Vida més enllà del nostre melic: ‘La dona invisible’, de Mònica Richart

per Lourdes Boïgues

Narrativa

Mònica Richart
Mònica Richart
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Mònica Richart Garcia (Antella, 1992) és graduada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment treballa de professora de valencià a l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha publicat relats en revistes com L’Illa o La Lloca, alguns d’aquests relats han sigut premiats. Amb la novel·la Violeta i el Llop va guanyar el guardó València Nova de la institució Alfons el Magnànim.

Mihaela, una netejadora d’origen romanés, troba el cadàver d’una funcionària al lavabo de la Conselleria de Benestar Animal i Intel·ligència Artificial (COBAIA)

Mònica assegura que escriu des que té memòria però que, fins que no va guanyar el seu primer premi amb un relat, no es va creure que era una escriptora de debò. Diu que en ella han influït tots els autors i autores que ha llegit, però cita en especial Mercè Rodoreda, Jaume Cabré o Manon Steffan Ros. Escriu durant el seu temps lliure, però no li importaria dedicar-se en exclusiva a la literatura. Afirma, igualment, que el seu propòsit és crear obres accessibles al gran públic i no solament a les elits.

La dona invisible ha sigut mereixedora del Premi Soler i Estruch de Castelló. A més a més, l’obra ha sigut publicada per Bullent, una de les editorials més consolidades del País Valencià.

Del disseny de la coberta, se n’ha encarregat la galega Elga Fernández, que va estudiar Imatge i So. La il·lustradora afirma en una entrevista que de menuda no dibuixava bé (això li deia un professor), que ha aprés a expressar-se de major. Igualment explica que es va posar en aquest ofici per necessitats familiars. La qüestió és que la seua coberta m’ha encantat perquè, a més de transmetre llum, et fica dins de la història. Com la primera imatge d’una pel·lícula, vaja.

Bullent (2022)

A la contracoberta del llibre em crida l’atenció la primera frase: «La dona invisible és, ras i curt, una novel·la no depriment sobre la depressió». Bé, admet que la novel·la no m’ha paregut gens depriment; també admet que un dels temes que tracta és la depressió. Però aquesta novel·la conté molts altres ingredients que no poden definir-se ni de forma rasa ni de forma curta. Anem a pams.

Mihaela, una netejadora d’origen romanés, troba el cadàver d’una funcionària al lavabo de la Conselleria de Benestar Animal i Intel·ligència Artificial (COBAIA)

En qualsevol ressenya ha de contar-se breument l’argument del llibre. Mihaela, una netejadora d’origen romanés, troba el cadàver d’una funcionària al lavabo de la Conselleria de Benestar Animal i Intel·ligència Artificial (COBAIA). Altra treballadora «s’haguera demanat la baixa per la impressió», però no Mihaela, «avesada als cossos tapats amb plàstics a Prelipca» (use paraules textuals de l’autora). Com si fora Miss Marple, la protagonista comença una investigació per a atrapar el culpable en la qual fa valdre la seua condició de dona invisible (perquè així es considera ella). Aquesta tasca l’ajuda a suportar la depressió que sofreix i que l’ha portat a planificar el seu suïcidi. A mesura que avança la investigació, Mihaela va descobrint petits secrets dels funcionaris, funcionàries i càrrecs superiors. També, durant el seu periple, Mihaela va desgranant els detalls de la seua vida diària i dels seus pensaments més íntims.

El que a simple vista pareix una novel·la detectivesca, es converteix en una obra que critica aquesta societat individual i classista, així com l’arribisme polític; aborda l’estigma de les malalties mentals; aprofundeix en les relacions intergeneracionals; es fa ressò de com està canviant el model tradicional de família, etc. I tot açò des de la ironia i amb un humor agredolç.

Usant la narració en primera persona, Mònica Richart es posa en la pell de Mihaela per a presentar-nos el microcosmos d’un departament de l’administració valenciana. Les peripècies i misèries del personal funcionari em recorden les pel·lícules de Luís Garcia Berlanga o José Maria Forqué. Una no sap si riure’s o plorar. Ací els tòpics no resulten ofensius, són una metàfora del que passa arreu del món, en qualsevol àmbit laboral o social. Els individus assumim rols, creem aliances i bàndols, ens encapsulem i en dediquem a mirar-nos el melic, oblidant-nos que la vida és més que tot això.

Faré una menció especial a la protagonista. Mihaela és una dona major, pobra i estrangera. Quatre condicions difícils de portar. Però també és intel·ligent i lluitadora. Si no haguera patit la desgràcia de nàixer en un país equivocat, la seua vida haguera sigut molt diferent. Vora els setanta anys, se sent sola i creu que no encaixa en un món cada vegada més impersonal i automatitzat. Confesse que he acabat estimant aquesta dona i que he agraït que acabara fent-se una amiga que «parlara amb ella i no davant d’ella». D’això es tracta, veritat? D’escoltar les veus reals de les persones entre tot el soroll virtual en aquest món de bojos.

En conclusió, La dona invisible ha sigut un gran descobriment per a mi. M’ha entretingut gràcies a l’agilitat i la frescor del seu estil, m’ha fet reflexionar sobre temes ben actuals i m’ha deixat amb ganes de més. Aquesta darrera expressió no significa que la novel·la s’haja quedat curta amb les seues 152 pàgines, sinó que me l’he llegida d’una tirada. És d’agrair el seu format còmode: hi cap tant en la bossa com en la butxaca. Apta, doncs, per a lectores que busquen qualsevol ocasió per a obrir un llibre.

Per tant, pregue a Mònica Richart que continue aprofitant el seu temps lliure per a proporcionar al gran públic l’alegria de la literatura, sense esperar a guanyar un altre premi (que si el guanya, millor).