'Corpus', d'Alba Camarasa

per Jaume C. Pons Alorda

Poesia

Alba Camarasa
Alba Camarasa
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Hi ha un tret que comparteixen un autor canònic de la literatura catalana com Quim Monzó i una sorprenent autora nord-americana com Aimee Bender: l’acceptació quasi immediata de la màgia com a fet quotidià un cop aquesta es produeix. Una vegada ha tingut lloc un fet sobrenatural no passa gaire estona que aquest s’integra dràsticament a la consciència dels personatges. Aquesta curiosa capacitat camaleònica és positiva, per una banda, perquè demostra que l’ésser humà té una brutal capacitat d’adaptació, però també és negativa, per l’altra, ja que, al final, tot acaba essent engolit per la mediocritat del tristíssim imperi de la realitat. És així com la part sorprenent, inèdita, de l’inexplicable dura poc. Potser massa poc. Amb poc temps de marge, l’impossible esdevé comunal. Pasolini parlaria d’aquest procés en termes de “conformisme” i “homogeneïtzació”. Foucault recordaria la capacitat engolidora dels sistemes de poder en ser capaços d’absorbir els intents de revolta amb una facilitat gairebé escandalosa, i no cal esmentar que el capitalisme ha demostrat ser un caníbal forat negre en aquest sentit. Sembla que les noves generacions han integrat molt bé aquest pacte amb el miracle, aquesta devoradora capacitat dels sistemes per neutralitzar revolucions, i ho han integrat perfectament als seus textos. És el que he sentit llegint els poemes que formen el poemari Corpus d’Alba Camarasa, que va obtenir el primer Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila 2021 i s’ha publicat a AdiA Edicions.

els poemes de Corpus de Camarasa: com trencaments violents amb el fet quotidià i com una possibilitat cívica per reinventar el món, un univers social però també una cosmovisió personal

L’autora, nascuda a Guadassuar el 1987, ja s’havia donat a conèixer al públic majoritari amb un altre guardó per a noves veus: el 46è Premi de Poesia Vila de Martorell amb Llet de glacera, publicat a Viena Edicions, tot i que és cert que abans ja havia format part de l’antologia panoràmica Tibar l’arc. Una mirada a la poesia valenciana actual, a cura d’Alfons Navarret, amb pròleg d’Enric Sòria i edició a la ja desapareguda Tria Llibres. Alba Camarasa ja havia publicat tres reculls més: La farina que admeta (Germania, 2012), Apologia dels dies (Bròsquil, 2009) i Dreceres i naufragis (Publicacions de la Universitat de València, 2008). Pels poemes que li he llegit, entenc que la poètica de Camarasa passa per una balança en la reinvenció de la realitat i l’acceptació resignada d’aquesta. Així en els seus versos dóna característiques antropomòrfiques a entitats no humanes, reinventa paisatges com ara el de Pompeia a través d’una nova teoria dels afectes, imagina eres glacials que sorgeixen de dins o imagina que els arbres fan pedres, imatge que una altra poeta, Anna Gual, ja havia desenvolupat l’any 2016 en El tubercle, XXXVI Premi Senyoriu d’Ausiàs March i edició a 3i4. Però si Gual arribava a aquesta imatge per aconseguir un estranyament gairebé oníric que sintonitzés amb la pròpia raresa experiencial, Camarasa ho fa per acceptar el repte i iniciar un altercat amb els fruits d’una nova natura lítica, com si ens vingués a dir que, pel poc que ha de durar la sorpresa, que almenys el resultat de la violentació amb el món ens ofereixi eines per continuar lluitant.

Adia (2021)

Així es despleguen els poemes de Corpus de Camarasa: com trencaments violents amb el fet quotidià i com una possibilitat cívica per reinventar el món, un univers social però també una cosmovisió personal. Aquest desplegament, però, no renuncia a la ironia, i els mateixos títols dels poemes semblen una paròdia del gènere: com si la veu poètica sabés molt bé quins són els textos que s’haurien d’escriure per acabar de pertànyer al gremi o per esser poeta finalment. Així els títols comencen en la gràcia i acaben en la crítica subtil: “El de Déu”, “El de la ferida”, “El de la falla”, “El de matar-te”… Aquesta autoconsciència metaliterària fa que l’estètica de Camarasa lligui molt bé amb la d’Anna Gual, ja esmentada, però també amb la d’altres autores, com Silvie Rothkovic. El poema, per tant, no és tan sols un territori en què a través del llenguatge s’expressa una idea o una emoció a flor de pell, és també el camp de batalla en què es persegueix la forma i el vehicle comunicatiu més adient per a l’expressió, i això passa per un coneixement de la tradició però també per un diàleg amb altres disciplines. En el cas d’Alba Camarasa, hi ha contactes amb el treball social, la crítica civil, la filosofia, la història o la botànica.

subtils però densos, admeten moltes lectures i relectures, i basteixen un fil conductor a través de les flors i de tot l’imaginari que engendren al seu pas. Cal lloar la gosadia de Camarasa de tornar al tema floral sense ser cursi, reiterativa o tòpica. Repte superat. I amb nota

Els quaranta-quatre poemes de Corpus tenen mides diferents: hi ha poemes més narratius, com “El de l’arbre pedrer”, però també breus versos sintètics que esdevenen una composició sencera. Tanmateix tots tenen l’alè d’una veu que, amb ironia i mala llet, exposa les misèries i malda per deixar intuir la força d’una personalitat rebel enfrontada a les putades constants que el món presenta, ja sigui una persona amb qui s’ha de fer tots els possibles per acabar amb ella (“Ja era hora de matar-te en un poema. / I resolt això, tornar a les flors i portar-te’n un ram”) o acceptar finalment les lleis de la mort perquè tot el que ens envolta porta el seu segell (“Dèsset anys després he llegit el dol com una au”). La majoria de poemes són subtils però densos, admeten moltes lectures i relectures, i basteixen un fil conductor a través de les flors i de tot l’imaginari que engendren al seu pas. Cal lloar la gosadia de Camarasa de tornar al tema floral sense ser cursi, reiterativa o tòpica. Repte superat. I amb nota. A més a més, l’estructura del recull és sòlida i presenta una idea comuna de fons: el resultat és un complex tractat emocional del segle XXI amb la doble vida de les plantes com a símbol perpetu. Perquè, per molt habituals que semblin, per molt que formin part de moments vitencs memorables, les flors també tenen l’opció de ser aquest miracle quotidià que encara ens sorprengui una mica o que abraci sentiments de tota casta sense perdre la seva força revoltada, el seu fermall amb una natura que, malgrat la monstruositat humana, no acaba de ser conquerida del tot. No tot està tan perdut, doncs.