Sempre he pensat que els millors narradors són els que han passat per l’avantsala de la poesia. Escriptors de la talla d’Antoni Vidal Ferrando, Irene Solà o Joan Todó, per posar uns pocs exemples, apliquen amb fluïdesa els mecanismes propis de l’art poètica a la pràctica de la prosa i aconsegueixen, així, un grau superior d’excel·lència. En aquesta breu llista de plomes capaces de regatejar en diferents terrenys amb la lírica, hi afegeixo el poeta i narrador Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) qui acaba de guanyar el darrer Premi de Narrativa Pare Colom amb el llibre Menjaràs pols (Lleonard Muntaner, 2021).

Joan Duran és un poeta reconegut, com ho subratllen els premis obtinguts els darrers anys. Destaquen, entre altres, el Premi Miquel Martí i Pol amb el poemari Zoòtrop (1998), el Premi Màrius Torres per Domèstica veritat (2006), el Premi Miquel Àngel Riera amb Natural delit (2010), Premi Benet Ribas per Extrema llum (2014) o el Premi Rosa Leveroni de poesia per Animal impur (2018).

catorze contes amb el denominador comú d’uns personatges que se saben castigats i que noten la «imminent paràlisi locomotriu davant la voràgine» de la vida

Menjaràs pols és un llibre de narrativa, un petit volum de catorze contes amb el denominador comú d’uns personatges que se saben castigats i que noten la «imminent paràlisi locomotriu davant la voràgine» de la vida, segons justifica qui signa l’epíleg, Ivet Zwatrzko. Personatges majoritàriament femenins, adolescents i batejats amb noms originals que transiten per espais comuns on només la mirada atenta i incisiva d’un poeta com Joan Duran pot extraure un motiu de reflexió. Espais on es respira l’atmosfera nihilista dels vençuts, tal com s’intueix en l’autèntica admonició bíblica del títol; denominació extreta d’un passatge del conte «Eva», una víctima dels abusos d’un eclesiàstic pedòfil, on es diu amb rotunditat: «menjaràs pols tota la vida».

Joan Duran és doctor en bioquímica; estudia, per tant, les reaccions que s'esdevenen a l'interior de les cèl·lules. Fa extensiva aquesta pràctica al camp de la lírica i la narrativa per analitzar amb lupa les interaccions socials i «els instints indomesticats que són l’avantsala dels errors definitius». I ho fa analitzant el capteniment de personatges que naufraguen a la intempèrie, que suren enmig la indefugible misèria de la seva existència, «l’empresonada també era jo, pels barrots d’una vida pintada d’anestèsics». Personatges solitaris i marginats, que fan tard o que miren «el món amb uns ulls com de pluja desordenada».

Parla, per tant, d’allò que desestabilitza els fonaments de la condició humana. Duran domina el procés alquímic dels pensaments que s’humanitzen en l’emoció i de l’emoció que dona ales al pensament, una qualitat inherent als bons narradors

Els contes de Menjaràs pols no ens porten a saber de l’autor sinó a conèixer el món a través d’ell. No hi ha efectisme i fuig del sentimentalisme gratuït. No parla d’un jo, sinó d’un nosaltres que ens vertebra. Parla d’espais opacs i no habitables, de «la metralla fina de les derrotes domèstiques», de frustracions i de la soledat, «la soledat també és un lloc», i s’acosta amb ulls de microscopi al buit «que deixen les coses perdudes». Parla, per tant, d’allò que desestabilitza els fonaments de la condició humana. Duran domina el procés alquímic dels pensaments que s’humanitzen en l’emoció i de l’emoció que dona ales al pensament, una qualitat inherent als bons narradors.

El llenguatge, precís i bell, es tensa per recolzar el misteri, com fan els poetes. Ritme pausat que obliga a llegir amb el tempo del contingut, cosa que el fa molt més eficaç. Perquè Joan Duran té la capacitat de mimetitzar i compassar l’estil discursiu segons el tema que tracta, com en el cas del conte «Nínive», escrit de forma calidoscòpica, una escena psicòtica d’una drogoaddicta que vol omplir-se les venes «d’una sorra molt grisa». Moments irònics, intensos, dramàtics, i cada un d’ells amb el to que li pertoca ajustat al missatge. Pluralitat, per tant, de tons i de registres dins un discurs sensible i dúctil on el lector es veurà reflectit en més d’un passatge. Com diu la protagonista del conte «May», «Viure és deixar-se omplir de borra, de massa coses, de la pols dels somriures dels altres».

Menjaràs pols és, per tot això, un llibre molt recomanable que no deixarà indiferent a ningú.

Escolteu un fragment del conte Penèlope en la veu de la rapsoda Daniela Brown: