aporten una mirada molt singular a destins literaris formidables com ara Weimar, la ciutat de Goethe, però que també podem recordar com un dels bastions del nacionalsocialisme. Mireu si és així que, a pocs quilòmetres del seu nucli històric, es va edificar el camp de concentració de Buchenwald. Podreu fixar l’atenció a Leipzig per visitar el museu de la Stasi i els llocs on els ciutadans van demanar l’enderrocament del règim estalinista. Una vegada en el llibre, no deixeu d’explorar indrets com ara la zona zero de Txernòbil per viure “la fi d’una manera d’entendre el món. La Central Elèctrica Nuclear V.I. Lenin, en esclatar, posava la primera pedra —un roc formidable i inesquivable— d’un seguit d’esdeveniments històrics que culminarien, en una altra reacció en cadena, amb la implosió de la Unió Soviètica”. Podreu fer una ullada als temples d’Abu Simbel, a la frontera entre Egipte i el Sudan; a les ramificacions infinites del metro de Moscou; a les fornícules amb putes (com cent marededeus del pecat) al Barri Roig d’Amsterdam. Podreu rememorar el dia D, a Normandia, 75 anys després. Conéixer la relació que els autors troben entre el Cabanyal-l’Havana, una connexió (més que) fotogràfica; així com seguir l’empremta jueva de l’Havana Vella... I, amb els autors, viatjar a uns quants indrets més on els textos de Garí i les fotografies d’Usó fixen la seua atenció molt particular. Indrets on Uso es troba mil personatges per fotografiar i Garí mil històries per contar.

I això tenen aquests reportatges: la mirada, les mirades, suggestives dels seus autors, el del text i el de la fotografia. Mirades lliures de prejudicis que intenten posar “en pràctica el que Ryszard Kapuscinski anomena els cinc sentits del periodista (ser-hi, veure, escoltar, compartir i pensar), i que —ves per on — no són diferents dels cinc sentits de l’escriptor”