‘Records de la meva inexistència’, de Rebecca Solnit, una assagista de llarg recorregut

Traducció de Josep Alemany

per Lourdes Toledo

Assaig

Rebecca Solnit
Rebecca Solnit
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Hi ha llibres que dibuixen un abans i un després. Records de la meva inexistència de Rebecca Solnit n’és un. Solnit –una veu sense la qual no s’entén l’assaig nord-americà contemporani– ha escrit ací unes memòries excepcionals, un assaig profund, rebel i agut, ric en idees, preguntes i reflexions, bastides sobre el relat i la crònica testimonial. Independent de la llar familiar des dels dèsset anys, Solnit —filla de pare jueu amb temperament violent i de mare catòlica i submisa— hi evoca les dificultats i les inseguretats viscudes a San Francisco a final dels anys setanta i vuitanta, quan era una jove aterrida per les violacions i les agressions que moltes dones properes a ella patien. D’una manera inesperada, però contundent,hi entrellaça els encontres, les pèrdues, les descobertes, els atzars, els desenganys i els girs que la van fer ser qui és avui: un referent intel·lectual en la societat nord-americana.

hi entrellaça els encontres, les pèrdues, les descobertes, els atzars, els desenganys i els girs que la van fer ser qui és avui: un referent intel·lectual en la societat nord-americana.

«Les ferides fan que la nostra vida sigui diferent de la que hauríem tingut sense elles, però això no exclou —escriu Solnit— la possibilitat de tenir experiències plenes de sentit o fer coses importants. A vegades no és pas malgrat, sinó a causa d’una cosa terrible que les persones esdevenen qui estan destinades a ser i acompleixen la tasca que estan destinades a fer». En Records de la meva inexistència allò personal esdevé universal, i allò emocional —indeslligable del pensament, com diu l’escriptora Jeanette Winterson— deixa moments de lucidesa i esperança. No debades Rebecca Solnit —per a qui els canvis són la mesura del temps— va escriure un llibre titulat Esperança dins de la foscor, on reflexionava sobre allò que queda als marges: «havia observat que les idees es mouen des de les ombres i les perifèries cap al centre i que el centre prefereix oblidar o ignorar aquests orígens, o potser els qui estan sota els focus no veuen el que passa a les ombres».

Angle (2021)

Políticament compromesa amb el feminisme, un tema al qual ha dedicat llibres com ara Els homes m’expliquen coses i La mare de totes les preguntes, i combativa pel medi ambient i els drets dels pobles indígenes, Solnit mira cap enrere i ens diu «de vegades tornem al passat, com he fet en aquest llibre, perquè volem mesurar la distància recorreguda!» Trenta anys després dels seus primers llibres i amb molta experiència acumulada, l’autora s’obre als lectors per a mostrar quin ha estat el seu camí. Intel·ligent, escèptica, honesta amb les contradiccions pròpies, agraïda amb tot allò i aquells que l’han acompanyada en el camí, sincera i irònica quan pertoca, l’escriptora mostra ací un estat de maduresa i introspecció intel·lectual que fan feredat.

«Decidir ser escriptora és igual de fàcil que decidir menjar-se un tall de pastís. Però després cal fer-ho». I ho diu conscient que escriure assaig reclama moltes lectures, mètode, (auto)crítica i que «significa, en els millors casos, reconstruir el món —o bé desmuntar-ne una part i veure què hi ha amagat darrere les suposicions i les convencions. En aquest procés, la creació i la destrucció estan íntimament relacionades. L’escriptura del llibre té moments incandescents i emocionants, quan trobes informació inesperada o quan comences a reconèixer les pautes que apareixen quan s’ajunten els fragments. Per fi veus clara alguna cosa que no sabies i el món adquireix un nou sentit i potser una vella hipòtesi s’enfonsa i tu ho expliques amb paraules.»

una prosa contundent, precisa i alhora apassionada —i que tan sàviament ha sabut dur al català Josep Alemany— fa d’aquestes memòries un viatge inoblidable: hi ha pulsió, força, moltes connexions

Un procés engrescador que l’assagista desgrana al llarg del llibre, alhora que ens deixa entendre que sota la tasca d’escriure un text n’hi ha una altra: «construir un jo que sigui capaç de crear l’obra que ens hem proposat crear». Ella l’ha forjat a base d’enraonar, decidir, construir i, sobretot, reconstruir, però també d’escriure des de les emocions, amb lirisme i metàfores, explorant totes les possibilitats del llenguatge.

La seua claredat d’escriptura, una prosa contundent, precisa i alhora apassionada —i que tan sàviament ha sabut dur al català Josep Alemany— fa d’aquestes memòries un viatge inoblidable: hi ha pulsió, força, moltes connexions i, sobretot, reflexions belles que conviden a pensar i a (re)pensar-nos. «El desacord sovint t’obliga a concretar idees», escriu l’autora.

Editora de revistes, investigadora i crítica d’art, Solnit s’apropà als poetes beatnicks, als qui entrevistà fins al punt de descobrir-los un bon grapat de contradiccions i misèries. Independent i solitària, va passar la joventut caminant pels boscos i platges al voltant de San Francisco. Un dels seus primers assaigs, Wanderlust, el dedicà a la passió per caminar. Anys després, enfortida i plena de coratge, agafà una camioneta i una caravana i s’enfilà pels deserts i les muntanyes de l’Oest americà, on els paisatges diuen molt sobre la manera de viure de les seues gents. Allà examinà «com la invisibilitat (dels indis) permet les atrocitats». Ho va contar en Savage Dreams, un llibre alliberador on abolí la separació entre diferents estils, gèneres i veus i els va fusionar en una sola veu que s’interrogava sobre «Quines versions de la història ens podem imaginar i explicar? [...] Al capdavall, ser escriptora em va ajudar a assumir la tasca que tothom ha d’afrontar a l’hora de construir-se la vida: ser conscient del que són els relats dominants, saber si ens serveixen o no i com podem crear-ne versions amb espai per al que som i per al que considerem important.»