La poeta Sònia Moll acaba de publicar nou llibre de poemes, Faci’m oblidar el bosc, editat magníficament per Godall edicions. Petit volum que descriu una realitat molt comuna, però sovint silenciada, com sigui la manca d’arrels i la desubicació que això suposa. La poeta hi reflexiona des del dolor que aquest fet li suposa, tot i que mira de treure-hi ferro amb dosis d’autoafirmació i de fina ironia.

El títol ja dona idea que no estem davant d’un llibre de meta-poesia ni d’abstracció reflexiva. Faci’m oblidar el bosc és una frase imperativa que ens remet a un món de sensibilitat i de memòria. El bosc és aquell que tots portem dins nostre i que representa la part intrínseca i salvatge de l’ésser humà, “la salvatge que m’habita”. Una part fosca a la qual no sempre volem entrar perquè ens fa por, però alhora no podem viure sense ella perquè és un lloc lliure d’artificis on ens podem expressar de forma natural i sense filtres.

Tot el llibre és una lluita de la veu poètica que, conscient de viure en un constant estranyament, accepta aquest tipus de realitat, “hem desaprès a imaginar futurs”. L’experiència biogràfica que converteix el conjunt de poemes en una espècie de dietari, iniciat en el llibre Non si male nunc publicat el 2008, connecta el lirisme de les seves reflexions amb les circumstàncies vitals. Parla d’absències i presències com ja ho feia en l’anterior entrega de 2014, I déu en algun lloc, però també parla de pèrdues i de desamor, d’ansietats i depressions posant el nord en el coneixement i acceptació de la realitat i els seus límits. Tot plegat queda relligat per un fil narratiu comú a tots tres llibres, com és la desubicació, tant íntima i emocional com física, “La mare és sud. / El pare és nord. //malvisc fronteres.” Hi ha, a més, un altre element recurrent com és la casa, entesa com a refugi emocional, més que físic, “la soledat és una casa / on vas viure de petita”. I és que una de les virtuts del seu dir és que lliga lirisme amb sentiment per crear un corpus literari molt singular. Tot i la simplicitat aparent, Sònia Moll sol amagar sempre alguna cosa obscura, una història que no es conta mai del tot, però que s’entreveu a base de suggeriments.

El llibre s’articula en quatre seccions i un epíleg. En la primera, encapçalada per la cita d’una poeta que s’endinsà pels laberints del dolor i de la pèrdua com fou Alda Merini, es pregunta: on soc jo. I l’aclaridora resposta és que veu “el món a l’altra banda d’un vidre doble”. La segona s’obre en l’àmbit de la infantesa i parla de la soledat i de la necessitat de conviure amb els morts. La tercera descriu amors clandestins, amors viscuts malament i d’amagat; poemes que obren la porta a la quarta part, on intuïm dues persones que es busquen i s’estimen dins el claustre d’un monestir amb el dubte de si l’amor és correspost. Acaba amb la serenor de les flors que troba de retorn a casa quan “collim margarides dels marges / pel gerro buit del menjador”. En totes elles, el motiu de l’avenç atzarós és el que amalgama un munt d’atmosferes diferents que llegim al llarg del llibre.

La veu de Sònia Moll és delicada, intensa, i alhora punyent i colpidora, molt homogènia i s’enriqueix amb vestits diferents. Hi sobrevola la manera de fer de Gemma Gorga o, especialment, d’Anise Koltz, una poeta que l’autora admira tant per la forma, concretament en els poemes més sintètics, com pel fons, en el vessant de desarrelament físic i lingüístic. Moll ho sintetitza tot en la desubicació, tema central del llibre, conseqüència de la inestabilitat de les seves arrels. I ho explicita en el contacte directe amb l’absència i presència de la mare, “jo abans tenia un lloc a dins de la família”.

Veu molt lírica que flueix en poemes de vers lliure, que llisquen molt bé i amb naturalitat defugint d’artificis i emprant un llenguatge que frega l’autodiàleg. Els versos tenen el suport en imatges molt quotidianes a partir de les quals Moll n’extreu altres d’inèdites. Faci’m oblidar el bosc, és un honest viatge interior d’una poeta que ha trobat el seu lloc en la paraula.