‘Càndid’, de Miquel Nadal: història de la València ingènua

per Carles Fenollosa

Narrativa

Miquel Nadal
Miquel Nadal
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Voltaire, pura encarnació del segle XVIII, va publicar el seu Candide el 1759 per a contar una història tocada de pessimisme: la de l’individu que confronta l’evident i diversíssima maldat del món que viu –la considerable Guerra dels Set Anys o el terrible terratrèmol de Lisboa en el seu cas– i després, una mica perplex, contempla la Natura en majúscula i Déu també en majúscula com dient però com podeu ser tan cabrons? Hi ha, clar, molta pedagogia filosòfica en les seues pàgines, com també, perquè no podia ser d’una altra manera, bona cosa d’ironia il·lustrada i subversiva. Només començar l’obra, per exemple, després del tremolor de terra a la capital portuguesa i les seues desenes de milers de morts, llegim com les autoritats del país no troben millor solució a la desgràcia que cremar uns quants infeliços en un acte de fe: «le spectacle de quelques persones brûlées à petit feu, en grande cérémonie, est un secret infaillible pour empêcher la terre de trembler». Hi ha molt més que això, evidentment, en una novel·la que és en el fons una faula conscient: l’aparent ingenuïtat, la denúncia del fanatisme i de les barbaritats de la guerra, l’escepticisme, la meravella, el pragmatisme… El protagonista, de fet, acaba treballant un hort, perquè almenys, en aquest món que no és el millor dels possibles, ens queda la faena ben feta com a consol.

El cas és que un parell de segles més tard i en homenatge indissimulat, Leonardo Sciacia publicava el seu Candido, ovvero un sogno fatto in Sicilia, una altra crítica irònica i descreguda de la societat contemporània, en aquest cas la d’aquella illa mediterrània en el temps posterior a la Segona Guerra Mundial. El punt de partida simbòlic és el desembarcament aliat del 1943 i el brutal bombardeig previ. Ací hi ha també un càndid, un ingenu que amb la seua aparent sinceritat i bon cor xoca amb el món que l’envolta. Però ara el mur és la política perifèrica italiana de la Primera República, dominada per la corrupció i la màfia, el catolicisme putrefacte, ex-feixistes reconvertits en democristians i un Partit Comunista que acaba expulsant el protagonista perquè vol repartir les seues terres entre els llauradors.

algú que, ingenu, topeta reiteradament amb la realitat que l’envolta. Sobretot amb la realitat política –o històrica, si voleu. Algú o, més ben dit, alguns: Nadal proposa una fulgurant nissaga de Càndids que travessen segle i mig d’història de la ciutat de València

Si dic tot açò és perquè no s’entén el Càndid que acaba de publicar Miquel Nadal Tàrrega, Premi Lletraferit 2021, sense l’ombra d’aquestos dos papers, especialment el de Sciacia. En la novel·la de l’escriptor valencià, novament, trobem algú que, ingenu, topeta reiteradament amb la realitat que l’envolta. Sobretot amb la realitat política –o històrica, si voleu. Algú o, més ben dit, alguns: Nadal proposa una fulgurant nissaga de Càndids que travessen segle i mig d’història de la ciutat de València, des del 1865 fins a l’actualitat. I dic fulgurant perquè ni es tracta d’una novel·la voluminosa ni els seus personatges ho són. No poden ser-ho, al capdavall, perquè es tracta d’una altra faula, d’un conte una miqueta estirat i amb l’obligat punt de fantasia.

Els diversos passos de pares a fills, de fet, són qüestió de pàgines. I és que Càndid –o els càndids– són en realitat la ciutat: València. L’autor no ho amaga en cap moment i ja des de l’inici ho sabem: «un Càndid biogràfic, que sumaria totes les biografies, i que seria alhora el símbol de la ciutat Càndida, enganyada i plàcida, lleial i fidelíssima, la gran genuflexa, disposada sempre a creure la redempció que mai seria procurada». «Faula innocent i conte de fades», afig després sobre les pàgines que comencen. És això, doncs, el que llegirem, i ho és des del principi: una faula que esdevé un llarg monòleg construït sobre l’esquelet d’uns personatges esdevinguts noms i èpoques.

Drassana (2022)

En aquest punt –en l’estil, em referisc– el Càndid de Nadal només té en comú amb els de Voltaire i Sciascia la figura del narrador total, omniscient. I, pel que fa a la narració, els dos primers conten una història, la d’un personatge, mentre que en Nadal es narra la Història i guanya el monòleg, la reflexió sovint dolorosa sobre la ciutat que no vol ser capital d’un país que tampoc vol ser país. Sciacia, és cert, en el seu somni sicilià també es dol d’una illa on «mai no s’acaba res», però el plany és més puntual, més de fons i més implícit en l’argument. Nadal, extrem amador de València, ho explicita i fa que la Història guanye a la història –a les històries. N’hi haurà qui trobarà a faltar més d’una part i hi haurà qui en demanarà més de l’altra. És aquest, imagine, el punt de l’obra que suscitarà més debats, però per a gustos, gràcies als déus!, colors.

De voluntat documental transparent, Càndid és, al cap i a la fi, una novel·la escrita per un centaure de periodista i d’historiador, una narració encofrada amb un vestit d’innumerables cites de diaris i revistes d’època: articles, notícies, anuncis… Erudit valencià i erudit de València, Nadal fa un notabilíssim exercici de submarinisme per a rescatar xicotets detalls i anècdotes perdudes en el temps, col·locats en un fresc d’orfebreria urbana. Són els músculs d’una narració fina que avança com el llarg i panoràmic vol d’un ocell, només descendint puntualment per a observar uns segons de prop l’escena –només uns segons– i tornar a pujar-se’n de seguida als núvols. Perquè a vegades hi ha els diàlegs, i a vegades hi ha l’acció, però els bots temporals ens passen ara i adés ràpidament d’una dècada a una altra, en el camí de la ciutat cap al miratge bastit per les promeses de progrés i de modernitat.

ara les muralles, ara els enderrocs, ara Blasco –a qui no sé si enyora molt o poc–, Azzati, els republicans i els conservadors i els valencianistes sempre ofegats, Carceller, Marco Miranda, i després els nous republicans i els antics i els anarquistes, i el 14 d’abril i la guerra, la derrota i els franquistes vencedors desfilant

La ciutat, per tant, creix i es frustra entre flaixos: ara les muralles, ara els enderrocs, ara Blasco –a qui no sé si enyora molt o poc–, Azzati, els republicans i els conservadors i els valencianistes sempre ofegats, Carceller, Marco Miranda, i després els nous republicans i els antics i els anarquistes, i el 14 d’abril i la guerra, la derrota i els franquistes vencedors desfilant i els «idiotes com nosaltres, perseguits per uns i ara perseguits pels altres», i la riuà i un quadern on Càndid –un de tants– farà balanç i anotarà «tot el que hauria escoltat de son pare, i de les converses contades de tots els anteriors Càndids, idees de llibres, versos de falla, dibuixos de Milo, reformes de la ciutat, retalls de diaris, dites espigolades i en els sainets i en les paelles amb els amics», i el desarrollismo autodestructiu i l’enèsima renaixença dels 70, quan un altre Càndid recuperaria «la llengua interrompuda dels Branqueta, dels Tanos, de Casa Bajoca i Palletes, en classes voluntàries del Ferrer Pastor», i etcètera.

Tot un punt fatalista, com si la nostra frustració col·lectiva, la de la ciutat i la del poble sencer, fora inevitable. Però potser no cal patir, perquè al cap i a la fi tot és un altre somni, una altra faula, una altra invocació. Potser no siga un epitafi, com bé diu ell, sinó una epifania, una aparició. De fet, al remat Càndid sabrà dir que no i potser aquesta siga la veritable lliçó d’aquesta faula moral, literatura d’idees, sobre València i els valencians.