‘#onacabaelpoble’, de Francesc Vera

per Nicolás Llorens

Assaig

Francesc Vera
Francesc Vera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

#onacabaelpoble és un llibre que recull 66 fotografies fetes per Francesc Vera –un dels referents de la fotografia valenciana contemporània– entre abril de 2015 i desembre de 2016. Són imatges de format quadrat, ombrívoles i vinyetejades que ens duen a passejar pels afores d’un poble envoltats d’una llum fascinant o d’una boira misteriosa. Paisatges desolats, llocs abandonats i marginals, runes i restes que ningú no desitja, però presentats amb composicions acurades i belles. No d’una bellesa clàssica, a l’ús, sinó amb una bellesa sublim que ens evoca un món ombrívol i estrany. Són imatges formalment inquietants i socialment compromeses. Inquietants perquè, en primer lloc, no hi ha la figura humana i, en segon lloc, perquè l’espai urbà que ens mostra és un espai que s’amaga i se’ns nega.

Com diu Manuel Baixauli en un dels textos introductoris: «Vera extrau art dels racons més proscrits, desprestigiats i ocults de la ciutat, i demostra, una vegada més que l’encant no resideix en l’objecte sinó en la mirada». I tanmateix són fotografies compromeses perquè denuncien la fredor i l’avarícia de l’ésser humà, i mostren també l’estupidesa humana respecte de la natura.

Afers (2022)

Diu Xavier Serra, en el tercer dels textos que ens introdueixen al treball del fotògraf, que «de tots els treballs de Francesc Vera, aquest, iniciat quan ja passava els seixanta anys, és el que més s’acosta a la fotografia documental» i potser té raó, perquè a més del plantejament plàstic que li dona la dimensió estètica al seu discurs, hi ha el posicionament crític respecte del desficaci urbanístic que suposaren els Programes d’Actuació Integrada (els famosos PAI) que esperonaren l’especulació més depredadora del territori i que, en desinflar-se la bombolla immobiliària el 2008, deixaren un paisatge desolat, territori de ningú, que ja no era ni camp ni ciutat, un territori sobre el qual es gira la mirada inquieta del fotògraf, aquell territori on acaba el poble.

«Vera extrau art dels racons més proscrits, desprestigiats i ocults de la ciutat, i demostra, una vegada més que l’encant no resideix en l’objecte sinó en la mirada»

Per a la realització de les imatges recollides al llibre, «Vera utilitza aquest ull cibernètic amb què ens ha dotat la societat de consum», com es refereix Joan Dolç a la càmera amb què s’equipen els telèfons mòbils, «exactament com utilitzem els nostres ulls biològics, acceptant les limitacions que la natura ens imposa en tant que espècie i en tant que individus, tal com acceptem la nostra miopia o qualsevol altra deficiència visual. Però descarta, això sí, i això és l’important, les maneres de mirar imposades, despulla la càmera del mòbil de prejudicis i la converteix en un ull nu». I és que l’eina emprada per a desenvolupar la sèrie, en comte de l’aparell fotogràfic convencional, no és cap altra que un iPhone 5 amb una aplicació, Hipstamatic, pensada per a compartir imatges mitjançant les xarxes socials, per això el títol, un títol apropiat com diu Xavier Serra, tinga aquella forma de hastag que els és habitual).

Es tracta, sens dubte, d’un treball molt recomanable, tant des del punt de vista del contingut com del continent, que ha estat possible gràcies a la coedició entre l’editorial Afers i la Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudis i Investigació que ha permès enllestir un volum de format generós (24,5 × 30 cm) tirat sobre paper de bon gramatge i textura agradable, i amb la acurada impressió que demana un llibre d’aquestes característiques.

En resum, Francesc Vera, fotògraf i professor, ens dona des d’aquestes pàgines una bella lliçó de com, enllà de tecnologies sofisticades i de llocs paradisíacs, només cal una mirada reflexiva per construir la fotografia: un iPhone 5, l’aplicació Hipstamatic i #onacabaelpoble.