‘Retrat de Mercè Rodoreda’, de Mercè Ibarz, un magnífic assaig que il·lumina la vida i l’obra d’una novel·lista que convé rellegir

per Andreu Loncà

Assaig

Mercé Ibarz
Mercé Ibarz
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Mercè Ibarz ha escrit un molt notable llibre sobre Mercè Rodoreda. L’ha intitulat Retrat de Mercè Rodoreda i l’han publicat en una col·lecció de narrativa de l’Editorial Empúries. Hi ha una evident evolució entre la biografia que n’escrigué en 1991 i aquesta del 2022, per acumulació de dades, per la transparència de l’escriptura, per la interpretació, per un certa gosadia de dir les coses pel seu nom fins i tot quan no es poden anomenar. L’evolució em sembla molt positiva no tant per les novetats, que són de detall, de documentació, d’investigació, sinó sobretot d’interpretació de les novel·les.

El llibre sembla que correspon a un moment, el de la vellesa, en què Mercè Ibarz recull, agrupa, edita i dona forma a tots els llibres de narrativa que ha escrit i repensa els assajos sobre Mercè Rodoreda que ha anat escrivint al cap dels anys. Té una retirada a un testament literari.

Grup 62 (2022)

La forma de l’assaig és la biografia amorosa-sentimental, político-literària, tal com va fer en aquella biografia que escrigué en una col·lecció divulgativa de 1991, superant els límits estrets d’aquella col·lecció. Dins la meua ancestral ignorància, en aquella biografia vaig començar a entendre el rerefons biogràfic d’Aloma, per exemple. En aquest Retrat es comença a entreveure el rerefons polític de les seves novel·les angulars: La plaça del diamant, El carrer de les Camèlies i Mirall trencat. L’entramat de la vida hi és mostrat amb més claredat.

El lector hi trobarà detallats el nom dels contes que tenen un fil o cabdell biogràfic, viscut, i els que corresponen més a altres formes d’imaginació; els lligams amb les ciutats on va viure i amb les persones que va conèixer, i les que va estimar o odiar

El lector hi trobarà detallats el nom dels contes que tenen un fil o cabdell biogràfic, viscut, i els que corresponen més a altres formes d’imaginació; els lligams amb les ciutats on va viure i amb les persones que va conèixer, i les que va estimar o odiar. Suggereix tot de relacions amb pintors –també amb l’experiència de pintar– i estableix connexions d’estil amb el cinema que va veure. En conjunt convida a una relectura documentada i viscuda de l’obra narrativa de Rodoreda, amb il·luminacions concretes.

A vegades, l’autora parla més d’ella mateixa a través de la Mercè Rodoreda. Com ara quan escriu sobre el valor d’escriure com una forma de viure, quan subratlla els seus lligams amb el cinema, quan estableix una teoria de la memòria com a palimpsest, com a interficial, quan s’esforça a ser honesta amb si mateixa.

És admirable la seua forma d’escriure quan es deixa anar; a vegades subratlla amb insistència allò que és evident.

Em sembla que és un llibre que s’assembla molt al que Mario Vargas Llosa, en altres temps, va escriure sobre Flaubert. Aquell La orgia perpetua que alguns vam llegir en clau eròtico-sentimental, però que podem considerar un cant a l’obra literària i a l’estil de Gustave Flaubert i la seva manera obsessiva de viure l’escriptura. Retrat de Mercè Rodoreda vol ser un cant d’amor a la diferència i a l’estil i l’ambició de Rodoreda. Tant o més que l’estil el que observa són transmutacions, exaltacions, ocultacions, alquímies, destil·lacions, fermentacions, mirades i innocències. Lectures en silenci. Excessos i soledats. Amistats i disputes.

algú que escriu des de l’experiència, des del fetitxisme de veure i sentir els llocs on ha viscut l’autora, i que s’han cercat perspectives a través de la documentació

El llibre es fa llegir. Té grapa. És un molt bon treball de crítica literària traspassant les fronteres dels gèneres, com diu el tòpic.

No està en la línia de la crítica implacable que reclamen certs periodistes locals ni tampoc en l’ensabonament continu. Es nota que és algú que escriu des de l’experiència, des del fetitxisme de veure i sentir els llocs on ha viscut l’autora, i que s’han cercat perspectives a través de la documentació, per exemple els comentaris d’Anna Murià o certes precisions desconegudes sobre els seus amants. Insereix les seues interpretacions de les obres en el cos del treball de trellat biogràfic. És una obra feminista, té un gran respecte per la diferència, se sustenta en les dades.

Comme il faut valora les darreres obres –La Mort i la Primavera i Quanta, quanta guerra...– com a forma de sortir dels estereotips de les novel·les més «formals» i més «clàssiques» que té l’autora a la vellesa.

És un prodigi l’ús que fa de les cites.