‘El vicecònsol’, de Xavier Serra

per Maria Ferragud

Narrativa

Xavier Serra
Xavier Serra | Afers
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Després de publicar la seua primera novel·la, Espurna (2021), l’assagista Xavier Serra n’afegeix una de nova a la col·lecció Narrativa de l’editorial Afers, El vicecònsol (2022). Aquesta novel·la sense ficció beu de l’estil generat arran de les seues Biografies parcials, també publicades per Afers, que s’han basat en entrevistes a personatges significatius en la història recent del País Valencià.

El vicecònsol ens transporta als anys seixanta, a un dels moments més tensos de la Guerra Freda, i ens conta la història del diplomàtic estatunidenc Timothy Towell, amb qui l’autor va poder mantenir una conversa de més de sis hores fa uns quants anys, que va ser el germen d’aquesta novel·la.

inclinat a atorgar la primacia política a les elits i simpatitzant del Partit Republicà, se li va encomanar, paradoxalment, la tasca d’identificar i vigilar a discreció els grups clandestins contraris a la dictadura franquista

Després d’uns quants intents frustrats d’entrar a formar part del servei diplomàtic dels Estats Units, Timothy Towell és destinat com a vicecònsol a València, una ciutat de la qual a penes havia sentit a parlar. Towell, val a dir, és un home intel·ligent, curiós com a mínim, educat i d’allò més preparat per a excel·lir en la seua tasca com a vicecònsol. A ell, inclinat a atorgar la primacia política a les elits i simpatitzant del Partit Republicà, se li va encomanar, paradoxalment, la tasca d’identificar i vigilar a discreció els grups clandestins contraris a la dictadura franquista. Ací rau, sens dubte, el gran interès de la novel·la de Serra, atès que ens fa redescobrir la història del País Valencià als anys seixanta, una història que coneixem bastant bé i que, això no obstant, ara se’ns presenta des d’una perspectiva completament nova. Ja no sentim veus d’un bàndol o de l’altre, dels partidaris de la dictadura o dels dissidents, sinó una veu llunyana, una veu estrangera, ni més ni menys que la d’un diplomàtic dels Estats Units. Això no només ens permet fer-nos una idea de quins eren els interessos nord-americans respecte d’Espanya, sinó que, a més a més, ens transmet de primera mà quina és la imatge que té un estatunidenc de la situació del franquisme al País Valencià i a tota la resta de l’estat espanyol. D’això, en destacaria tres passatges que considere ben curiosos.

En primer lloc, Towell esperava trobar a València vertaders líders polítics de l’oposició, una organització fèrriament estructurada i amb objectius i ordres clars, però només va trobar, a banda dels comunistes, un grupuscle de joves universitaris desorganitzats que es proclamaven nacionalistes i socialistes, cosa que va desconcertar el consolat americà. Segons les informacions que li van arribar al vicecònsol, aquest grup estava guiat ideològicament per Joan Fuster. Un dels episodis més sorprenents de la novel·la és quan Towell entrevista Fuster i descobreix que, tot i ser la figura més visible de l’oposició al franquisme al País Valencià, no era un polític; tota la seua influència l’exercia per mitjà dels escrits que havia publicat.

Afers (2022)

En segon lloc, un altre passatge que mereix unes ratlles és la publicació del número 24 de l’Identity Magazine, una revista literària de la Universitat de Harvard, amb títol Anthology of Valencian Realist Poetry, en què participaren els estudiants amb qui Towell havia estat en contacte. És més, ell mateix en va finançar bona part de les despeses. El número s’imprimí a València i part del tiratge es va distribuir als Estats Units. Es tracta d’una edició bilingüe i en la versió anglesa es va poder denunciar obertament la repressió lingüística que exercia la dictadura franquista. Hi havia poemes de Maria Beneyto, Joan Valls, Carmelina Sánchez-Cutillas, Joan Riera i Lluís Vicent Aracil, entre d’altres. Resulta ben sorprenent, i fins i tot colpidor, que Towell, amb la seua ideologia republicana, arribés a establir tants lligams amb els estudiants fins al punt que el consideraven el seu aliat.

Amb un estil directe, sense embuts, àgil, periodístic però literari, la novel·la es troba a mig camí entre el reportatge i la novel·la d’espies. Però, sobretot, El vicecònsol destaca pel grandíssim interès dels fets que s’hi narren

En tercer lloc, destacaria l’episodi de l’accident nuclear de Palomares i la bomba perduda al fons del mar. El 1966, un B-52 Stratofortress carregat amb bombes atòmiques i un avió cisterna KC-135 de les forces aèries nord-americanes es van incendiar en ple vol durant una operació d’aprovisionament de combustible. Per sort, les bombes no estaven armades en el moment de l’accident; tres van caure a terra, però la quarta es va perdre al mar i passaren molts dies fins que es pogué trobar. El govern espanyol va fer ben poc per tranquil·litzar la població. De fet, els militars nord-americans encarregats de descontaminar l’àrea duien a terme les operacions com si allà no existís cap mena de govern. Sobre aquest episodi es desprèn aquesta cita, que convida a plantejar-nos en quina mena de país vivíem i en quina mena de país vivim: «Towell creia que tots els Estats reconeguts per l’ONU es podien classificar en dos grups: el dels que fotien els altres Estats sempre que podien i el dels que només sabien fotre els seus ciutadans. [...] El cas més clar del segon grup li semblava que era Espanya».

El vicecònsol combina molt encertadament diverses tècniques narratives: hi ha capítols en què l’autor parla en primera persona de la seua experiència, de com arribà a conèixer Towell; en altres, és el mateix vicecònsol qui ens conta la seua història; i, en la resta, la història es conta en tercera persona. Amb un estil directe, sense embuts, àgil, periodístic però literari, la novel·la es troba a mig camí entre el reportatge i la novel·la d’espies. Però, sobretot, El vicecònsol destaca pel grandíssim interès dels fets que s’hi narren (i per la reflexió inevitable a la qual t’aboquen), que et mantenen atenta i amb ganes de saber-ne més des de la primera pàgina fins a l’última.