L’alliberament d’un entorn hostil: ‘Solitud’, de Caterina Albert

per Pau Alemany Fernàndez

Narrativa

L’alliberament d’un entorn hostil: ‘Solitud’, de Caterina Albert
L’alliberament d’un entorn hostil: ‘Solitud’, de Caterina Albert
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Un parell de mesos enrere, mentre assistia a una de les classes del Màster de Professorat de Secundària, unes companyes ens van plantejar una senzilla activitat entorn del concepte de soledat. Aquesta consistia a descriure amb una sola paraula què era per a nosaltres, quin significat li atorgàvem i, a continuació, explicar a la resta de companys el perquè de la nostra interpretació. Amb les paraules que cadascú havia contestat projectades a la pissarra, de seguida es va conformar una dualitat de significats entre els qui havíem fet una interpretació més positiva, amb paraules com ara tranquil·litat, pau, o reflexió, i aquells que n’havien fet una altra de més negativa, amb paraules com són tristesa, pèrdua o por. Òbviament, no hi havia respostes correctes o incorrectes; les respostes cobraven sentit des de la subjectivitat de cadascun de nosaltres. Els més optimistes havíem interpretat la soledat com un estat temporalment breu, efímer, uns moments de pausa entre l’agitació social en què vivim. Per contra, aquells que havien optat per la interpretació nociva del concepte, ho feien des d’una visió de perdurabilitat en el temps, d’estat vital.

la Mila, una dona que es trasllada a viure amb el seu marit a una ermita perduda enmig de la muntanya. La infelicitat del seu matrimoni i l’escassetat de relacions socials

Si Caterina Albert haguera estat present en aquella classe, de segur que s’hauria identificat amb el bàndol de la interpretació negativa. Així ho deduïm, almenys, per la visió que mostra en la novel·la Solitud, considerada com una de les més rellevants del Modernisme català i que l’autora va signar sota el pseudònim de Víctor Català. El fatalisme, l’obscuritat i la tristesa planegen i impregnen la novel·la de manera omnipresent, com una boira que penetra a poc a poc, però amb un ritme incessant. Publicada per fascicles en la revista Joventut entre 1904 i 1905 –no fou fins el 1908 quan l’obra es comercialitzà de manera unificada–, està narrada des de la subjectivitat de l’individu, de manera que trenca amb el realisme novel·lístic imperant en les dècades anteriors.

L’obra descriu la crisi existencial de la seua protagonista, la Mila, una dona que es trasllada a viure amb el seu marit a una ermita perduda enmig de la muntanya. La infelicitat del seu matrimoni i l’escassetat de relacions socials amb què conviu condueixen forçadament la protagonista cap a un descobriment interior de la pròpia individualitat, com una espècie de rebel·lió contra la seua pròpia concepció personal que desembocarà en catarsi. La Mila fracassa obstinadament en la integració social al seu entorn i se sumeix en un aïllament continu que l’aboca a la depressió perpètua. Només el pastor Gaietà, home de pau i lluminositat, aconsegueix a través de les seues conversacions imantar-la de nou puntualment a la societat.

Edicions 62 (2021)

Per entendre el significat de l’obra hem d’analitzar en tres pinzellades el moviment històric en què es contextualitza. Entre les acaballes del segle XIX i principis del XX emergeix vigorosament un moviment politicocultural que anhelava transformar la societat catalana: el Modernisme. La modernitat i el nacionalisme s’elevaren com a estendards d’una efervescent societat burgesa i industrial que irrompia a Catalunya i que buscava reenganxar-se als nous corrents moderns europeus per superar els dèficits culturals que s’arrossegaven des del segle anterior. Al País Valencià, en canvi, el modernisme a penes s’instaurà degut a la preeminència agrícola de l’economia valenciana. Aquest moviment aixoplugava diversos corrents artístics, entre els quals s’inclou el simbolisme, que és el que apareix a la novel·la Solitud. Així doncs, Caterina Albert ens mostra el conflicte entre l’individu i el seu entorn mitjançant una sèrie d’elements simbòlics que transgredeixen el seu significat literal.

la muntanya és l’element simbòlic més rellevant, a través de la qual s’evidencia l’evolució anímica de la protagonista, en una mena de simbiosi emocional entre ambdues

D’una banda, la muntanya és l’element simbòlic més rellevant, a través de la qual s’evidencia l’evolució anímica de la protagonista, en una mena de simbiosi emocional entre ambdues –la muntanya i la Mila. Així doncs, el paisatge ennuvolat, gris i fred de la muntanya coincideix amb el seu estat anímic. D’altra banda, els personatges antagònics del pastor Gaietà i de l’Ànima representen la confrontació de la bondat i la maldat. El pastor és l’única llum que il·lumina la fosca soledat en què està immersa la Mila. És una persona afable i respectuosa que li ofereix suport emocional i li ensenya a sobreviure en el context advers de la muntanya. L’Ànima, per contra, representa els instints terrenals de l’home, la barbàrie natural i visceral. Desprén una aura de negativitat i obscuritat, ràpidament detectada per la Mila, que s’escampa al llarg de l’obra i que acaba brutalment mostrada al final de l’obra.

La novel·la traça el procés intern de captació de la realitat de la Mila des de la subjectivitat narrativa i, a mesura que avança, ens revela quins són els efectes que l’entorn provoca en ella. Paradoxalment, la solitud i la desgràcia a què es veu abocada li serveixen per prendre consciència de la seua individualitat i de la seua voluntat personal, en un procés de rebel·lió que cristal·litza al final de l’obra. De segur que, si Caterina Albert haguera estat present en aquella classe del Màster, s’haguera decantat per descriure la soledat amb el terme alliberament.