Premis 25 d’abril, a Benissa

per Víctor Labrado

Entre-veus

Premis 25 d’abril, a Benissa
Premis 25 d’abril, a Benissa
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Entre altres rituals, costums i accions que ara mateix es reprenen amb la decadència de la COVID 19, sumant-se a l’alegria postpandèmica –ja vorem, ja vorem...– i encara amb el dubte si cal posar-se o no la mascareta, desacostumats com estem a aquestes demostracions ciutadanes, tornen a celebrar-se els XLII premis literaris de Benissa en la forma i data acostumades: obrint les festes a la Puríssima Xiqueta i celebrant-ho al Centre d’Art Taller d’Ivars, antiga fàbrica de mobles recuperada, que és ara un magnífic espai, esplèndid de dimensions i parament.

Comença l’acte per la part de les arts plàstiques, s’adjudiquen premi i accèssits Salvador Soria de pintura i, bressats per la veu i la música de Coeli Jazz Quartet, que són un grup de Benissa mateix, que ho fan molt bé, entrem en la part literària de la festa, objecte d’aquesta crònica.

Miquel Borrell, Ferran Garcia-Oliver, Mercé Estrela i Eugeni Adolf Monjo

Amb el temps, els Premis 25 d’abril de Benissa han anat definint un estil propi, que els singularitza respecte d’altres.

En una gran pantalla es retransmet com un membre del jurat, o bé la regidora de cultura o l’alcalde, donen a cada guanyador la notícia que ha rebut el premi corresponent. A l’altra banda dels auriculars, des del domicili de l’afortunat, se sent la veu de sorpresa, d’alegria, fins i tot d’incredulitat. Resulta impagable el moment en què Elvira Cambrils, del jurat de narrativa, reconeix al guanyador Miquel Borrell –gironí, amb Memòries d’una borda– que entre els membres del jurat «pensaven que era una dona». El malentès s’ha produït per l’estil, per la sensibilitat de la veu narradora...

Completen el quadre de guanyadors Mercé Estrela Tena, de Catarroja, amb Marinada, per poesia, Sílvia Navarro Perramon, de Barcelona, amb Tenir un fill, plantar un arbre, per teatre, i Eugeni Adolf Monjo Pasqual, per investigació, amb Personalitat valenciana de la Marina Alta. Aquest darrer, en el col·loqui entre guanyadors, es mostrarà com un senyor imprevisible i benhumorat.

Raül Martínez Ivars, Miquel Borrell, Mercé Estrela i Eugeni Adolf Monjo

L’estudi de la personalitat a què fa referència el títol correspon a un treball molt laboriós, fet al llarg d’algunes dècades, sobre la fraseologia comarcal, des de brindis a oracions, per posar dos extrems. Ens serveix alguna peça com a mostra d’alguns brindis rituals, que calia dir brandant la copa, en aquest cas només davant la persona preferida:

Açò de dins és vi.
Açò de fora és vidre.
Si em gitara amb tu
et faria riure.

 

Ja es veu que, pronunciat en la intimitat més estricta, en situacions –preferiblement– poc divulgables, com a troballa aquesta peça deu haver exigit una exploració laboriosa i pacient, per part de l’investigador. I ens va voler assabentar també que, antigament, un canut, un tros de canya, servia per contenir i dur monedes. Per tant, els usuaris del –aquest sí, famosíssim– brindis «Salut i força en el canut» podrien no haver incorregut en cap actitud pecaminosa, ni tan sols ser titulats com a malparlats. Més difícil de justificar en aquest mateix sentit, va reconèixer el senyor Monjo, seria la versió: «Salut i aroma, i força en la poma.» D’oracions, només en va donar una mostra, una d’atribuïda a un jo femení: «Senyor! Salut per a mi i faena per al meu home...» Vistos aquests dos darrers exemples, es veu que allò de l’empoderament podria haver començat més prompte que no ens pensàvem.

Viena (2022)
Viena (2022)

 

 

Entre altres singularitats dels Premis 25 d’abril, una de ben notable és que els guanyadors per la convocatòria anterior tornen a Benissa l’any següent per presentar davant del públic el llibre ja editat. Així ho van fer Miquel Àngel Lladó i Juli Capilla. Els seus llibres, el poemari Sota l’esqueix, la tanyada i la narració Althaia, pulcrament manufacturats per Viena Edicions, fins i tot estaven posats a disposició del públic. Per mala sort, en canvi La depuració franquista contra el Magisteri Primari a la Marina Alta. El cas de Benissa, no va arribar a temps. Però bé, el senyor Wilson Ferrús, autor d’aquest obra, va saber fer-nos-en cinc cèntims. Més a més, al taulell de recepció hi havia un llista on s’apuntaven els interessats, que la rebran a domicili.

Els 25 d’abril de Benissa, encara, tenen la característica d’oferir una presidència d’honor. I aquesta presidència, any per any, acumula una nòmina molt notable, de la qual els organitzadors es poden sentir legítimament desvanits: Si Joan Fuster va ser president d’honor en la primera convocatòria, l’any 1981, després hi han desfilat personatges tan prestigiats com ara Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Joan Francesc Mira, Josep Iborra... Per dir-ne només alguns dels més coneguts.

Juli Capilla

Enguany tocava la presidència al senyor Ferran Garcia-Oliver. Comença situant els premis de Benissa en aquell corrent d’«impaciència de llibertat» que Joan Fuster reclamava en els Octubre del 1976, i continuava amb unes consideracions sobre el fonament mateix dels premis en general:

N’hi ha que critiquen els premis literaris per motius diversos que van de la subvenció encoberta a l’amiguisme emmascarat, i que fomenten més aviat el bombo i els platerets en lloc de la qualitat. Els premis serien superflus i perjudicials per a la nostra cultura. No puc subscriure els arguments, perquè entre altres raons, agafen la part –la part insignificant d’algun premi mal resolt i pitjor donat– pel tot.

Caldria reconèixer que els premis literaris «han estat una ajuda inestimable per a donar a conèixer autors, facilitar la publicació de les seues obres, propiciar-ne la difusió i proporcionar un estímul econòmic» i, sense aquesta ajuda «no seríem on som, perquè els nostres escriptors, els nostres assagistes i els nostres investigadors naveguen contra el corrent de la cultura i la llengua majoritària, que tenen al seu costat l’Estat, les institucions i el capital privat.»

Per si algú volia acusar d’exageració o exaltació l’orador per les seues consideracions, les falcava amb algun exemple:

L’1 de març passat, fa tan sols mes i mig, el consell de ministres va aprovar un Pla Estratègic de Recuperació i Transformació Econòmica dedicat a promoure la llengua espanyola. A més de destinar-hi 1.100 milions d’euros, preveu mobilitzar-ne altres mil d’inversió privada. Mare de Déu Senyor! 2.100 milions d’euros a la nostra disposició: en faríem meravelles!

Encara que, ben mirat, no ha sigut exactament així, perquè, al final, ses senyories ho han arreglat una mica i «han reservat, d’aquesta pluja de diners públics i privats, 30 milions per a ‘projectes de llengües cooficials’, a repartir, doncs, entre el català, el gallec i l’euskera. És a dir: 1.070 milions per a l’espanyol, com ells diuen, i 30 per a la resta.»

Aquesta proporció, assenyalada pel senyor Garcia-Oliver, des del punt de vista de la justícia no deu estar tan malament com això, si tenim en compte que cap jutge no ha corregut a sentenciar-la com a poc raonable. Com sí que han fet en algunes escoles que ensenyaven massa valencià. Tan bé que aniríem ara mateix si ens hi asseguraren un mínim del 25 per cent...

Ferran Garcia-Oliver

«Però no hem vingut ací a mortificar-nos» va dir just a temps i va continuar:

Crec que la literatura que fabriquem al País Valencià està en un bon moment. El fenomen Noruega, la novel·la de Rafa Lahuerta ha sigut espectacular; però al seu costat hi ha un fum d’escriptors d’una gran dignitat com Manuel Baixauli, Maria Josep Escrivà, Martí Domínguez, Teresa Pasqual, Joan Benesiu, i tants d’altres, sense oblidar els nostres patriarques Joan Francesc Mira, Marc Granell o Josep Piera

I a això cal afegir, sempre segons el senyor Garcia-Oliver, revistes, editorials, per acabar concloent: «Hi ha bones editorials i bons escriptors. Però i el públic lector? Ací és on fallem de manera clamorosa. Fa la impressió que Noruega, com he dit, la novel·la aclamada per més de 17.000 lectors, és flor d’un dia.»

El nostre cas, el cas col·lectiu de tots els valencians és, ara mateix, un cas d’urgència:

Hem de salvar les balenes, el gel de l’Àrtic, l’Amazones i la diversitat mediambiental. Ens hi va la vida del planeta. Però també hem de salvar les llengües. Ens hi va la diversitat d’ecosistemes culturals i lingüístics de la terra [...] i la nostra, en l’any de gràcia de 2022, és una llengua amenaçada i minoritzada.

A banda que no tenim un públic lector prou extens, caldria assenyalar que «La cultura ha estat abandonada i negligida per la nostra classe política, i cal no oblidar que sobre una cultura potent es pot basar tota la resta d’aspectes d’una societat». Sense oblidar els jutges i altres consideracions a fer, perquè «seria injust també descarregar les responsabilitats exclusivament en l’esquena dels nostres representants»:

En cada bugada perdem un llençol, els jutges han canviat l’esperit de la llei pel xarop del garrot, convertits en acadèmics de llengua i sociolingüística, i per si no n’hi havia prou hem perdut les línies en valencià. No és estrany si els abandonaments s’imposen a les incorporacions, sobretot a les ciutats. Per aquest camí podria succeir que es trencarà la cadena de transmissió generacional, com s’esdevingué a Alacant o València.

Wilson Ferrús

De tota manera, més dificultats hauria de voler dir, simplement, més faena a fer, més decisió de futur:

Tot el que hem avançat és impressionant. Situem-nos per un moment en 1980, quan els premis de Benissa començaren la singladura. El panorama era terrible: ni teníem l’escola, ni una Llei d’Ús, ni càtedres de llengua i literatura catalanes a les universitats de València i Alacant, ni ràdio ni televisió públiques, ni la colla esplèndida d’escriptors i escriptores [...] El salt endavant ha sigut prodigiós [...] hem recuperat el prestigi perdut que li donaren [a la llengua] Roís de Corella o Isabel de Villena, i alhora hem sabut valorar com cal les rondalles, el cant d’estil o la muixeranga d’Algemesí, és a dir, tot el pou de saviesa de la cultura popular. El valencià s’ha fet visible en àmbits impensables el 1980, i no solament reclòs en la família. El valencià el volem per a l’art i l’esport, per a la política i el treball, per a la festa i el dol, per a la música i l’amor, com el feien Tirant i Carmesina... Volem el valencià per a la vida sencera.

Crec que els premis de Benissa, el 1980, van comprendre això tan senzill i alhora de tanta transcendència: sí, volem la llengua del País Valencià per a la vida completa. Llarga vida al premis Vila de Benissa.

Després de dit tot això, l’alcalde, senyor Arturo Poquet, com a primera autoritat municipal, va cloure l’acte recordant-nos amablement que l’any que ve, més.

Jo, personalment, pense acudir a sol·licitar el meu exemplar de Personalitat valenciana de la Marina Alta, per estudiar-me el tema aquell dels brindis i les oracions.