‘Txevengur’, d’Andrei Platónov

per Ferran Garcia-Oliver

Narrativa

Andrei Platónov
Andrei Platónov
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Un dels llibres més desconcertants dels últims temps que han caigut a les meues mans, en un deute ajornat de feia massa temps, ha estat la novel·la immensa d’Andrei Platónov. A mig camí de la sorpresa i la inquietud, he anat desgranant les denses quatre-centes vuitanta-sis pàgines d’una història estranya que infligeix ara i adés dards d’una tristesa aflictiva. Txevengur és, si la memòria no em falla, la novel·la més trista que he llegit mai. A voltes s’escapa la nota d’humor i ironia, que habilita un somriure tímidament breu. Per sota circula o conspira, però, un aire de tragèdia —de tragèdia russa— que impossibilita a l’elenc de personatges extraordinaris l’acompliment del somni: la realització de la utopia durant els primers anys de la revolució, ni més ni menys que el comunisme, la fi de la història. Abans, doncs, que Stalin faça de la revolució un gulag de proporcions inimaginables. Poca broma. Els personatges hi tenen pressa, la urgència de l’ideal els encalça, convocats per l’anhel bolxevic d’acabar amb l’explotació dels que penen per la història humana, el proletariat —encara que més pròpiament caldria parlar ací de la pagesia russa—, i són reballats caps als marges, l’anonimat i la misèria a mastegots pels poderosos: la burgesia. I en canvi, malgrat la pressa, tot a Txevengur transcorre amb la lentitud de cada acció i cada diàleg esbalaïdor enfundats en meditacions i al·legories igualment esbalaïdores.

les dreceres cap a la utopia hi són presents, de vegades en forma de proclames inconsistents, de vegades en forma d’una mena de realisme màgic que s’anticipa quaranta anys al Macondo de García Márquez

No estic segur que Platónov volgués proclamar que la utopia era una farsa, una destinació impossible per als homes. Però les dreceres cap a la utopia hi són presents, de vegades en forma de proclames inconsistents, de vegades en forma d’una mena de realisme màgic que s’anticipa quaranta anys al Macondo de García Márquez, i alhora crema sobre les brases de Les ànimes mortes de Gógol. Els genis posseeixen tant la vareta de l’anticipació com la traça per absorbir la tradició, i assolir-ne la síntesi mitjançant un llenguatge nou i unes inèdites formulacions literàries.

Edicions 1984 (2009)

Tampoc hi ha un «argument» inapel·lable en aquesta novel·la i, just per això mateix, funciona com l’antinovel·la del paradigma que, al cap i a la fi, havien elevat plomes com les de Tolstoi o Dostoievski. Per entendre’ns, ni que siga per a subministrar alguna pista: en el marc de la revolució i la guerra civil entre l’exèrcit roig i l’exèrcit blanc, Aleksandr Dvànov i Kopionkin viatgen per les aldees russes delmades per una fam espantosa i separades per l’extensa estepa solitària i muda. La destinació és la comuna de Txevengur, enmig de peripècies, combats i la topada progressiva amb d’altres personatges, els uns estrafolaris, els altres ferits per la pobresa mil·lenària del pagès, tots tan inflamats de quimeres com el Dvànov, que encarna el braç pensador —evitaria la paraula «intel·lectual»— i el Kopionkin, que encarna el braç armat. Els preceptes per a la construcció del comunisme que mentrestant s’empesquen són senzillament delirants, inclosa la matança dels burgesos de Txevengur. A dins la ciutat, tot en la vida ha de prendre un nou sentit. Així, a partir d’ara serà el sol el que treballe per als residents que hi acudeixen, reclutats entre els més miserables, de manera que viuran literalment de l’aire o, a tot estirar, del que bonament els proporcionarà la natura.

Txevengur no serà publicada a Rússia fins el 1988 rescatada dels arxius de la KGB, i encara gràcies que no la van fer desaparèixer, trenta-set anys després de la mort d’Andrei Platónov.

I és que el socialisme revolucionari, en el pensament de Platónov, filtrat per Dvànov, Kopionkin, Txepurni, Gópner, Serbínov i la resta, que semblen d’entrada una colla d’excèntrics, il·luminats i guillats, té molt de tornada a un estat natural, primitiu, comunitari i fraternal. Un comunisme primitiu que, amb les seues paràboles apocalíptiques i en certa manera també amb la seua poètica mística, enllaça amb les cosmovisions dels heretges medievals, el franciscanisme radical o moviments armats com els taborites bohemians que, ben mirat, bastiren un precedent de Txevengur: la comunitat de Tabor. L’anhel obliga a un trencament absolut amb el passat i això passa, inexcusablement, per la manufactura d’un nou llenguatge, rentat de tota adherència culta o erudita per proveir-lo de nous significats. Platónov ho aconsegueix, excepte en la seua mirada poc condescendent amb les dones. Txevengur és «antinovel·la», o novel·la d’una modernitat visionària, en la mesura que la tècnica subjacent, els diàlegs, les transicions temporals amb anacoluts xocants, les descripcions del paisatge o els estats d’ànim suposen un tall abrupte amb l’herència literària heretada. Més que el fons, és la forma el que sembra les mines per a la lectura i la comprensió, ara i adés hermètica, d’aquesta novel·la singular. Txevengur exigeix lectors pacients, bregats i bragats.

No és gens estrany que Txevengur fos rebut pels dirigents moscovites com una galleda d’aigua freda. Un bolxevic «pur» com Platónov desautoritzava per boca de Pàixintsev, un altre il·luminat que sembla, només sembla, que li falta un bull, buròcrates i capitostos per haver traït l’esperit de 1919. Stalin ja abans havia censurat Platónov i des de llavors li negaran el pa i la sal, a pesar del suport de Gorki. La paga el seu fill, que morirà de tuberculosi a causa dels tres anys letals al gulag, i l’obra literària silenciada. Txevengur no serà publicada a Rússia fins el 1988 rescatada dels arxius de la KGB, i encara gràcies que no la van fer desaparèixer, trenta-set anys després de la mort d’Andrei Platónov.

Qui ha llegit Txevengur no oblidarà mai la ingenuïtat del Dvànov i la fe ardent de Kopionkin, muntat damunt del seu cavall, Força Proletària, i inflamat d’amor per la Rosa Luxemburg.