‘Roma. Imatges de la memòria’, de Josep Picó

per Salvador Vendrell

Assaig

Josep Picó
Josep Picó
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Òbric el llibre Roma. Imatges de la memòria de Josep Picó i, en endinsar-me un poc en les seues pàgines, pense que el podria qualificar de llibre de viatges, de memòries, però també d’història, perquè, encara que es tracta d’una experiència personal, ens explica la ciutat del temps en què hi va viure de jove, entre els anys 1968 i 1971. És a dir, que Picó va viure la Roma de les crisis de la segona meitat dels anys setanta del segle XX; la de les mobilitzacions a favor dels drets socials, l’habitatge, la sanitat... I tot vist des de la perspectiva d’un jove que volia ser sociòleg, que venia de la «pacífica» i grisa dictadura franquista: «Vaig passar de la nit al dia a l’epicentre d’una de les democràcies més vives i més mogudes d’Europa». La Roma de l’antesala de la violència i els atemptats que, pocs anys després, marcaren profundament la societat italiana.

ens ofereix una civilització que no només comprén tots els estils arquitectònics, artístics i estètics, sinó que els conserva a flor de terra, com un immens museu

Picó ens ofereix una imatge de la singularitat de Roma. Ens ensenya com una ciutat se singularitza de les altres ciutats per la seua dimensió temporal, pel seu passat mil·lenari que ens ofereix una civilització que no només comprén tots els estils arquitectònics, artístics i estètics, sinó que els conserva a flor de terra, com un immens museu. Passejant pels carrers ens podem trobar amb les restes conservades de l’arquitectura antiga, els palaus del Renaixement, les esglésies i escultures del barroc, i els monuments moderns de l’època umbertina. Tot concentrat en el mateix territori.

El llibre comença explicant que un col·lega d’estudis mantenia que un sociòleg havia de conéixer la ciutat de fora cap a dins, al contrari que fan tots els turistes. Per això, en les primeres pàgines passegem per barris tan populars com el Trastevere que ha originat i continua produint molta literatura. Ens endinsem en el barri hebreu, en el Testaccio, en el Coopedè i... Seguim per un cinturó de pobresa, al voltant de Roma, a la perifèria, amb cases construïdes de runes i materials de despulles diverses. Abans d’entrar a la Roma antiga, paga la pena de visitar els pobles, com ara Frasqueti, Albano, Rocca di Papa...

D’aquesta manera la Roma que es va trobar Picó era «una ciutat moderna, amb trànsit rodat intens, cartells lluminosos i aparadors de moda, mesclats amb palaus antics de façanes molt brutes, fonts monumentals de l’època barroca, restes conservades de l’antic imperi, esglésies per tot arreu... i tot envoltat de barris obrers i despulles miserables dels baraccati. Una mescla incoherent i anàrquica de moltes èpoques i estils, habitada per un ciutadania sorollosa, loquaç i molt viva».

Afers (2021)

I la seua experiència, et convida a visitar el Fòrum rodejat de tanques, amb els seus itineraris assenyalats. A descobrir com el Renaixement fou la cloenda del període medieval i encarna una nova mentalitat que cerca el seu impuls en l’antiguitat clàssica i dona pas a l’humanisme. I ens parla de dues peces fonamentals i molt significatives, el Moisés de Miquel Àngel i de l’Escola d’Atenes de Rafael. Del Barroc ens diu que ha sigut interpretat, exageradament, com l’estil de la Contrareforma. I no era només això. Es tractava, a més, de convertir l’església en la imatge del cel en la terra. Calia donar una resposta al racionalisme i la severitat del Renaixement i inflamar la fe dels creients, però també, sobretot, calia ostentar i mantindre el prestigi d’una Roma que estava en crisi, degut al predomini de la política absolutista dels estats europeus. I segueix amb la proposta de visitar les fonts barroques que, siguen de Bernini de Salvi o de qualsevol altre, tenen un tret essencial: els arquitectes han fet baixar la pica per tal de fer visible la superfície mudable de l’aigua. I et convida a contemplar les obres de Bernini, que va intervindre en gairebé totes les grans obres d’arquitectura i que és el gran protagonista del Barroc i amb qui l’estil artístic arriba a la seua apoteosi.

no s’oblida de la vida política, ni del PCI  -el partit comunista més gran d’Europa- ni de part de la història dels comunistes. Ens parla de Togliatti; de la lluita obrera; de les escissions en el partit; de la nova esquerra

Picó, però, no s’oblida de la vida política, ni del PCI  —el partit comunista més gran d’Europa— ni de part de la història dels comunistes. Ens parla de Togliatti; de la lluita obrera; de les escissions en el partit; de la nova esquerra; de l’autono caldo com a continuació del maig francés de 1968, amb diferències tan evidents com que el Partit Comunista i els sindicats italians eren estructures molt més fortes que a França; de l’aparició del terrorisme... És a dir, fa un bon repàs al panorama polític i social d’aquesta segona part de la dècada dels seixanta. Tot això sense deixar de contar la seua experiència professional, com la ara  confecció de la seua tesina...

I, finalment, la vida cultural: «En quatre dies vaig passar d’un clima de desinformació i despolitització total a un altre d’informació i politització global». No sols hi havia periòdics de dretes i d’esquerres, o portaveus de partits polítics, sinó que calia filar més prim, perquè hi havia dintre la dreta els diversos corrents de la Democràcia Cristiana. En definitiva, la batalla de les idees. Tot això, sense oblidar la pluja de llibres. Itàlia era considerada el quart país europeu que feia més traduccions, «fins al punt que, com deien irònicament alguns dels nostres professors, si voleu llegir tot el que es publica en el món, no cal aprendre llengües, sols convé que aprengueu italià.» I els corrents estètics com el neorealisme del cine i la literatura, el grup 63. Sense oblidar la comèdia...