‘Confessions’ de (st.) Agustí d’Hipona

per Laura Ramos Cartanyà

Assaig

Sant Agustí d’Hipona
Sant Agustí d’Hipona
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Aurelius Agustinus nasqué el 354 a Tagaste –ciutat de Numídia, a uns 200 Km. de Cartago– en ple declivi de l’Imperi Romà. Fill de Patrici, pagà, i (sta.) Mònica, cristiana. Aleshores el cristianisme no era tan lluny dels temps de clandestinitat. La transició del paganisme al cristianisme com a religió oficial de l’imperi es dugué a terme en menys d’un segle i fou promoguda pels edictes de Constantí I i, finalment, el de Teodosi.

el punt de màxima inflexió en la vida d’Agustí, car aquí neix la veu introspectiva que el va fer posicionar-se com el primer autobiògraf amb la construcció de les seves Confessions onze anys més tard

Amb l’absència prematura del pare, Agustí s’impregnà de la influència de Mònica. Agustí havia demostrat durant la seva infantesa un gran intel·lecte i un desig de coneixement, els quals es veien truncats amb freqüència per la seva apatia jovenívola i el seu nervi irreverent. Fou amb un diàleg perdut de Ciceró, Hortensius, que es decidí a encaminar-se en l’estudi de la filosofia. Aquesta empresa no resultà gens fàcil degut al baix nivell econòmic de la família. Tanmateix, gràcies a l’ajuda de Romanius, als disset anys fou enviat a Cartago a estudiar i allà entrà en contacte amb la seva faceta més passional, inicià una relació de quinze anys amb una dona que li donaria un fill, però de qui mai n’esbrinarem el nom i, a més, entrà en contacte amb el maniqueisme.

Podem comprendre la ràpida adhesió a aquesta religió, car un dels problemes que es fa més palès en la seva obra és el de l’origen del mal. Agustí argüeix que el mal és l’absència del bé, el no-res, la manca de tot propòsit. En la filosofia platònica el mal té una relació amb el bé diferent de la que ens presenta el maniqueisme; no és pas una força contrària, sinó que és comprès com una realitat inferior, com l’ombra que sedueix els individus per fer-los donar l’esquena a la llum.

Proa (2007)

De retorn a Tagaste, obrí un centre de filosofia i lògica i la mare, alterada per la conversió del seu fill, el va fer fora de casa. El projecte s’extingí amb la falta d’estudiants i treballà com a professor a Cartago, Roma i Milà. Allà abraça l’escepticisme i el neoplatonisme. Malgrat que aquest últim l’empenyia cap al cristianisme, faltava en ell una puixança de caire més emocional per entregar-s’hi. Així doncs, el filòsof era a l’espera d’un senyal que el bolqués al camí que la seva ànima desitjava i en el qual tant havia insistit la mare.

L’epifania es dugué a terme el 386 durant la lectura d’un fragment aleatori de l’Epístola als romans de sant Pau que deia: «Com escau a ple dia, comportem-nos dignament, sense orgies ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges. Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor, i no us preocupeu de satisfer els desigs terrenals.» La sentència dugué a Agustí a una nova etapa de la seva vida. Amb la conversió al cristianisme abandona la carrera com a rètor, els càrrecs, la parella anònima... tot allò símbol del pecat que havia inundat la seva essència. És aquí on hi ha el punt de màxima inflexió en la vida d’Agustí, car aquí neix la veu introspectiva que el va fer posicionar-se com el primer autobiògraf amb la construcció de les seves Confessions onze anys més tard.

L’aurèola de sant cau del cap d’Agustí, aquesta és la seva singularitat. No és pas un sant qui narra les seves aventures pels prostíbuls de Cartago, és un jove impulsiu

La creació d’aquesta obra és una anàlisi meticulosa de la pròpia ànima, una inspecció de l’interior a la recerca de la seva veritat. Ens trobem davant d’una gran confessió del seu pecat, una confessió que constata la fe i a la vegada també cerca una redempció. Agustí se’ns mostra terriblement sincer pel que fa als seus desitjos, pulsions i pecats.

És rellevant l’episodi del robatori de les peres narrat en el segon llibre. Malgrat no tractar-se d’un gran pecat, no és pas aleatori l’èmfasi i atenció que hi dirigeix. Les peres no tenen la funció de saciar cap desig o necessitat d’aliment, aquestes són llençades un cop robades. El plaer de les peres rau essencialment en robar-les, el pecat d’Agustí prové de l’avorriment. Arriba a la conclusió que la capacitat de discernir entre el comportament correcte i incorrecte no és prou com per a decidir; allò que impulsa el nostre comportament no és l’intel·lecte, sinó l’instint. Així com allò que decantà a Agustí cap a la vida de bisbe, que li atribuiria l’apel·latiu «d’Hipona», fou també un instint.

L’aurèola de sant cau del cap d’Agustí, aquesta és la seva singularitat. No és pas un sant qui narra les seves aventures pels prostíbuls de Cartago, és un jove impulsiu. És la força irracional de l’id l’element clau que atrauria a Freud –a més del possible complex edípic que podríem identificar per la relació amb la mare. Amb Agustí s’inaugura la literatura del jo tal com la comprenem; ens pinta un autoretrat psicològic i sentimental a través del qual recorrem els pensaments. El fet que les Confessions siguin narrades en primera persona té una importància cabdal; cal tenir en compte que la lectura de l’època era feta en privat en veu alta. El lector sintonitzava la seva consciència amb l’experiència d’Agustí; la tasca del filòsof no acabava en l’excelsa dissecció davant del mirall, és també un objecte de proselitisme en el qual busca oferir una exemplaritat didàctica.