La conquesta del temps: ‘Verd aigua’, de Marisa Madieri

per Joan Benesiu

Narrativa

Marisa Madieri
Marisa Madieri
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

«Els seus cabells lluminosos i tendres es cargolaven a l’entorn del centre del cap com pètals d’una margarida al voltant del botó groc, amb un moviment en espiral que formava un molinet d’ombra, una petita galàxia d’or brunyit». Qui escriu així és Marisa Madieri (en la traducció que per a Minúscula va fer Marta Hernández Pibernat). L’or brunyit és en realitat el que la mà de l’escriptora de Fiume és capaç d’extraure de les paraules senzilles, i per això potser fonamentals, amb què descriu l’exili que, junt a desenes de milers d’italians, va patir només acabada la Segona Guerra Mundial. La ciutat de Fiume va deixar de ser italiana per a passar a ser Iugoslava i anomenar-se Rijeka. Avui ja no és Iugoslàvia, sinó Croàcia. Les fronteres no deixen de ballar una estranya dansa en aquesta Europa nostra.

De les terres de la península d’Ístria i de Fiume van eixir disparats com fletxes amb destí incert els italians que havien quedat sota domini de la Iugoslàvia partisana de Josip Broz, àlies Tito.

confegir en un dietari els bocins perduts d’una infantesa trencada i d’un temps perdut entre els objectes que no poden estar-se al seu lloc natural. El pare, per exemple, ha de mantenir en les caixes d’un magatzem la biblioteca

Marisa Madieri, qui va publicar per primera vegada ja prop dels cinquanta i va deixar-nos pocs llibres, és capaç de confegir en un dietari els bocins perduts d’una infantesa trencada i d’un temps perdut entre els objectes que no poden estar-se al seu lloc natural. El pare, per exemple, ha de mantenir en les caixes d’un magatzem la biblioteca traslladada amb cura des de la ciutat perduda. I això durant molts anys. Aquesta espera és la metàfora d’un temps detingut, no a la deriva –perquè hi ha sempre un afany de futur, d’estudi, de superació de les dificultats econòmiques i de tota mena–, però sí un temps aturat. Com només pot ser-ho el temps viscut en un lloc inhòspit, un antic magatzem austrohongarés, el Silos, «un purgatori obscur i boirós» construït per a guardar els cereals i que ara ha de custodiar persones sense llar, exiliats que malviuen amb els estris mínims d’una vida manllevada al costat de les vies del tren, a la ciutat-frontera de Trieste, que ha quedat sota domini nord americà mentre es resolen les qüestions territorials entre els estats implicats en la guerra ja acabada.

Minuscula (2010)

Els dies cauen amb salts inexplicats i els silencis resulten ací cabdals, com la tensió permanent d’un desplaçament forçat que alimenta la nostàlgia al mateix temps que l’aixeta de la malenconia queda clausurada, aturada per a donar pas a una vida que vol ser viscuda amb tanta bellesa, alegria i verd aigua com siga possible. D’això en sabem també perquè alguns dels apunts deixen de referir-se al passat per a il·luminar amb la llum tènue d’una vesprada que ja decau el present amb la vida ja refeta, tot i que un grànul descobert de nou al pit faça créixer l’ombra i la llavor de la destrucció, la llum de l’estiu a les illes habitades pels déus (Cherso, Unie, Canidole, Oriule, la Levrera) ens acostarà a la immortalitat, si més no durant un grapat de dies.

Si la nostàlgia és el dolor (algos) per allò que s’ha perdut, pel nostos (retorn) impossible, ací s’evoca amb una sensació no regressiva, sinó només acaronada pel dèbil distintiu de la malenconia per a poder sempre mirar a un altre lloc i tibar l’arc de la memòria prou per a disparar-lo en el viatge sense trencar la corda que ens ha disposat el destí. Un destí al qual Madieri assisteix sempre amb elegància, perquè aquest és un text elegant, gens atuïdor ni tan sols quan parla de les presents activitats en el CAV, una associació provida. Obert als silencis sobre les figures les quals, tal vegada, il·luminen els nostres racons sense fer-se notar. Així, per exemple, la mare, silent davant l’àvia poderosa i ja muda, arrabassada per l’alzheimer, tot just després de la mort d’aquesta. Menys silenci hi ha sobre l’àvia Quarantotto, que domina totes les escenes en què apareix i que és descrita com algú que ho vol tot sota el seu domini, tot i que l’extensió d’aquest domini siga un camp de refugiats, del qual acaba esdevenint «alcaldessa» honorífica.

records a la vora de l’Adriàtic en un món de fronteres canviades i éssers humans sacsejats per la Història

I tot això són records a la vora de l’Adriàtic en un món de fronteres canviades i éssers humans sacsejats per la Història. De nou el temps ens l’ha jugada mentre hem tingut afers diversos i no hem deixat de preocupar-nos per la immediatesa d’una vida que s’esmuny mentre s’agita en els nostres dits. De sobte, si tenim sort, un dia conquerim la «profunditat del temps». Un temps «abans gairebé sense dimensions» i ara eixamplat «en hores lleugeres», poblat de ressonàncies i records que «es recomponen com en un mosaic i que emergeixen en petits remolins d’un magma indiferenciat que s’ha anat acumulant durant molts anys en un fons obscur i desatès».

Claudio Magris ho fa notar en un postfaci que li costa d’escriure, diu, després de la desaparició de la seua dona en 1996. Ací s’hi veu un amor plural per la frontera i un càntic molt més d’esperança que d’enyor, tot i que de vegades poguera semblar el contrari. Una esperança pel significat que, en una vida, adquireix el pas del temps, pel «pes i alhora la lleugeresa de l’existència».