El poeta Antoni Vidal acaba de guanyar un dels premis més prestigiosos del nostre país, el Premi Carles Riba de Poesia, amb el llibre que porta per títol Si entra la boira no tendré on anar, editat per Proa. Vidal Ferrando és fill de Santanyí, la terra dels seus somnis, on va tenir com a mestres els poetes Blai Bonet i Bernat Vidal i Tomàs. El 2017 el seu poble natal va instaurar el Premi Antoni Vidal Ferrando de narrativa, que es va concedir per primera vegada el 2018.

una càrrega mesurada i decidida de denúncia, d’insubmissió, de defensa de la identitat, dels ideals i de les passions

Cada llibre d’Antoni Vidal Ferrando, sigui en prosa o en forma de poemes, representa una nova aposta pel fet que s’acara a temes molt nostrats amb matisos sempre diferents. Ens parla de la insatisfacció, de la manca de llibertats, del pas del temps, de l’amor. I molt especialment del patiment causat per l’evidència de la mort a la qual creu que només ens podem enfrontar a través de l’autenticitat i de la bellesa. Llegim en els seus versos una càrrega mesurada i decidida de denúncia, d’insubmissió, de defensa de la identitat, dels ideals i de les passions. Temes recurrents i universals que el poeta tracta amb un llenguatge molt personal i plàstic per captar l’atenció del lector i provocar en ell una personal lectura. Un treball intel·lectual de primer ordre de qui se sent atret pel ja viscut, per allò que estima i que necessita explicar. I aquí és on comença el seu singular treball de recerca de la paraula exacta que, com ja sabem, és sempre esmunyedissa. Però ell, poeta de soca-rel, sap trobar en la metàfora el visat per traspassar les fronteres d’aquesta insatisfacció.

Vidal Ferrando és d’aquells poetes que deixen fluir pensaments, a la manera joyciana, que s’inicien en els primers records; evocacions que miren cap al futur pivotant des del present. Si entra la boira no tendré on anar, és un volum, segons diu ell mateix, que “segueix una estructura cíclica de vuit poemes: del passat, del passat-present, del present, i del present-futur. Aquesta estructura crea consistència, ordre i ritme”. Versos influenciats pel realisme màgic que no prescindeixen en cap moment del misteri com a eina de noves revelacions. Ens adonem que ret homenatge i dialoga amb els seus mestres, “l’abril no és el més cruel dels mesos”, amb clara referència a T.S. Eliot. O aquesta altra: “pensar els meus cucs de seda”, que ens recorda a Gabriel Ferrater. Utilitza el mar, “la mar amb ganivets”, les cendres, “diluvis de cendra viva”, els ocells, “la jactància de les òlibes” i el cel, “el cel dels teus ulls”, entre altres figures per farcir un discurs que qüestiona el cor de l’home i com s’acosta a la tenebra.

Escolteu un poema del llibre en la veu del rapsoda Jordi Vidal:

Per damunt de tot hi sura veracitat i absència d’artifici, sensualitat i reflexió, com ja apuntava en la seva darrera entrega, Aigües desprotegides, publicat per Cafè Central el 2017. Una mena de llibre elegíac escrit des de la vellesa, que defensa l’amor i el diàleg amb els grans mestres de la literatura, entre ells, també, Antònia Vicens.

Versos influenciats pel realisme màgic que no prescindeixen en cap moment del misteri com a eina de noves revelacions

Pere Rosselló Bover, crític i biògraf del poeta, en el seu estudi Els ferros niquelats de la memòria, ha dit d’ell que “tot i girar al voltant d’uns mateixos temes, la poesia d’Antoni Vidal Ferrando es renova constantment i troba a cada llibre noves formes i nous matisos amb què expressa uns continguts universals. La seva poesia sintètica ens parla de la crisi de l’home modern, esqueixat entre un ahir perdut i inabastable i un avui insatisfactori, i de l’etern dolor de l’home que, indefens davant la certesa de la mort, té la utopia, la memòria i la bellesa com a úniques armes”. Així és com l’obra de Vidal Ferrando, l’intens treball del llenguatge amb l’objectiu d’assolir la bellesa, pren alta volada. No deixeu de llegir Si entra la boira no tendré on anar perquè hi descobrireu una bella metàfora de la vida.