‘Educar per al col·lapse’, de Jordi Marín i Monfort

per Vicent Garcia Devís

Assaig

Jordi Marín Monfort
Jordi Marín Monfort
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

«L’any 2020 la humanitat va consumir 1,6 planetes Terra. No cal dir que —consumir 0,6 planetes Terra de més— és fa a costa de les generacions futures perquè, evidentment, el planeta és finit. Davant d’aquest escenari només hi ha una possibilitat real, malgrat que no agrade als mercats: decréixer». Créixer de manera sostinguda, com es diu des del món de la política i l’economia? «No! Això és una fal·làcia! Consumir menys, decréixer és l’única solució. El capital no es conformarà a guanyar menys diners. Tenim una vaca i no podem beure’s la llet de dos animals». Aquesta és una de les idees bàsiques d'Educar per al col·lapse (Onada 2022).

L’autor i analista, Jordi Marín, professor de física i química de l’IES de Vilafranca (els Ports), adverteix que cavalquem cap al col·lapse en la segona meitat del segle XXI per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social o per la pèrdua de diversitat. Marín ens alerta que, si no sorgeix una resposta global ràpida i eficient, la nostra civilització canviarà i donarà pas a una altra societat a la qual la humanitat s’haurà d’adaptar de manera forçada.

Després de molts anys de deslocalització és urgent una indústria de proximitat i un consum alimentari de quilòmetre zero

Jordi Marín, com a mestre, proposa en aquesta radiografia d’un món canviant que, des del sistema educatiu, no es pot ser simplement espectadors passius d’aquests canvis, sinó que «Tenim la responsabilitat de preparar cadascuna de les generacions que passen per les nostres aules per a un futur complex que no serà com es planteja des de diversos sectors de la política i el món empresarial, en un espai caduc d’un capitalisme salvatge. Aquest és l’objectiu del llibre, reflexionar obertament i convidar al debat sobre el nostre paper com a professors a l’hora de formar i educar el jovent davant d’un futur que ja està ací», emfatitza Marín en aquest manual clarivident.

Onada (2022)

La pandèmia, el confinament, la vida a través de les xarxes, les grans migracions i les guerres com la de Síria i ara la d’Ucraïna… tot es troba en un continu procés de transformació al qual caldrà adaptar-se. Un primer món on un consum desaforat s’apuntala en el cervell metafísic global de la societat. L’esgotament de les matèries primeres com ara el liti, el cobalt o les «terres rares» generaran un escenari en el qual, davant de la finitud d’aquests minerals, només els més rics podran tindre un smartphone o un altre aparell electrònic. Moltes vegades, aquests materials es troben en zones de conflicte o en guerra, com són Ucraïna, Rússia, Iraq o el Sàhara Occidental… i això ho complica tot més encara. Els materials fòssils com ara la benzina s’esgotaran i no es podrà sostenir la vida com ara la concebem, només amb les energies renovables.

La mirada d’aquest llibre està posada en el futur, manté l’autor. «Com a professionals de la docència hem d’assegurar una educació basada en el desenvolupament autònom dels individus que componen la societat global».

no es tracta de futurologia i els científics ho saben: l’accés a l’energia no bastarà per a tots els consumidors. Ja està passant: moltes famílies no tenen accés a la calefacció en hivern

Jordi Marín repassa els canvis experimentats en les generacions de la seua família que l’han precedit: els besavis vivien al mas i eren pràcticament autosuficients. Després, l’arribada de la indústria, una guerra civil i una llarguíssima postguerra van condemnar la vida dels masos i es va abandonar el camp. «Si es produeix el col·lapse, és possible, que la gent es replegue als pobles on resultarà la vida més fàcil que a les grans ciutats, una nova ruralitat positiva.»

El món canvia i no ens n’adonem: els bancs penetren en el món educatiu per a formar homes i dones que s’adapten a la cadena de producció, els esclaus del futur. Pensem que no contaminem treballant a l’ordinador, mirant Netflix o buscant a la Viquipèdia? Contaminem més que els cotxes! Refrigerar i mantenir els «Núvols» de Drive o d’altres plataformes emet més diòxid de carboni que altres activitats humanes.

El llibre defuig el catastrofisme, però albira un futur molt negre si no es produeix un gir radical. Segons l’autor, no es tracta de futurologia i els científics ho saben: l’accés a l’energia no bastarà per a tots els consumidors. Ja està passant: moltes famílies no tenen accés a la calefacció en hivern, a l’habitatge o l’aigua. Vivim en un món «finit» en el qual la riquesa, cada vegada està més mal repartida: segons Credit Suisse, el 2020, el 44% de la riquesa estava en mans de l’1 per cent de la població.

Després de molts anys de deslocalització és urgent una indústria de proximitat i un consum alimentari de quilòmetre zero. En la flora de la Terra s’experimenten alteracions rellevants com ara la desaparició d’algunes espècies o el canvi en els patrons migratoris d’algunes aus i de floració de moltes espècies vegetals i l’augment del nivell del mar, un trasbals climàtic. Reduir les emissions implicaria decréixer, frenar l’economia, i això, en el context actual, cap potència econòmica està disposada a fer-ho.

«Parlen ara d’ampliar el Port de València o l’aeroport del Prat, enmig dels aiguamolls del Delta del Llobregat. Treballen per al col·lapse», adverteix Marín. «I si algun dia, després d’un tall elèctric, no tornara la llum? Què faríem?», afig.

«Mengem cireres per Nadal, raïm al març i carxofes a l’agost. Això és només un exemple del disbarat més normalitzat.»

En el pròleg, el professor i biòleg Martí Domínguez secunda la necessitat peremptòria de canviar el model econòmic basat en els hidrocarburs i defensa el paper del professorat en formar el seu alumnat: «El destí d’un escolar depén, moltes vegades, de l’atzar providencial, de tindre o haver tingut un bon mestre.»